Història reflectida en el present

La història s’entén millor si s’explica amb fets identificables amb l’actualitat. Això, sembla, és el que s’ha proposat Eumo amb la publicació de llibres d’història que expliquen, també, el present. Són les històries de la història, l’èmfasi en els detalls que fan entendre que el que ara vivim, potser, no és tan nou com alguns acostumen a pensar. Aquesta virtut, la d’identificar passat amb present —tot i que de manera indirecta, no explícita, en el cas d’aquests dos llibres—, també resulta contraproduent si interpretem que qualsevol equiparació entre moments històrics pot resultar anacrònica.

Però més enllà de debats historiogràfics, el que és cert és que l’actualitat catalana té antecedents clars. I Eumo els rescata amb intenció. Per exemple, l’“a por ellos” de 1934, quan “a Zamora milers de persones es concentren davant del Govern civil i criden visques a ‘España única’, al Govern i ‘Muera el separatismo’. Des del balcó, el governador civil, Jerónimo de Ugarte, destaca ‘el fervor españolista de los zamoranos’ i s’esplaia a gust contra Catalunya, a la qual tracta de ‘desagradecida, puesto que siempre fue la región que más protección y más favores recibió por parte del Estado y a costa de toda España’”. Al mateix capítol se’n posen exemples similars a Sevilla, Còrdova, Cadis, i s’exposen els casos de les reaccions mediàtiques més viscerals contra l’Estatut de Núria i els fets d’octubre de 1934.

Són passatges del llibre El primer procés contra Catalunya, escrit per l’historiador i exalcalde de Banyoles (Pla de l’Estany) Pere Bosch. Hi ha també exemples com el cas de Josep Dencàs, conseller de Governació en el moment dels fets, exiliat a la Catalunya Nord i reclamat per Espanya per un delicte de malversació que la premsa francesa denunciava com a “maniobra” del Govern espanyol per obtenir-ne l’entrega. O el fet de presentar l’Estatut, per part de la premsa espanyola més conservadora, com “l’avantsala del separatisme”. O el vaticini de Lluís Companys, que, segons expressava el governador civil de Barcelona, Claudi Ametlla, a les seues memòries —tal com indica Pere Bosch al llibre—, preveia un “excés en la repressió”, que “irritarà a tothom” de tal manera que “l’opinió es bolcarà a favor nostre i aleshores serem més forts que mai i tindrem més autonomia i més segura”. El “com pitjor millor”, per tant, ja l’havien inventat. Al seu torn, la politització de certs tribunals de l’època a l’hora d’anul·lar la llei de conreus recorda l’actitud actual del Tribunal Constitucional. I el cas de l’advocat de Lluís Companys, Ángel Ossorio, demostra que en aquells temps convulsos tampoc no va faltar la figura d’un lletrat entranyable i carismàtic entre el catalanisme.

D’aquesta manera es comprova que la història s’entén més si es transmet amb detalls singulars, relacionats amb el present, que en garanteixen el record. També cal reconèixer el fet que aquests llibres no se centren només en allò que passava a Barcelona. Així, Pere Bosch recorda, per exemple, que Girona llavors ja era “un dels focus de resistència”. O que no van ser pocs els municipis en què, aprofitant la confusió provocada per aquells fets, l’actuació venjativa d’uns contra altres va estar a l’ordre del dia i va obeir sovint a motius polítics o sovint, també, a qüestions estrictament personals.

Pel que fa a ¡Ha llegado España!, Martí Marín no estalvia taules de dades per precisar al màxim qüestions que van definir l’actuació del franquisme a Catalunya. L’historiador s’entesta a trencar amb el mite que la dictadura va actuar al Principat d’una manera distinta que a la resta de l’Estat, i ho fa detallant, per exemple, la procedència de cadascun dels governadors que hi va haver al territori durant aquelles llargues dècades. Entre aquests alts càrrecs polítics hi havia gent tant forana com nadiua, un fet generalitzat a totes les províncies de l’Estat.

No deixa de ser curiosa, tampoc, la concreció de Marín a l’hora d’explicar els equilibris polítics del franquisme per mantenir —o no— contentes les distintes famílies que conformaven el cos executor de la dictadura. També especifica, en molts casos, els orígens polítics de cadascun dels càrrecs polítics, tant a nivell local com provincial, per definir la composició d’aquell règim que va haver d’acollir diverses tendències per garantir-ne el suport i la integritat. Marín explica, fins i tot, que entre 1939 i 1951, 98 alcaldes de les grans ciutats catalanes procedien de la Comunión Tradicionalista, 37 de la CEDA, només un d’Unió Democràtica de Catalunya, etc. Difícilment es pot aplicar més precisió per explicar què va passar durant aquell període. Les dades són el complement imprescindible d’un relat historiogràfic que qüestiona mites com el del tarannà catalanista de l’alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles o que evidencia la capacitat d’adaptació política de vells coneguts, com ara Joan Antoni Samaranch.

Al remat, Eumo ha apostat per un mètode didàctic que fa de la història una disciplina accessible a tothom qui la vulga conèixer. El rigor sovint es confon amb textos estàtics que competeixen pel nombre de dades i no per la transcendència d’aquestes a l’hora de voler explicar què va passar en un moment determinat. Les dues obres, per tant, apropen els lectors al seu passat i al seu país. I això sempre és una bona notícia.