Fer-se gran és fumut. I The Kominsky Method va ser un agradable sorpresa quan es va estrenar l’any passat per la manera com assumia aquesta certesa amb sentit de l’humor. A través dels seus dos protagonistes, Sandy i Norman, la sèrie ens permetia formar part de la relació entre dos amics en la darrera etapa de la vida. Una relació sincera, on es diuen les coses sense embuts. Perquè tots dos han arribat al moment en què els eufemismes han esdevingut absurds i més val riure-se’n, de tot. Dels problemes de pròstata, de les disfuncions erèctils, dels mals d’esquena, etc. Aquesta complicitat és captada a la perfecció pel tàndem format per Michael Douglas i Alan Arkin, que basculen entre l’intercanvi humorístic (de frases, gestos, expressions, etc.) i la creació de moments tendres i emocionals, alguns de molt durs. Al capdavall, el tema central de The Kominsky Method és assumir que t’estàs fent gran i que la mort ja no queda tan lluny, un procés que els dos protagonistes estan obligats a iniciar quan en Norman queda vidu. Aquesta pèrdua col·loca en Norman cara a cara amb l’última etapa de la vida. Li arriba un full en blanc ple de preguntes: com vols que siguin els teus últims anys de vida? Com voldries que no fossin? Amb qui els compartiràs?
The Kominsky Method
Creador: Chuck Lorre
Repartiment: Michael Douglas, Alan Arkin
Temporades: 2
Plataforma: Netflix
En Sandy es planteja, per extensió, les mateixes preguntes, que són, probablement les mateixes preguntes que s’està preguntant en Chuck Lorre, el creador de la sèrie, que, amb 67 anys, ja és tot un veterà de la indústria de la televisió (com els seus dos personatges, un agent i un actor respectivament) i que ha trobat en la llibertat que ofereix Netflix l’espai per treballar aquesta preocupació que segurament no hauria obtingut en una cadena tradicional. No tant pels requeriments formals que té una sitcom (al capdavall, The Kominsky Method comparteix filosofia amb el clàssic Las chicas de oro) sinó més aviat pel to. Hi ha un tristesa que impregna tota la sèrie, malgrat les situacions còmiques i les bromes, que fa que riguis una mica en contra de la teva voluntat. Cosa que, de fet, provoca que encara riguis més. La idea de l’humor com a antídot és molt present a la sèrie, en particular a la segona temporada, recentment estrenada a Netflix, en la qual la mort de la dona d’en Norman comença a formar part del passat (ja no tenim el personatge apareixent de forma regular en escena) i és el futur el que genera inquietud als dos protagonistes, que tenen por de quedar-se sols.
Tots dos exploren la possibilitat de trobar una nova companya de vida: per a en Norman és un antic amor de joventut, per a en Sandy, és una alumna amb qui insisteix per tenir-hi una relació estable. Al mateix temps hi ha la qüestió de valorar la pròpia existència i què deixes al teu pas. Així, les relacions amb les filles respectives té un paper notable, tot i que continua sent la part de la sèrie que menys encaixa amb la resta. Quan la sèrie funciona millor és quan uneix els dos protagonistes amb altres personatges en el mateix moment vital perquè donen moments molt còmics (una de les escenes més ben escrites i interpretades de la temporada és la de Sandy, Norman i Martin al restaurant, amb el cambrer d’afegit), o bé quan connecta els dos protagonistes, buscant-se l’un a l’altre en moments difícils. El suport mutu solidifica la seva amistat i ens apropa a ells i a la seva por, que també és la nostra, que potser un dia no tindrem ningú amb qui comptar. I és que fer-se gran és fumut, però ho és més fer-se gran sol.