Les amenaces de mort normalment arriben per telèfon, però a Abu Tiba no li van poder trucar. Havia perdut el telèfon dies abans, quan li havien disparat mentre volia rescatar un ferit greu de la zona de combat. Per tant va rebre, com en els vells temps, una nota per sota la porta: que si continuava fent el que feia el matarien.
Abu Tiba, el cepat i melancòlic destinatari de l’amenaça, arronsa unes espatlles tatuades. “Que ho facin”. Aquest home de 34 anys, pare de tres criatures, forma part del grup més insòlit dins les protestes massives que fa més de sis setmanes que sacsegen Bagdad i moltes zones de l’Iraq. És conductor d’un tuk-tuk, un dels milers d’habitants dels barris pobres de Bagdad que porten gent amunt i avall amb els seus rickshaws motoritzats de tres rodes per aquesta ciutat de milions de residents.
Això és, si més no, el que feien fins que a final d’octubre es va desencadenar una tempesta d’indignació. Fins que centenars de milers de persones, primer a Bagdad i després en desenes de ciutats, van sortir al carrer contra la cobdícia desvergonyida dels seus governants. Protesten contra el fet de viure en un Estat corrupte, amb un Govern que rep milionades per les exportacions del petroli mentre les masses viuen en la pobresa.
És un moviment sense líders, que a gran velocitat ha creat una cohesió impensable fins ara. Un moviment en què es manifesten junts homes i dones, estudiants, aturats, funcionaris i soldats de paisà. I també moltes mares, gent pobre, caps tribals amb vestits solemnes, infermeres sense por al costat de dones joves amb el vel integral que porten cascos grocs de treballadors de la construcció i màscares antigàs.
I enmig de tot plegat, els conductors de tuk-tuks. En eixams es belluguen per places, parcs i ponts que són ocupats pels manifestants, porten ferits de les línies davanteres als punts d’emergència dels equips de metges i fan arribar aigua i blocs de formigó a les barricades.
Estrets, ràpids com una centella i extremadament maniobrables, els tuk-tuks passen rabent, de vegades quatre de costat, d’altres fent una esbojarrada corrua. A desenes corren l’un darrere l’altre per carrerons estrets o evacuen llocs a tota velocitat així que les temudes unitats antirevolta disparen contra la multitud amb foc real. La setmana passada la comissió iraquiana de drets humans va registrar 319 víctimes mortals. No hi ha xifres oficials. Alguns metges expliquen que el Ministeri de Sanitat ha instat tots els hospitals públics a no publicar cap dada. Gairebé diàriament moren manifestants, a Bagdad, Karbala, Bàssora o Nasiriya.
Però la gent no se’n va a casa. A Bagdad cada tarda desenes de milers de manifestants van a la cèntrica plaça Tahrir, els voltants de la qual s’han convertit en un campament dels revoltats. A davant, arran de les barricades de formigó, hi ha els valents, que desafien les granades de gas lacrimogen. Al vespre la multitud canta “En moriran deu, en moriran cent, però nosaltres persistirem per la pàtria!”. Un senyor gran fa hores que s’està sobre una caixa, a ni tan sols setanta metres de les forces de seguretat, fent onejar una gran bandera iraquiana.
“No”, diu en una minut de calma, “he tingut por tota la meva vida. Però això ja no és vida”; ha deixat de tenir por: “Que disparin”.
Tant se val el primer ministre que hagi governat els últims quinze anys a Bagdad: l’Estat ha estat abandonat a una corrupció creixent. Per cada signatura en la laberíntica burocràcia iraquiana s’ha de pagar. Als hospitals falten medicaments, els titulats universitaris no troben feina, els discapacitats no reben ajudes. Els familiars de detinguts que fa anys que són a la presó sense judici han de pagar per cada medicament i per cada peça de roba.
“Això no és una detenció, això és un model de negoci”, diu indignada la mare d’un desaparegut. A l’estiu del 2018 ja hi va haver setmanes de revoltes a Bàssora perquè l’aigua corrent estava tan contaminada que milers de persones van acabar a l’hospital.
“Què ens han donat, els governs?”, es pregunta un metge jove que per por no vol dir el seu nom. La resposta la dona ell mateix tot seguit: “Una religiositat que ho impregna tot i un odi cap a tots els que no són musulmans xiïtes. Es comporten com si fossin escollits de déu per esprémer-nos. Ja n’estem tips! I no volem ser tractats més per l’Iran com una colònia! Volem un país unit per a tots els iraquians, siguin sunnites, xiïtes o cristians”.
Des de la caiguda del dictador Saddam Hussein —sunnita—, l’any 2003, el país és dominat per la majoria xiïta; i políticament i militarment està sota la influència del país xiïta veí, la República de l’Iran.
En certa manera, els tuk-tuks, vehicles importats de l’Índia fa quatre o cinc anys, simbolitzen el declivi lent de l’Iraq fins a convertir-se en un país del tercer món, en què només els rics poden permetre’s cotxes climatitzats. El poble va en tuk-tuk. I ara els taxis dels pobres s’han convertit en els “cavallers de la revolució”, com els alaba un grafit a la plaça Tahrir pintat damunt un tuk-tuk amb ales. Fins i tot el diari dels ocupants de la plaça es diu Tuk-tuk.
En uns quants quilòmetres quadrats s’ha format en setmanes el que els governs iraquians no han pogut generar al país en anys: una comunitat altament organitzada en què unes comissions s’encarreguen de l’electricitat, l’aigua potable, el menjar i els lavabos. Unes persones del servei d’ordre creen camins amb cordes per evacuar els ferits. En un edifici buit, del qual a final d’octubre van ser expulsats els franctiradors, s’hi han creat allotjaments, una biblioteca i una mesquita.
Si els tuk-tuks són les unitats motoritzades de la revolució d’octubre iraquiana, com en diuen els seus activistes, Abu Tiba n’és la punta de llança. El seu vehicle està revestit fins al seient del copilot amb planxes de llauna de ferrovellers. On el parabrises va saltar per un tret, hi ha col·locat la reixa d’una nevera i una tela metàl·lica, una sobre l’altra, per impedir l’entrada de granades lacrimògenes.
Cada nit va amunt i avall, i avança espetegant una i altra vegada cap a la foscor eixordadora dels enfrontaments, dels quals des de lluny només es veu el centelleig verd dels làsers dels manifestants.
No el sorprèn haver rebut una amenaça de mort: durant anys va ser combatent d’un conglomerat de milícies controlades per l’Iran. El 2014, enmig del pànic per l’avanç de les conquestes d’Estat Islàmic, amb aquelles “unitats de mobilització popular” va començar una funesta dualitat: d’una banda, pagades i legitimades per l’Estat iraquià; de l’altra, controlades per l’Iran.
Són precisament aquestes milícies, els membres de les quals van emmascarats i sense identificació, que des de començament d’octubre escampen la mort i el terror entre els manifestants i disparen a la multitud. “Jo ja en tenia prou”, diu Abu Tiba, que va canviar de bàndol.
Passades sis setmanes el Govern no té res més per oferir als manifestants que calúmnies i violència. Al començament de les protestes, el primer ministre, Adil Abdul Mahdi, va fer paralitzar internet a tot el país. Després va afirmar que mai no s’havia disparat contra manifestants, per bé que més de cent morts provaven el contrari. Finalment, el Govern va prometre que no utilitzaria “armes letals”. Però des d’aleshores les forces de seguretat disparen sovint cartutxos de gas de quaranta mil·límetres, molt més potents que els calibres habituals. I els franctiradors apunten al cap i al tors en comptes de disparar a l’aire.
Hi ha vídeos de persones moribundes; són seqüències apocalíptiques. Es veu què passa quan, disparat des de poca distància, un cartutx metàl·lic compacte entra dins un crani i el gas lacrimogen surt del cap. Segons càlculs de diversos metges d’hospitals, 31 persones han mort a causa d’aquests cartutxos en menys de dues setmanes.
El monopoli de la violència no els el traurà ningú, als governants. Però hi ha una altra lluita que ja estan perdent i no ho entenen: el combat per l’hegemonia interpretativa dels símbols. Es deté persones perquè porten una bandera iraquiana.
Els mites religiosos, la història de sofriment dels imams xiïtes en la lluita contra la tirania fa uns 1.400 anys, tot això és absorbit i reinterpretat pels manifestants.
Els jovent es burla fins i tot de l’afirmació del primer ministre dient que els manifestants joves només es dedicaven al popular videojoc PlayerUnknown’s Battlegrounds: volten pels carrers de Bagdad disfressats dels seus combatents virtuals per entremig del vapor del gas lacrimogen i en disfresses fins als turmells, com zombis autodeclarats, i passen del joc a la realitat.
Com que en aquesta realitat volen salvar el seu poder i els seus ingressos milionaris, divendres de la setmana passada els alts càrrecs polítics i un dels religiosos xiïtes més destacats van presentar-se davant la persona que hi ha al darrere dels governs iraquians: Qasem Soleimani, comandant de la unitat iraniana Quds i màxim responsable de les milícies a l’Iraq. Ell volia que tots es comprometessin en la seva línia: posar fi a les protestes a qualsevol preu.
En la trobada només Haider al-Abadi, que fa un any va ser substituït com a primer ministre, s’hi va mostrar clarament en contra. Però la pregunta és si reprimir amb brutalitat encara funciona. O si les protestes derivaran en una resistència violenta.
Abu Tiba, el valent conductor de tuk-tuks, dona poca probabilitat al sentit comú. Per a ell, la qüestió més urgent és com podrà pagar la factura hospitalària de la seva filla de dos anys: “Ni tan sols he pagat les últimes tres quotes del meu tuk-tuk, 750.000 dinars”, uns 570 euros. Un somriure confús, un breu rebuf i se’n torna amb el tuk-tuk espetegant a les barricades.
Traducció d’Arnau Figueras