“Obriu les portes de l’infern”, diu una de les criatures que poblen el bosc noctàmbul de Liberté a una altra, just en el moment de succionar-ne un orifici del cos. Amb una lascívia terriblement incòmoda, l’acció forma part d’aquesta desconcertant escenografia —voluptuosa, radical, majestuosa i fatigosament magnètica— que és la darrera pel·lícula d’Albert Serra, una obra provocadora i despullada d’ànima narrativa, que mostra fins on és capaç d’arribar aquest grup de persones que no tenen cotilles, àvids de compartir efluvis i dolors en una Europa on l’alè de la Revolució francesa està a punt d’impregnar-ho tot.
Liberté
Guió i Direcció: Albert Serra
França, Catalunya, 2019
Durada: 133 minuts
Música: Olivier Arson
Fotografia: Artur Tort
Repartiment: Helmut Berger, Marc Susini, Baptiste Pinteaux, Iliana Zabeth, Lluís Serrat, Laura Poulvet, Théodora Marcadé, Catalin Jugravu, Francesc Daranas, Xavier Pérez, Alexander García Düttmann, Montse Triola, Safira Roben.
Gènere: Drama històric
Som a l’any 1773, amb les malvestats literàries del Marquès de Sade planant en un punt entre França i Alemanya. Ens preguntem: per què hem de portar el sexe, per més extravagant que sigui, a la foscor dels marges, a la decrepitud nocturna i assilvestrada, als confins del sistema? Per què aquest sexe, vist en primer pla, tan cru, tan obtús, tan malaltís —tan real, potser—, ens provoca incomoditat? Per què hi ha obres que aconsegueixen aquesta repulsió instantània i, alhora, enganxar-nos, martellejar-nos insistentment a preguntes, deixar-nos garratibats en la necessitat —oh, benaurats voyeurs!— de veure i observar? Per què el discurs polític de la pel·lícula —que no vol tenir cap mena de discurs polític— furga en la fragilitat de la nostra pulcra civilitat, just quan t’adones que som bèsties sedegoses de plaer? Què fa que el plaer i el dolor siguin cares de la mateixa cosa, en aquesta ànima tan inhumana que ens configura?
Preguntes que ens remouen, més enllà de la provocació, durant el visionat de Liberté, un film pensat a la manera del creador total, del geni artístic, amb arestes punxegudes, amb la visió de qui és plenament conscient que està fent una obra d’art, coherent amb el corpus artístic que es relliga des d’Honor de cavalleria i que passa per cims tan contundents i extraordinaris —amb tot el sentit que té el mot— com El cant dels ocells,Història de la meva mort o La mort de Lluís XIV. Amb les línies mestres esbossades, l’acció flueix en un caos primordial, endreçat per la mà d’orfebre d’un demiürg —Albert Serra— que va cosint unes decrepituds aparentment inconnexes, però que acaben tenint el sentit d’un tot que batega amb una voluntat vigorosament inèdita.
Guardonada amb el Premi Especial del Jurat a la secció “Un certain regard” del darrer Festival de Canes, Liberté aconsegueix tot el que pretenia —desconcert inclòs— i això, en si mateix, ja és un èxit espaterrant. Als cenacles cinèfils hi ha consens sobre que ens trobem davant d’un creador que no abarateix mai ni un bri del seu talent. Un cineasta que a Liberté posa al servei de la procacitat dues hores (situades al bell mig d’un inici i tancament tenebrosos, que ajusten la imprevisibilitat dramàtica) de fuetejades i crucifixions, de mutilats i pervertits, de sang i excrements, d’orina i semen, de pits flamejants i penis refregats, d’anus i coits, de llum i penombra lunar, de violència i de fragilitat, de brutícia i de refinament, de llet i cordes, de silenci i grills, de retrets i ordres. De cadenes deslligades. De la desmesura que ens fa homes i dones lliures.