El Nadal musicat de les germanes Neddermann

Les restes d’anous, la taronja a mig pelar i les molles de torró mostraven l’esgotament de la fam. A la taula, després de converses interminables, de retrobaments profundament anhelats i de rialles de plenitud sempiterna, la música havia imposat la seua llei absolutista. Sense concessions a qualsevol activitat. Entre garlandes, ciris religiosos i una fulla semiseca de romer que combatia de manera aromàtica l’olor de cera, les germanes Neddermann cantaven, ballaven i, de nou, lluïen somriure inesborrable. Els esgarrifadors sons de gots i coberts eren transformats en melodies. I les nadales convertides en càntics pagans d’amistat, amor, confessió i protesta.

Una escena de sobretaula jovial, melòdica i íntima dels sopars de Nadal a la llar comuna de Judit i Meritxell Neddermann que s’ha transportat musicalment a Present (2019), el primer disc de la parella d’artistes unides pels seus vincles de sang. Des d’una mirada obertament nostàlgica, les dues germanes plantegen un àlbum carregat de contrasts emocionals, on combinen seguint un full de ruta de cert recolliment l’alegria i l’enyorança d’infantesa, la fraternitat familiar i l’esperit laic d’afecte que transmet el Nadal.

Judit i Meritxell, la primera amb les seues vigoroses cordes vocals i la segona amb les seues mans d’alquimista del piano, conformen un duet celestial. La veu i les tecles del piano ballen una desigualtat acceptada, en la qual Judit s’erigeix en la jutgessa que dictamina la intensitat de les cançons. O, dit d’una altra manera, ostenta el comandament a distància de les melodies per decidir quan és el moment de la vitalitat moderada o de la intimitat ancorada a les etapes més innocents de l’existència.

Tot i acaparar la clau de volta del caràcter melòdic de les cançons, s’hi repeteix, com si es tractara d’un guió imposat, un esquema predeterminat, del qual temes com ara “El desembre congelat” i “El noi de la mare” són el paradigma. A manera de llibre d’estil, un piano penitent arranca les cançons i fa de preludi ambiental perquè la veu cante nadales adaptades, que en la seua part final, com a símil de les festes nocturnes, s’allibera de les cotilles pautades i adquireix una vitalitat controlada, una jovialitat calculadament desfermada. Uns passatges explícitament més trempats que s’evidencien per l’aparició assenyada de la percussió, especialment de la pandereta.

Aquests papers predeterminats entre les germanes Nedderman es trenquen en la versió del poema de Salvador Espriu “Prec de Nadal”, quan hi ha un joc de veus entre el duet artístic català. També en “La matica”, un tema de procedència veneçolana que importa, de manera inexorable, ritmes caribenys que es nodreixen d’un mestissatge d’aromes, fins i tot andalusos. És, precisament, en aquest tema quan la percussió fa de regent respecte a les veus de Judit i la cantant veneçolana Ahyvin Bruno. La pluralitat imponent de la percussió, amb instruments tan diversos com ara les congues, un sacsejador, una güira metàl·lica o el djembé, és la carta marcada que li permet dominar a plaer la melodia.

“La matica”, en contraposició a l’oligopoli instrumental de la resta de l’àlbum, incorpora sonoritats afroamericanes, si més no per la participació d’un n’goni i un acontingh, avantpassats indígenes del banjo. Una cançó, preludi de la solitària confessió amb el piano de Meritxell a “Muntanyes regalades”, que contrasta amb la serenitat emocionada de la nadaleta “Santa nit”. La cirereta del pastís al Nadal musicat de les Neddermann.