Pocs dies abans que l’expresident bolivià Evo Morales s’exiliés a Mèxic, un grup de ciutadans furiosos va entrar per la força a l’ajuntament d’una petita ciutat de l’interior de Bolívia. Els homes van aconseguir entrar al despatx de l’alcaldessa, Patricia Arce, que pertany al partit de Morales, i li van tallar els cabells. Després van ruixar la dona amb pintura vermella, van calar foc a l’edifici i, tot proferint insults vulgars, van arrossegar Arce descalça per la població, com si fos una presonera de guerra.
Són unes imatges espantoses, difícilment tolerables; i potser són el símbol més impactant que alguna cosa ha sortit de mare, no tan sols a Bolíviasinó gairebé a tot el continent sud-americà.
A Bolívia la gent va portar la seva ràbia als carrers per unes eleccions presidencials suposadament manipulades. Gairebé alhora a Xile una pujada dels preus del metro va causar revoltes a tot el país.
A l’Equador uns manifestants van llançar còctels Molotov contra edificis públics després que el president declarés que suprimia, entre altres coses, la subvenció al preu de la benzina. I a l’Argentina probablement l’única cosa que ha mantingut la calma ha estat que a l’octubre hi va haver eleccions presidencials.
Cada país és un cas a part, amb una història pròpia, problemes i protagonistes propis, però, tot i així, aquestes revoltes tenen alguna cosa en comú: s’obre pas una ràbia contra unes elits corruptes i allunyades de la realitat. Una ràbia contra polítics que menystenen sistemàticament les normes del joc i les institucions democràtiques si això els permet mantenir el poder. Una ràbia per les desigualtats socials que castiguen moltes de les societats.
S’acumulen tantes coses que la gent ja no recorre només al mòbil per desfogar la frustració a les xarxes socials, sinó que agafa pedres i còctels Molotov i surt al carrer.
Ja n’hi ha prou! Això no pot continuar així! Aquest és el missatge.
Les protestes marquen el final d’un cicle. L’Amèrica del sud ha deixat enrere dues dècades de relativa estabilitat. En països com Bolívia, el Brasil, l’Equador o Veneçuela, governs d’esquerres van finançar amplis programes socials amb els ingressos de les exportacions. Es va reduir la pobresa i milions de persones van ascendir a la nova classe mitjana. La participació en la globalització no tan sols va crear una nova identitat. També va generar unes expectatives que avui, un cop passat el boom, es transformen en temors de perdre el que es va aconseguir.
En vista del fet que els índexs de pobresa tornen a pujar, l’economista brasilera Monica de Bolle reconeix un “sentiment de frustració” transnacional. Els Estats no han creat una xarxa que sostingui les persones vulnerables en temps de crisi; d’aquesta manera el progrés social és fràgil.
Fins a quin punt la situació és precària es veu en el fet que l’augment anunciat a Xile dels preus del metro —de trenta pesos— hauria fet caure en la misèria existencial molts ciutadans.
Al mateix temps una classe alta reduïda i cada cop més rica porta una vida luxosa i aïllada a les metròpolis. Són persones que encarreguen la protecció de casa seva a serveis de seguretat privada. Que envien els fills a escoles i universitats privades. I que quan es posen malalts es fan tractar en clíniques privades.
Això fa que desconeguin la realitat. El president xilè, Sebastián Piñera, que va guanyar una milionada amb el negoci de les targetes de crèdit, va qualificar el seu país, just abans de l’esclat de les protestes, com un “veritable oasi i una democràcia estable”.
Aquesta desigualtat creixent, la impressió de molta gent que el benestar no es distribueix amb justícia, es reflecteix en un estudi de l’entitat demoscòpica Latinobarómetro. El 2018 el 79% dels ciutadans dels països llatinoamericans van declarar que el seu Govern sobretot actuava en benefici d’uns pocs grups poderosos.
Això és un 18% més que fa deu anys, i vol dir que una gran majoria ara té dubtes que la democràcia encara pugui complir una de les seves promeses més importants: donar les mateixes oportunitats a tothom.
Aquest procés de distanciament entre el poble i els seus representants electes va aparellat amb una pèrdua dràstica de la credibilitat de les institucions públiques. Amb prou feines un 13% dels llatinoamericans confien en els partits, que sovint només són un vehicle per donar accés a les fonts de diner públic a polítics corruptes. Només un de cada quatre confia en una justícia que en general no castiga aquests delictes.
L’abús i la manipulació de les institucions no depenen de la ideologia política.
El 2016, quan Evo Morales va preguntar en un referèndum al poble bolivià si es podia presentar una quarta vegada com a candidat presidencial en contra del que deia la Constitució, la majoria li va negar la petició. Finalment, Morales va aconseguir el permís a través d’un tribunal submís que va sentenciar que tornar-se a presentar era un dret humà que estava per sobre de la Constitució. La dreta ha contraatacat violentament obligant Morales a dimitir abans de complir el termini de legislatura amb l’ajuda de l’exèrcit, cosa que ha sumit el país definitivament en el caos.
A NicaraguaDaniel Ortega va reescriure la Constitució per poder ser escollit president sense límit de mandats. A VeneçuelaNicolás Maduro va convocar una assemblea constituent formada només per persones de la seva corda i va declarar-la nou parlament del país. La democràcia, sembla, sovint només és una façana que es manté en peu mentre dona els resultats desitjats.
La gent ho entén, encara que molts mitjans estatals els expliquin una altra cosa. Ells els giren l’esquena. No és casualitat que en aquesta època d’indignació les esglésies tinguin una gran afluència, sobretot les evangèliques, amb els seus missatges populistes. No és casualitat que a tot arreu hi hagi soldats que surtin de les casernes. Són reflexos llatinoamericans antics, com el desig de trobar un home fort que salvi la pàtria.
En països en què el centre de la societat ha quedat triturat per la creixent polarització, el pèndol bascula amb més freqüència cap a la dreta.
Els caudillos de l’actualitat són homes com el brasiler Jair Bolsonaro, un predicador de l’odi, que es presenta com una alternativa neta a un establishment polític que ha perdut la credibilitat en incomptables processos de corrupció. Bolsonaro, capità a la reserva, que durant 27 anys va ser diputat sense càrrecs al Parlament, uneix els diversos discursos: la relació amb Déu, l’apel·lació a una importància creixent de l’exèrcit —que als ulls no tan sols de molts brasilers és un garant de la disciplina i l’ordre— i també el menyspreu franc per una democràcia que no ha pogut satisfer les esperances dels ciutadans.
A Bolívia també està prenent posició un home que en les aparicions públiques sovint porta una Bíblia: Luis Fernando Camacho, que des de feia setmanes exigia la dimissió de Morales, és un advocat mordaç de l’est del país, una zona econòmicament puixant. La seva base és una agrupació de comitès cívics de dretes que ell voldria convertir, juntament amb l’exèrcit, en una anomenada junta de Govern.
Camacho i Bolsonaro són un fenomen nou. Els seus ascensos es deuen a les xarxes socials. Dirigeixen milícies professionals i digitals que prenen la ràbia dels ciutadans amb notícies inventades i campanyes d’odi i la potencien encara més. El poder de mobilització que han aconseguit d’aquesta manera és enorme.
A aquests populistes, però, els falta el més important: una idea de com podrien reformar el seu model econòmic fràgil, basat en l’explotació dels recursos naturals per deixar de dependre de les oscil·lacions dels preus dels mercats mundials. En canvi, sovint semblen els germans petits de Donald Trump.
Tot això no fa entreveure gaire res de bo per al futur. Aquestes protestes no són una primavera sud-americana. El que hi veurem, quan escampi el fum dels gasos lacrimògens, és el caos.
Les trinxeres que divideixen les societats es faran més fondes. Sembla com si la gran crisi actual de la democràcia ara hagués arribat a l’Amèrica Llatina.