Univers Yakuza

La yakuza, la màfia japonesa, triomfa en els videojocs.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La yakuza és, com deveu saber, la màfia japonesa. Sega en va fer un joc d’exploració combat el 2005 i, des d’aleshores, ja porta més de vuit lliuraments. El penúltim el vam veure aquest desembre, i el darrer, ara mateix. Com és possible? Yakuza Zero va aparèixer al mercat japonès el març del 2015 −i ja porta venudes més de mig milió de còpies− però no se n’havia previst la publicació a Occident.

Vet ací que, en anglès i en japonès, ara ens arriba adaptat per a PS4. I és que l’havien dissenyat per a PS3. Es nota. Però no importa. L’argument és un dels millors de la nissaga. Més que de joc, aquí podríem parlar d’univers: tenim dos barris a escala 1:1 i un munt de personatges, missions principals, exploració i combat, nivells, i missions secundàries. Fins aquí tot normal. Però és que també s’hi inclouen una pila de jocs dins del joc, sovint petits, recreacions d’arcades de Sega dels 80, arenes on combaten noies emmascarades i dos jocs que, per la seva complexitat, podrien ser comercialitzats individualment: l’un és de gestió immobiliària −mafiosa, és clar−, l’altre, de gestió d’un club de senyoretes.

Anem a pams. Som al Japó de 1988. Un període d’expansió i bombolla com mai no s’ha vist. La recreació és tan fidel que sembla malaltissa. Encarnem dos personatges que s’alternen per capítols: el jove Kiryu, un peó de la Yakuza que ascendirà a base de lluitar, comprar comerços i realitzar tota mena de negocis; i Goro Majima, gerent del Cabaret Grand −un personatge que en lliuraments posteriors és un maníac desequilibrat, aquí sabrem com hi va arribar.

No paga la pena comptar les hores que podem invertir en aquest joc. Vagarejarem i combatrem a tothom que se’ns enfronti. Si guanyem, rebrem diners. I sense diners no podem fer res... Caldrà anar en compte si perdem combats, perquè perdrem també els diners. Hi ha enfrontaments tan estranys com el d’una banda d’ancianes. Tenim tres estils de lluita, el tradicional, en el qual podem donar cops forts i fluixos, agafar-nos, emprar objectes de l’escenari com a armes i executar atacs especials, el lleuger i el pesat. De vegades combatrem contra colles de gent i caldrà canviar el mode de combat contínuament.

El joc és fascinant, només té dos inconvenients: cal saber anglès o japonès, i gràficament es nota que fou programat en un principi per a PS3. Però no importa. Si hi jugueu, segur que aviat anireu de vacances al Japó.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.