«‘L’erosió’ no tenia context, crea el seu propi context»

—L’erosió va ser un llibre avançat al seu temps?

—Era un llibre estrany. Ara tothom té clar qui és Sebald, Magris, Vila-Matas, Ricardo Piglia, però el llibre arribava a la taula de novetats en solitari, no tenia un context. L’erosió crea el seu propi context, les al·lusions que faig a Macedonio Fernández aleshores eren innovadores, pràcticament ningú el coneixia, però jo el situe com una peça clau de l’evolució literària mundial: sense aquest escriptor Jorge Luis Borges no existiria. Ara sembla que tothom ha conegut de sempre Macedonio Fernández i fins i tot la mare que el va parir [riures]. El fet és que podia haver parlat d’això en un article d’una revista literària però jo ho incorporo als meus dietaris.

—La introducció de la literatura comparada a una proposta narrativa tenia un punt d’innovació.

—Crec que sí. Era una manera de concebre el diari com un assaig narratiu. Per exemple, hi ha la conferència que vaig fer a Buenos Aires sobre el dietari literari incorporada com una part més del relat. És una conferència, una disquisició plenament teòrica, però té una funció narrativa: jo arribo a Buenos Aires amb la conferència per redactar i em fa vergonya no tenir la feina feta. Això s’incorpora com a neguit a l’escriptura del diari i m’ajuda a reflexionar-hi.

—Malgrat el que estem comentant, la intenció literària de L’erosió és evident.

—El llibre que sortirà amb el premi Ciutat de València també va una mica en aquesta línia. I, d’altra banda, tinc altres projectes semblants a L’erosió. El problema és intentar no repetir-se. L’erosió va ser un llibre molt important i la temptació de parodiar-se és evident, perquè tinc una sèrie de temes recurrents, com el món del ferrocarril, el cafè... Tot això estarà en tots els meus llibres, ho vulgui o no. El llibre Poética del café surt de les digressions de L’erosió, i El far de Londstrup sorgeix de la meditació sobre el paisatge urbà i de les lectures de Walter Benjamin. Escrigui el que escrigui, Benjamin estarà sempre present, no ho podré eludir. La qüestió és com fer un altre llibre, amb les mateixes obsessions de sempre, però sense repetir-me. Una de les coses que no ha de fer un escriptor mai és avorrir el lector.

­—Parlant d’obsessions, L’erosió conrea la tradició del flâneur però també alguna cosa que no sé si podríem anomenar el fenêtreur [riu], la mirada del voyeur a través de la finestra del cafè. Un món que s’està perdent.

—Exacte. La poética del café sorgeix d’una lectura que faig molt abans d’anar a Buenos Aires i que confirmo allí, la de Ramón Gómez de la Serna, la primera persona a definir que el cafè és la vida interior de la ciutat. L’home del cafè té la mirada de l’home que recorda. Que escriu des de diversos cafès, perquè si et quedes només en un, el conjunt calidoscòpic de la ciutat resultaria inextricable. Cal que hi hagi un pelegrinatge de cafè en cafè, si és possible cafès que tinguin dues finestres, una a cada carrer, fent cantonada, per veure dos aspectes de la ciutat. Això és d’una modernitat increïble. A més, Gómez de la Serna passa per ser un autor simpaticot, que només es dedica a les greguerías, quan és un escriptor absolutament tràgic. Fixa’t en com li diu a la seua autobiografia, “automoribundia”. Sembla un acudit, però si analitzes el que significa és la història de la seva mort. La seva vida va ser molt dura, va estar a punt de morir de fam a Buenos Aires, literalment. Va poder sobreviure perquè un amic li va deixar diners. Tot això ho explico en el llibre, junt amb unes altres coses terribles, com el diàleg que té amb Josep Pla en una cafeteria, que és absolutament descoratjador.

—L’erosió parla també de la relació d’altres personatges com Rusiñol o Pla amb Buenos Aires. Però l’eix narratiu és la seua pròpia relació amb la ciutat.

—Jo parteixo d’una fugida de València, pensant que a Barcelona seria feliç. I a Barcelona no soc feliç. En molt poc temps començo a descobrir que Barcelona és bona si la bossa sona, per entendre’ns, i que el projecte de ciutat ha fracassat i està lliurat a la impostura permanent. Aquest desencís té una pedra de toc a Buenos Aires: la ciutat està a punt del col·lapse però encara mostra de manera orgullosa les ruïnes d’un projecte modern no reeixit, perquè Argentina es col·lapsa. Però queda una arquitectura moderna, feta per seguidors de Le Corbusier, restes materials d’un projecte fracassat. I hi ha altres coses, com la vida de cafè, la importància de la literatura, del llenguatge... Tot això forma part de la modernitat indestructible d’Argentina i Buenos Aires. Per a mi, la ciutat és una possibilitat. I una esperança que s’arrecera en les taules dels cafès.

—Algunes de les reflexions socials i econòmiques que fa són encara vigents: amb el peronisme o amb Macri, l’Argentina és un país fracassat.

—L’Argentina cada quinze anys s’autodestrueix, això és una evidència. Cada vegada que hi ha un moment d’esperança o d’estabilitat, entra en una crisi brutal, alguna cosa té de país malalt. No vull dir que nosaltres estiguem sans, però en l’Argentina és cíclic.

—La reedició s’ha aprofitat per traure’n la versió en castellà. Sent el llibre que és, supose que li deu fer il·lusió.

—Molta. Sobretot perquè acaba de sortir amb peu d’impremta de Buenos Aires. Per a un escriptor com pugui ser jo, tenir un llibre imprès a Buenos Aires produeix un calfred d’espant i, alhora, d’alegria.