«Sàhara», en sahrauí, vol dir ‘desert’. La curiositat lingüística potser semble absurda. No ho és gens, però, si advertim que la polisèmia del mot fa anys que cobra especialment sentit. Allà pel 1975, quan a l’Estat espanyol Franco començava a agonitzar, 300.000 marroquins organitzats en la Marxa Verda ocuparen la que aleshores continuava sent una colònia espanyola: el Sàhara Occidental. Des d’aquell 6 de novembre, un mur de sorra de 2.700 quilòmetres separa el Sàhara envaït pel Marroc del territori controlat per la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i el Govern sahrauí a l’exili, el denominat Front Polisario. Amb aquella invasió, l’indret nord-africà va deixar de considerar-se un desert només per les dunes d’arena.
El periodista Vicent Garcia Devís, sempre atret pels conflictes internacionals, viatjà el 2016 amb un equip de televisió a aquella regió oblidada a ulls de gran part del món. Romandre a la zona li serví per a confeccionar un reportatge punyent en forma de llibre. El Sàhara. La terra promesa és el títol que el també redactor d’À Punt Mèdia escollí per a la seua primera obra literària i que aquest dijous 21 de novembre, a les 19 h, presenta al Centre del Carme de València. A l’acte, hi intervindran, a més, l’autor del pròleg i periodista de TV3 Carles Prats i el director de la Institució Alfons el Magnànim (l’editora del llibre) Vicent Flor.
En tan sols 120 pàgines, el reporter de guerra s’endinsa en la tragèdia sahrauí que el Marroc perpetua amb el suport dels Estats Units. Una guerra per l’alliberament a l’espera d’un referèndum que mai no arriba. I en un context en què l’autodeterminació és sovint referida a casa nostra, el llibre esdevé una reflexió oportuna al voltant d’un terme tan anhelat i temut alhora. «Filosòficament, si es pot conceptuar així, la guerra [sahrauí] era la reacció per la supervivència d’un poble, un crit d’auxili per a no ser esborrats del mapa de les nacions lliures», escriu Garcia Devís.
Als 20 capítols de què consta el volum —breus en extensió per digerir la complexitat del tema—, els precedeix un pròleg suggeridor que convida a llegir-lo. En ell, Carles Prats traça la realitat insuportable dels camps de refugiats. Són «una ciutat —assevera—, però no pas com les altres. Els seus habitants no hi han anat de grat. En voldrien fugir, però no poden escapar». I així, manifesta Prats, és com els exiliats creixen en una població artificial «que detesten però necessiten per sobreviure». Mentrestant, les grans potències miren cap a un altre costat. «Probablement —lamenta Prats—, mai la indiferència de la resta del món havia estat tan gran».
Amb aquesta proclama, el periodista de TV3 combrega amb la crítica que Garcia Devís arrossega al llarg del volum: la indiferència política i mediàtica de l’Estat espanyol i del món davant l’ocupació marroquina i les conseqüències que se’n deriven. Segons l’autor del llibre, la Transició va cegar Espanya i va llevar-li «la voluntat d’encarar una descolonització» que, a parer seu, fou «una vergonya». En qualsevol cas, no hi ha res més esperançador que la troballa de la llibertat i, en aquest sentit, el poble sahrauí ha estat un referent infravalorat. El mateix exèrcit del Polisario explicità la seua constància en un comunicat oficial: «El nostre moviment d’alliberament té l’eternitat per davant».
Al capdavall, tal com sentencia un Prats colpidor, «els refugiats ho són perquè volen viure». «D’altra manera —agrega—, haurien mort sota les bombes o haurien estat víctimes de represàlies». Als camps d’exiliats «esperen poder recuperar la vida aquells que es van cansar d’esperar la mort. I, mentrestant, han posat la seva vida entre parèntesis», conclou.
El Sàhara. La terra promesa es completa pel final amb tres suplements encertadament esclaridors. El primer és un annex sobre els segrestos de joves —sobretot dones— per part dels seus propis familiars quan visiten els camps de refugiats procedents del país europeu d’acollida. Segons escriu Garcia Devís, hi ha registrats més de cent casos de possibles retencions il·legals. El segon apèndix relata les històries entrebancades de tres sahrauís acollits per famílies espanyoles. El tercer i últim és un recull fotogràfic en blanc i negre que mostra la realitat del Sàhara i la convivència amb ella de l’equip periodístic desplaçat. Confiat que el seu treball servisca per agitar consciències i recordar l’existència d’un conflicte arraconat, Vicent Garcia Devís dedica l’obra als «fills dels núvols», els pobles que, deserts de llibertat, «han de decidir el seu futur».