La coronació de 'The Crown'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La recent victòria de The Crown als Globus d’Or ha agafat de sorpresa les apostes d’analistes i experts en el món televisiu. Tots, incloent-hi un servidor, apuntàvem com a favorites sèries com Westworld, una de les ficcions amb un guió més complex que ha donat la televisió en els últims anys, o Stranger Things, convertida en un èxit masSiu en només una temporada. Al final, els Globus d’Or han estat conservadors i, en comptes de premiar el virtuosisme o la popularitat, han optat per lliurar el premi al classicisme. És un canvi interessant, perquè les sèries viuen immerses en una etapa de creativitat i d’experimentació amb els límits del mitjà televisiu, i ens hem acostumat a admirar ficcions innovadores. Això pot portar a pensar que una sèrie de paràmetres clàssics és alguna cosa menor. No ho és. The Crown és excel·lent, encara que el que executi no sigui res nou.

En la forma, The Crown és deutora del drama d’època britànic, que tantes vegades ha fascinat espectadors d’arreu del món amb la seva elegància, posada en escena, ambientació i vestuari, trets que porta més enllà gràcies al generós pressupost de Netflix, molt per sobre del de qualsevol ficció de BBC o ITV (Downton Abbey surt llastimosament malparada d’una comparació). En l’estructura, The Crown s’articula com un El Ala Oeste de la Casa Blanca monàrquica, en el sentit que permet a l’espectador fer un cop d’ull al que passa a l’esfera privada d’uns personatges que habitualment només veiem en l’esfera pública (una de les escenes en què millor es veu aquesta vocació d’explicar què passa entre bastidors és la sortida al balcó de la família reial en el primer episodi, filmada des de dins cap a fora). Pel mateix motiu, a The Crown li interessen més els conflictes interns d’Elisabet II que els conflictes externs, que ja coneixem perquè són història recent (i de fet, la sèrie utilitza aquesta memòria pública recreant moments a partir de material televisiu i fotogràfic).

La sèrie inverteix molt de temps en mostrar Elisabet II com un personatge dividit entre la persona i la institució, entre la responsabilitat que té amb el càrrec i el compromís amb les persones que estima, amb les quals entrarà en conflicte a causa dels seus deures. La interpretació de Claire Foy i la duresa involuntària que desprèn el to de la veu quan ha de decidir en contra de si mateixa és clau per fer creïble aquesta dualitat. The Crown arriba a mostrar el fet de ser monarca com una càrrega i a argumentar que la protagonista seria més feliç sense aquest pes. A través dels patiments del personatge, The Crown és capaç de fer passar el privilegi per maledicció i el poder per submissió, de manera que fins i tot l’espectador més republicà es descobreix sent comprensiu amb els problemes d’Elisabet II amb el càrrec. Això només ho podria assolir una sèrie que domina els mecanismes de la ficció per fer el que vol amb l’audiència. La coronació de The Crown ha estat merescuda.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.