Albert Rivera, vicepresident del Govern; Luis Garicano, ministre d’Economia i Empresa; Toni Roldán, titular d’Indústria, Comerç i Turisme... A Ciutadans van tenir l’oportunitat històrica de segellar una coalició amb el PSOE que els envoltara d’una aura de partit de Govern, plenament institucionalitzat, però van deixar-la passar. Els seus 57 diputats i els 123 dels socialistes totalitzaven 180, una majoria absoluta granítica que li hauria proporcionat molta visibilitat a aquesta formació tan jove. Molta més que no les vicepresidències andalusa, murciana, madrilenya i castellanolleonesa de què es vanten sovint.
A Ciutadans van disposar de gairebé cinc mesos per capgirar el “no és no” a Pedro Sánchez i traure profit al seu bon resultat del 28 d’abril. En canvi, van preferir esgotar-los plegats de braços. Fins i tot van negar-se a acudir a la darrera ronda de converses convocada pel president en funcions a la recerca dels suports necessaris per resultar investit. Només a última hora, a poques hores de la dissolució automàtica del Congrés i el Senat, conscient del perill que amagava una repetició electoral, Rivera va proposar una abstenció tècnica condicionada al trencament del Govern de Navarra, l’enduriment del discurs contra Catalunya i una política fiscal que evitara l’augment dels impostos i protegira els autònoms. Ja era massa tard.
Un Govern PSOE-Cs hauria deixat en evidència Rivera, qui s’havia fet un fart de malparlar de Sánchez i de denunciar el suposat “pla” que pensava perpetrar amb “la seua banda”. Fer marxa enrere no resultava senzill, però el premi podia haver sigut considerable: una vicepresidència potent i un terç dels ministeris del gabinet, amb quatre anys sencers per davant per aprovar mesures que haurien estat en la millor campanya de promoció de Ciutadans amb vista als següents comicis, previstos per al 2023. Aquell any, el partit del vicepresident Rivera i dels ministres Garicano i Roldán no hauria obtingut els minsos 10 diputats del proppassat 10 de novembre. N’hauria aconseguits bastants més.
Un Govern PSOE-Cs, liderat per Sánchez i Rivera, era el somni indissimulat de la Unió Europea, de les grans empreses que integren l’Íbex 35... I del mateix Sánchez, que per damunt de tot anhelava una paraula: estabilitat. És cert que havia perdut la sintonia personal amb el president de Ciutadans, qui va oposar-se a la moció de censura de 2018 i va esdevenir una de les tres puntes de llança d’un trident ultraconservador completat pel PP i Vox. Lluny quedava el març de 2016, quan Sánchez i Rivera van signar, de manera solemne, les bases d’un “Govern reformista i de progrés” al darrere del qual únicament existien 130 diputats: els 90 del PSOE i els 40 de Cs. 130 escons: una cinquantena menys que després del 28-A i tot just els mateixos que ara, després del 10-N.
Ben mirat, Sánchez també havia perdut el feeling amb el candidat d’Unides Podem, Pablo Iglesias. Posats a refer complicitats, l’acostament a Ciutadans resultava més estimulant. L’aritmètica era força més estimulant. Amb Rivera, el PSOE podia garantir-se l’aprovació de lleis socials de perfil progressista i l’aplicació d’una política econòmica de contenció, austera, que no espantara uns mercats que abominaven Iglesias, a qui Sánchez, el juliol d’enguany, no dubtaria a vetar com a vicepresident.
Però, sobretot, l’entesa amb Ciutadans evitava la famosa “geometria variable” estrenada per José Luis Rodríguez Zapatero entre 2008 i 2011, quan el PSOE va disposar de 169 escons al Congrés. A tan sols set diputats de la majoria absoluta, aquella estratègia li va permetre de lligar acords a dreta o a esquerra en funció de les circumstàncies. Amb a penes 123 escons, no obstant, la geometria variable es convertia en un puzle en què calia encabir les sigles d’ERC, BNG, PRC, PNB i algunes altres més. Un puzle pràcticament irresoluble que, en el cas de Ciutadans, quedava reduït a un de dues peces només.
Adéu, Cs. Hola, Unides Podem
En el futur, l’enfonsament polític de Ciutadans —de 57 escons a 10 en sis mesos— s’estudiarà a les facultats de Ciència Política. L’ocasió que han malbaratat Rivera i els seus, cegats per l’expectativa de suplir el PP com a partit hegemònic del centredreta espanyol, ha posat punt i final a la carrera política del líder de la formació.
Ciutadans ha passat de ser la força predilecta a les enquestes publicades al llarg del primer semestre de 2018 —tot just després de guanyar les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2017— a una marginalitat inesperada. La dimissió de Rivera i la no obtenció d’escó per part de Juan Carlos Girauta, José Manuel Villegas, Ignacio Prendes, Melisa Rodríguez, Fran Hervías, José María Espejo-Saavedra o Patricia Reyes denota la gravetat de la situació. Dels dos milions i mig de votants que va perdre el 10-N, més dels 800.000 van inclinar-se per l’abstenció.
Aquest ensorrament sense precedents, vertiginós, ha deixat una sola via a Sánchez per a la formació de Govern: la nítidament progressista amb Unides Podem, que suma 155 diputats i exigeix, per tant, el suport dels sis diputats del PNB, els dos de Coalició Canària-Nova Canàries, el del BNG, el del Partit Regionalista de Cantàbria, el de Teruel Existe i el dels tres diputats de Més País, un dels quals —Joan Baldoví— correspon a Compromís. A més, és necessària l’abstenció d’ERC, perquè el vot contrari de PP, Vox, Cs, Junts per Catalunya, Navarra Suma i la CUP sembla assegurat. La posició d’EH Bildu no és tan clara, però la seua possible abstenció no resulta tan determinant.
Després d’haver afirmat recentment que no dormiria tranquil si tinguera ministres d’Unides Podem, Pedro Sánchez protagonitzava dimarts de la setmana passada el seu darrer moviment de 180 graus i subscrivia un preacord de Govern exprés amb Pablo Iglesias en virtut del qual el secretari general lila ocuparà una vicepresidència, i la coalició que encapçala, tres ministeris més.
Les negociacions van dur-se amb sigil i al més alt nivell. De fet, Sánchez ni tan sols va informar els membres de l’executiva federal del PSOE amb què va reunir-se dilluns, l’endemà dels comicis. La cúpula de Podem sí que va filtrar als dirigents territorials del partit l’existència de converses, però cap d’ells no va intuir que culminarien amb èxit i de manera tan ràpida.
Al País Valencià i les illes Balears, on els socialistes governen en companyia de Podem, la fotografia de l’abraçada entre Sánchez i Iglesias va ser rebuda amb alegria. Era la fórmula que, des de les eleccions d’abril, Ximo Puig i Francina Armengol havien contemplat amb més bons ulls. Per contra, la imatge genera temor entre els socialistes extremenys, manxecs o asturians, conscients que l’equació no acaba ací i que encara cal afegir-hi nacionalistes diversos i l’abstenció d’Esquerra.
Poques hores després de l’anunci de l’acord, en un crit desesperat, el president extremeny, Guillermo Fernández Vara, clamava per “una majoria sense independentistes” que només resulta factible si Unides Podem manté el vot a favor i el PP s’absté. En la mateixa línia, el seu homòleg manxec, Emiliano García-Page, declarava al diari El Mundo que el Govern espanyol “no ha de dependre dels independentistes”. Ràfegues de foc amic que s’intensificaran així que Esquerra concrete les condicions de la possible abstenció i que, tanmateix, troben contestació al si del PSOE: sobre les paraules de García-Page, el president valencià, Ximo Puig, va asseverar la setmana passada al programa Al Rojo Vivo, de La Sexta, que el Govern espanyol “tampoc no pot dependre de la dreta”.
De moment, Sánchez ha bandejat l’expressió “crisi de convivència” que feia servir durant la campanya i ara parla, ras i curt, de “crisi política”. Més enllà dels matisos semàntics, el republicà Gabriel Rufián ja va advertir, l’estiu passat, que l’abstenció d’ERC seria molt més complicada després de la sentència que no llavors. Amb gestos com aquest, no n’hi haurà prou, i és ací on rau la por del socialisme mesetari i meridional, en contraposició a la mirada més oberta dels companys catalans, valencians, balears, navarresos, bascos i gallecs, que ja van alarmar-se en veure que Sánchez esborrava el mot “federal” de la primera versió del programa electoral. Un matís semàntic que va esmenar en comprovar la reacció d’alguns líders territorials del partit.
Puig i Dalmau, satisfets
Tant el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, com el vicepresident segon, Rubén Martínez Dalmau, han rebut amb satisfacció l’abraçada entre Sánchez i Iglesias. No debades, el Govern del Botànic és el principal Executiu autonòmic en mans progressistes, ha sigut revalidat a les urnes i fa temps que les diverses formacions d’esquerres el posen com a exemple del que ha de ser una coalició d’aquest tipus. EL TEMPS ha conversat amb tots dos perquè expliquen les seues sensacions. D’alguna manera, el Botànic marca el camí.
Puig es felicita per la “solució tan ràpida” al blocatge institucional entre els grans partits d’àmbit estatal. “La signatura del preacord entre Sánchez i Iglesias ha resultat alliberadora per a bona part de la societat que observava amb preocupació la incapacitat dels polítics d’arribar a acords”, destaca. Malgrat les dificultats derivades d’una majoria parlamentària tan precària, Puig confia que la investidura serà una realitat i que els Pressupostos de 2020 seran aprovats sense problema. “I, a partir d’ací, s’ha d’anar fent, aprovant lleis com la de l’eutanàsia, modificant els aspectes més lesius de la reforma laboral i de la LOMQUE o derogant la llei mordassa”, diu. Una “gradualitat reformista” que bascularà entre les peticions de màxims d’Unides Podem i el biaix moderat del PNB, els vots del qual són clau per mantenir la majoria parlamentària.
Amb relació a Catalunya, Ximo Puig opina que “obrir l’espai del diàleg ja serà una victòria”. “Quina és l’alternativa?”, es pregunta, “deixar que el problema es gangrene per sempre més?”. En aquest sentit, troba que “empatitzar mínimament amb l’adversari polític” és la primera condició per “seure a parlar”. El president valencià aposta per la “via pragmàtica” de considerar ERC un actor més del sistema polític espanyol, sense connotacions pejoratives: “Aquells que neguen el diàleg amb Esquerra, un partit de tradició democràtica inqüestionable, són els mateixos que pacten amb l’extrema dreta que aspira a destruir l’Estat de les autonomies, un plantejament totalment anticonstitucional”, lamenta en referència implícita al PP i Ciutadans.
“Com pot resultar més fàcil parlar amb els feixistes que fer-ho amb els independentistes?”, es pregunta Puig
Puig anima el conjunt de l’esquerra a “fugir del marc que vol imposar-nos la dreta espanyola”, segons el qual una eventual abstenció d’ERC significaria un “pacte” amb l’independentisme. “No els demanem un vot afirmatiu a la investidura, sinó una abstenció que possibilite que hi haja Govern, una abstenció que la dreta es nega a facilitar”, apunta. “Com pot resultar més fàcil parlar amb els feixistes que fer-ho amb els independentistes?”, torna a preguntar-se. Dit això, el president valencià també saludaria que ERC se sumara a la “via pragmàtica” i que decidira “anteposar l’eix ideològic esquerra-dreta a l’eix nacional que ara sembla copar-ho tot”. “No es tracta de fer-los renunciar a la independència, simplement han de prioritzar unes altres qüestions”, rebla.
A escala valenciana, Puig es mostra “moderadament optimista” pel finançament autonòmic. Confia que, si finalment queda constituït, el Govern estatal presente la proposta del nou model “abans d’un any”. “Si la legislatura és llarga, caldran pactes transversals entres les comunitats que tinguen vocació d’institucionalitat”, assenyala, “estic disposat a dialogar amb els presidents d’Andalusia i Múrcia tantes vegades com calga”. És a dir, evitar els fronts partidistes en un acord complex que, al remat, ha de ser multilateral. “Tenim el nou sistema de finançament molt més a l’abast que no si hagueren governat les tres dretes”, sentencia. Amb tot, Puig tem el gir “recentralitzador” que, esperonat per Vox, puga emprendre el PP.
L’optimisme que exhala Puig és compartit per Rubén Martínez Dalmau. “No hi havia cap alternativa raonable, qualsevol opció de Govern passava per una coalició com aquesta”, comenta sobre l’entesa d’Unides Podem amb el PSOE. Agraeix el silenci que va presidir les negociacions fugaces entre Sánchez i Iglesias perquè “els poders fàctics són a l’aguait” i no té la percepció que s’hagen perdut sis mesos: “Quan a l’abril va plantejar-se la necessitat d’una coalició com aquesta, Unides Podem no tenia experiència de govern, mentre que ara sí. En aquests mesos hem deixat clar que atorgar-nos responsabilitats de govern no comporta cap risc; ben al contrari, hem demostrat que la gent d’Unides Podem som responsables i que tenim capacitat i lleialtat de sobra”.
Sobre la posició d’Esquerra, Martínez Dalmau treu importància al valor de l’abstenció. “Abstenir-se no és governar amb ningú, el PSOE va abstenir-se a la investidura de Mariano Rajoy i no va governar amb el PP”, recorda, “l’independentisme ha de decidir ara si facilita la conformació d’un Govern progressista o si, en canvi, es decanta pel blocatge”. Si fan viable la investidura, “una rational choice en termes de ciència política”, el vicepresident segon valencià considera que “el Govern català trobarà, per fi, un Govern espanyol obert a dialogar, cosa que fins ara no ha succeït”.
Expert en dret constitucional, Dalmau subratlla que l’executiu de coalició és “el darrer escull” que cal superar perquè el sistema polític espanyol siga ric de debò. “El multipartidisme implica una nova cultura política, acordar entre diferents... Més de la meitat dels electors han preferit votar partits que no són el PP ni el PSOE”, diu.
“Atorgar-nos responsabilitats de govern no comporta cap risc, la gent d’Unides Podem som responsables i tenim capacitat i lleialtat de sobra”, afirma Dalmau
Entre els reptes que té per davant Unides Podem com a formació de govern, Martínez Dalmau en destaca un parell: “En primer lloc, demostrar que podem ser una força de Govern que millore l’interès general de la gent, com ja estem fent a diverses autonomies, i en segon lloc, incidir en la justícia social, en la transició ecològica i en l’augment de la democràcia, promovent el diàleg a Catalunya sense que hi haja vencedors ni vençuts”. A més, com ja ha posat en pràctica al Botànic, opina que el futur Govern “ha de ser un de sol, no el Govern del PSOE o el Govern d’Unides Podem, sinó el Govern d’Espanya”. Per aquest motiu, “cadascú pot mantenir la seua posició dins del Consell de Ministres, però la decisió que s’adopte ha de ser defensada en conjunt de portes enfora”.
Per acabar, envia un darrer missatge. “Hem de desterrar el concepte d’enemic polític: en política no hi ha amics ni enemics, sinó diferències per a les quals cal buscar una solució de manera consensuada. Els catalans, així doncs, no són els nostres enemics”. Una frase que Dalmau potser dedica a segons quins barons territorials del PSOE que comencen a transmetre un neguit evident.