Fa tres anys la Filmoteca de Catalunya va rebre una trucada sorprenent des de Casablanca. Una investigadora del cinema, l’exdirectora de la Filmoteca de Tànger, Léa Morin, demanava per una pel·lícula marroquina de començament dels anys 70 extraviada. Es tractava de De quelques évènements sans signification, una de les deu primeres pel·lícules marroquines posteriors a la independència. Una pel·lícula mítica per haver estat un projecte innovador, pagat per artistes marroquins de les avantguardes i mai projectat per culpa de la censura.
El director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, recorda que van començar a buscar i finalment van aparèixer les llaunes de la pel·lícula amb el nom de la productora, Basma; li ho van comunicar a Léa, que de seguida va posar-se en contacte amb el director de la cinta, Mostafa Derkaoui, per tirar endavant la restauració.
De quelques évènements sans signification (‘Alguns esdeveniments sense sentit’) no és una pel·lícula de ficció convencional. A l’estil de la nouvelle vague, i sense gaires mitjans, la pel·lícula comença, amb un to més aviat documental, demanant a la gent del carrer la seva opinió sobre el cinema marroquí: si hi està interessada, si els agrada i com pensen que hauria de ser el futur cinema (més o menys semblant al cinema nord-americà...). L’equip de rodatge fa cap a un bar de Casablanca, proper al port, on les càmeres passen a recollir, com per casualitat, les converses dels clients.
Són els anys 70 al Marroc i la gent beu cervesa i licors sense cap problema. La presència de dones és més escassa però no estranya ningú. Van vestides a la manera occidental, cap d’elles no porta mocador al cap —el xador tampoc es veu en cap escena exterior— i fumen i beuen alcohol amb absoluta normalitat.
Els plans són molt curts, fins a transmetre la sensació de claustrofòbia d’un bar estret, ple de gent, de fum i de soroll. La majoria d’actors no són professionals i els escenaris —del bar, el port i els barris més pobres de Casablanca— sempre són reals. La música —peça fonamental de l’obra— són peces d’un grup de free jazz de Polònia, que encara fa més intensa la sensació d’angoixa i tancament.
Els clients interactuen amb l’equip de rodatge alhora que les càmeres capten converses personals com si no hi fossin. Bona part de la pel·lícula transcorre en aquest ambient tancat i els filmadors semblen oblidar-se que estan rodant. El director i un càmera xarren amb dues noies, primer sobre cinema, després sobre cinema nord-americà, mentre una parella d’homes semblen ordir una venjança contra el que sembla ser el patró d’un d’ells. De sobte, tot s’accelera i aquest home li clava una ganivetada a un altre.
Finalment, una conversa entre l’equip de rodatge i una entrevista amb l’assassí donen a entendre que els veritables revolucionaris no són els cineastes que fan la pel·lícula sinó el noi que ha passat a l’acció i ha matat el seu cap, fart que l’exploti.
La importància d’«Alguns esdeveniments sense sentit»
Léa Morin és cofundadora i directora de l’Atelier de l’Observatoire(art and research) de Casablanca. Per tal d’explicar l’aventura de la restauració d’aquesta pel·lícula, contextualitzava, fa dues setmanes a la Filmoteca, la importància de De quelques évènements sans signification en el període dels setanta en què va ser realitzada.
“Els germans Derkaoui van rodar la pel·lícula el 1973 a Casablanca. Tots dos havien passat un període a Lodz (Polònia) estudiant cinema. Mostafa s’encarregava de la direcció i Abdelkrim era el seu operador de càmera. Entre els intel·lectuals i els ambients culturals i artístics del Marroc hi havia molta expectació sobre la tornada dels Derkaoui. Tothom sabia que havien tornat amb el projecte de fer una pel·lícula, una de les deu primeres pel·lícules del Marroc independent, en un moment en què aquesta indústria del Marroc tot just començava i només s’hi havien rodat sis films”.
Un grup d’artistes plàstics i de poetes que buscaven un renaixement cultural, segons ella, esperaven el film dels Derkaoui amb candeletes confiant que fos un sotrac en el cinema nacional.
“Bona part del renaixement artístic, sobretot pintors i poetes —puntualitza Morin—, van participar directament en la producció i el rodatge. Entre els més compromesos hi havia dos pintors que estaven protagonitzant un revifament de les avantguardes —Mohamed Melehi [Asilah, Marroc, 1936] i Mohamed Chebaa [Tànger, Marroc, 1935-2013] i Mohamed Hamidi [Casablanca, 1941], que es van comprometre a produir la pel·lícula”.
El film es va poder rodar com una producció independent gràcies als diners d’aquests pintors i la venda d’algunes de les seves obres. “En general —explica Morin—, eren artistes ideològicament identificats amb els corrents marxistes d’esquerres i molt ficats en la lluita pel canvi al Marroc. Aquesta pel·lícula va tenir una participació molt interessant d’aquesta gent: els títols de crèdit són un catàleg molt interessant dels artistes i activistes que hi van participar”.
La producció de la pel·lícula tenia el seu risc, com demostraria la posterior censura. “Aquell any 1973 —contextualitza Morin—, el país va patir un pic de tensió. Hi hi havia hagut dues temptatives de cop d’Estat [el 1971, el cop de Skhirat i el 1972, el cop dels aviadors] i el rei va començar a impulsar accions repressives, per la qual cosa hi havia molts activistes detinguts”. El director de la revista Souffles, Abdellatif Laabi, seria empresonat arrestat per donar un espai als artistes per expressar-se lliurement. I molts altres activistes marxistes leninistes o del món underground també van anar a la garjola.
“Això fa que la pel·lícula sigui un document històric que reflecteix aquestes col·laboracions i el clima polític”, sentencia Morin. “En aquell moment, al Marroc, la gent tenia ganes de baixar al carrer, trobar respostes i canviar la situació del país. Els cineastes van jugar un paper importantíssim en la recerca de noves formes d’avantguarda i la censura ho va veure de seguida”.
Els censors van entendre perfectament el missatge del film i la censura va prohibir la difusió i l’exportació de De quelques évènements sans signification. Això va fer morir les possibilitats de la pel·lícula des del seu naixement. El film només es va projectar a París, dins d’un festival de cinema, i després Mostafa Derkaoui va estar deu anys sense fer cap més pel·lícula. Passat aquest temps va poder reprendre el seu treball i després ha fet deu pel·lícules.
“Per tot plegat —resumeix la investigadora del cinema marroquí— De quelques évènements sans signification va romandre invisible durant quaranta anys, tret d’una còpia pirata, primer en VHS i després en DVD que es movia en un cercle molt reduït. L’any 2000 el mateix Derkaoui va reconèixer que no sabia on eren les cintes originals del film, perquè el laboratori que les havia conservat havia fet suspensió de pagaments. Això em va fer interessar-me per iniciar la recerca del film”, diu Morin.
Efectivament els laboratoris Fotofilm SAE de Barcelona havien fet suspensió de pagaments el 1994 i fallida el 1998. Fotofilm Barcelona havia rebut la cinta de Derkaoui als anys 70, quan Fotofilm Madrid, que se n’havia encarregat del revelat, els hi va enviar per tal de convertir la pel·lícula, gravada en cinta de 16mm, a cinta de 35 mm, un procés que s’anomenava inflat de la cinta.
De fet, segons el director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, la cinta encara va fer més viatges: “Es van enviar a Fotofilm Madrid per revelar-los i, un cop revelats, es van enviar al Marroc on Derkaoui va fer el muntatge de la pel·lícula. Aquesta cinta va viatjar a París, es va projectar i, després, es va tornar a enviar a Madrid per fer-ne l’inflat de 16 mm a 35 mm”. És llavors quan la cinta es va enviar a Barcelona, que tenia els laboratoris preparats per a l’inflat. Però quan es va acabar aquest procés, la cinta ja estava prohibida al Marroc i no va poder tornar a travessar l’estret de Gibraltar.
La cinta es va quedar als magatzems de Fotofilm Barcelona acumulant pols fins que, després de la fallida de l’empresa, un jutge va ordenar que el material dels laboratoris que no fos reclamat per ningú anés a l’arxiu de la Filmoteca de Catalunya. El 2008 la pel·lícula i la resta de “negatius orfes” de Fotofilm van ser traslladats als magatzems que aquesta institució té a Terrassa. I allà van descansar fins que el 2016 Léa Morin va trucar a la Filmoteca preguntant per una cinta marroquina perduda.
La Filmoteca de Catalunya es va encarregar de la restauració digital 4K, amb l’ajuda dels col·laboradors externs Ferran Alberich i Manel Almiñana. Se’n va fer un escanejat i la restauració de lesions, la correcció del so i la del color, tot amb la supervisió de Léa Morin i del director, Mostafa Derkaoui. Des que es va acabar la restauració i abans d’inaugurar la Mostra de cinema àrab i mediterrani de Catalunya, el passat 7 de novembre, el film ha viatjat a la Berlinale i també al Marroc. Allà, abans de la presentació oficial, el representant del Ministeri de Cultura del Marroc li va suggerir al director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, que no esmentés que la pel·lícula havia estat censurada. Un altre esdeveniment sense importància.