El reial decret llei contra “la república digital catalana”, aprovat pel Consell de Ministres el passat 6 de novembre, va fer saltar totes les alarmes. No només pel fet que frustre les iniciatives del conseller català Jordi Puigneró, al capdavant del Departament de Polítiques Digitals, sinó perquè les mesures que contempla van adreçades a restringir l’àmbit de les telecomunicacions. I és que en un món globalitzat i interconnectat, limitar la capacitat d’internet no està, ni de bon tros, ben vist. Ni tan sols si el pretext és aturar un projecte impulsat des de l’independentisme.
Tal com anunciava la vicepresidenta espanyola en funcions, Carmen Calvo, el Ministeri d’Economia podrà assumir la gestió directa dels serveis de telecomunicacions si es donen una sèrie d’escenaris excepcionals “que afecten l’ordre públic o la seguretat pública”. I el mateix decret, tot i que en cap moment parla de Catalunya, es justifica referint-se als “esdeveniments recents que s’han produït en part del territori espanyol”.
Setmanes abans, el jutge Manuel García Castellón, havia iniciat una investigació per indicis de terrorisme contra Tsunami Democràtic. Es tracta del mateix jutge que instrueix l’operació Judes, a través de la qual es van detenir nou persones el passat 23 de setembre en distintes localitats del Vallès i d’Osona, set d’elles des de llavors en presó preventiva. Des del Govern espanyol en funcions, de fet, no s’han estat de dir que perseguiran els líders del Tsunami-D, plataforma transversal que ha emergit com a organitzadora de les protestes de resposta a la sentència del Tribunal Suprem, publicada el passat 14 d’octubre contra els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre. El relat de fons per justificar l’aprovació d’aquest reial decret llei, per tant, és la “necessitat” de sufocar la mobilització catalana.
Però les conseqüències anirien, per descomptat, més enllà del Principat. El Govern espanyol es dota de capacitat per intervenir les infraestructures d’internet per tal de “preservar o restablir l’ordre públic”. Simona Levi, activista digital i fundadora de la plataforma Xnet, que treballa en l’àmbit dels drets digitals, lamenta que “l’ordre públic és un concepte ambigu i subjectiu que es feia servir molt durant la dictadura”. Levi, que defineix el reial decret llei com a “lliberticida”, critica que des d’ara “es podrà tallar internet i tots els serveis relacionats només per decisió d’un ministeri que, a més, és el d’Economia i no el d’Interior”.
Curiosament, de fet, no serà el ministeri que s’encarrega de dirigir les forces i cossos de seguretat de l’Estat el que s’encarregue de prendre aquesta mena de decisions tan sensibles, justificades per “garantir” l’ordre públic. Levi ho vincula amb l’excepcionalitat que hi ha a l’Estat espanyol, on el Ministeri d’Economia vetlla per les competències de telecomunicacions mentre que a Europa ho fan a través d’òrgans independents similars a la Comissió Nacional del Mercat i la Competència. “A Espanya, el vigilant, per tant, no és un òrgan independent: la legislació emana de la Comissió, però qui en vigila la implementació és el Ministeri d’Economia”. Segons l’activista digital, el decret evidencia “les bones relacions” entre aquest ministeri i les empreses de telecomunicació, “perquè Economia podrà ordenar tallar internet quan un monopoli de les telecomunicacions vegi els seus guanys perjudicats”.
Enric Luján és professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona i membre de Críptica, una associació que defensa la privacitat i la seguretat a la xarxa. Considera que el decret és “un abús”. “S’està aprofitant una situació aparentment urgent per redactar un decret que fa referència a l’ordre públic, que és un terme subjectiu i que cada partit el pot interpretar d’una manera distinta”. Luján, que tot i advertir que no és jurista té dubtes que aquesta mesura no vulnere cap dret fonamental, se sorprèn del fet que la vicepresidenta espanyola Carmen Calvo “sortís en roda de premsa a explicar el decret fent declaracions insulses, com si el decret fos una decisió normal”. Segons aquest analista polític, el decret va adreçat, a efectes pràctics, a “tancar l’accés a internet a manifestants que estiguin fent servir la xarxa mòbil en determinades coordenades geogràfiques. Per exemple, a passeig de Gràcia de 22:30 de la nit a 2:30 de la matinada. Em sembla que la cosa anirà per aquí”, diu referint-se a la manera possible d’entorpir, a través del decret, mobilitzacions com les que s’estan produint darrerament.
Aquesta mesura, alhora, podria posar entrebancs a les empreses. Carlos Sánchez Almeida, advocat expert en dret digital i delictes informàtics, alerta que estableix “infinitat de requisits als contractistes de l’Administració, cosa que dificulta el desenvolupament de la societat digital amb burocràcia imposada sota l’excusa de la protecció de dades”. Concretament, el decret afegeix condicionants als contractistes en matèria de protecció de dades i d’informació sobre la ubicació dels servidors des dels quals prestaran els serveis, entre més coses.
Almeida, en canvi, defineix el decret com “propaganda” i està convençut que no anirà més enllà de l’electoralisme. “A la pràctica, la llei general de telecomunicacions aprovada el 2014 pel Govern Rajoy ja permetia el que anuncia aquest decret”, explica. L’advocat no dona importància al fet que es puga intervenir la xarxa sota el pretext de l’ordre públic en comptes del de seguretat nacional, tal com es feia fins ara. “Si t’apropes a un edifici institucional amb un comandament a distància, moltes vegades no pots ni engegar el cotxe perquè un inhibidor de freqüències t’ho impedeix. Això, d’alguna manera, ja és una intromissió”, argumenta. I, a més, compara les intervencions policials sense necessitat d’autorització judicial amb casos urgents com ara el d’amenaça d’incendi. “Són situacions excepcionals en què la policia pot entrar als edificis sense ordre judicial. El que no es podrà fer, tal com es fa a la Xina, és interceptar comunicacions de manera permanent sense ordre judicial”. Preguntat per exemples que es podrien donar a l’Estat espanyol en aquest sentit, que justificarien la intervenció d’internet sense ordre judicial, Almeida parla d’atacs contra la xarxa d’hospitals públics. “En casos com aquests, òbviament, el Govern ha de tenir capacitat d’intervenció”. L’advocat, a més, considera que si el Govern espanyol ha fet propaganda electoral amb el decret, el català ha fet sobreactuació amb la resposta.
Levi, en canvi, considera que abans, amb la llei de 2014, els supòsits per intervenir en aquest àmbit “eren molt més definits”. “Sabem que un mandat judicial no costa gaire d’obtenir, però si traiem aquest requisit, el marge de maniobra del Govern és total. A més, per exemple, abans es podia intervenir cas que hi hagués perill per a la vida de les persones i ara redueixen la condició a perill per a la salut pública: pots adduir aquesta raó encara que no perilli la vida de ningú”.
Comparacions odioses
No són pocs els que, amb l’aprovació d’aquest decret, han identificat la decisió del Govern espanyol amb les d’altres governs on hi ha consolidats règims autoritaris. Enric Luján explica el cas de la Xina, que “no s’entén sense analitzar la guerra comercial que hi ha entre els Estats Units i el país asiàtic”. El membre de Críptica explica que, en el cas xinès, hi ha determinades empreses sobre les quals no se sap ben bé si les actuacions procedeixen d’aquestes companyies o del Govern del país. “Per exemple, Huawei està intervinguda per les autoritats xineses i les seves actuacions obeeixen a un determinat programa polític. El que preocupa és que els governs puguin actuar a través d’empreses privades sense que nosaltres sapiguem si són ells els qui estan controlant determinades infraestructures digitals, quan pensem que qui ho controla és l’empresa privada”.
La fundadora d’Xnet, Simona Levi, explica que “tots els Estats, fins i tot els europeus, tenen lleis que permeten al Govern tallar internet. Però hi ha una diferència: a Europa es pot tallar en casos de guerra nuclear o de seguretat extremadament qüestionada, amb excepcionalitats totalment especificades. La diferència entre la Xina i un Estat europeu és que el supòsit d’excepcionalitat s’amplifica molt i es delimita menys, deixant a l’Estat comportar-se amb arbitrarietat”. L’advocat Sánchez Almeida, en canvi, assegura que la situació d’Espanya amb aquests països és “incomparable”. “Aquí tothom es pot obrir un compte en xarxes socials, una pàgina web, o pot expressar la seva opinió. No hi ha un filtre permanent a la xarxa com tenen a la Xina, on està tot controlat. Aquí tenim una democràcia imperfecta, si vols defectuosa, però de cap manera una dictadura”.
No cal, però, viatjar fora d’Occident per trobar exemples de restricció a la xarxa. Des de Críptica, en un fil de Twitter, es comparava el decret del Govern espanyol amb la Patriot Act. Es tracta de la legislació d’urgència aprovada als Estats Units poques setmanes després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 quan, en paraules de l’entitat, “el terrorisme s’emprava com a pretext per donar amplis poders a l’Executiu sense cap control”. Llavors, el pretext eren uns atemptats que van causar més de 3.000 morts i 6.000 ferits. Ara, però, el context és ben distint, si bé les decisions sembla que no ho són tant.
IdentiCAT
El projecte específic del Govern de la Generalitat de Catalunya contra el qual actua aquest decret és IdentiCAT. Tot i que el conseller Puigneró s’ha entestat a insistir que no ha promogut cap DNI català, sí que l’ha relacionat amb “la república digital”. IdentiCAT, que permet als usuaris d’internet lliurar la informació privada que decideixen i a qui decideixen, és una iniciativa que, justifiquen els seus impulsors, “dona resposta a les polítiques comercials invasives que es lucren a còpia de comerciar amb les referències íntimes de la gent”.
Simona Levi considera que aquest projecte “va en la bona direcció”. “Hem d’aconseguir que els Estats no tutelin sempre la gent, que aquesta gent sigui independent en la seva pròpia protecció. Sabem que la confidencialitat que ens ofereix l’Estat quan col·lecciona les nostres dades no és tal. Per tant, el fet que hi hagi una possibilitat d’identificació que es mantingui de forma distribuïda com fa el blockchain és bona idea, perquè defensa els drets individuals de les persones”. L’activista digital valora el fet que “els Estats perdin poders sobre la gent, perquè sabem que tendeixen a legislar per protegir-se més a si mateixos i no tant a la població”.
Carlos Sánchez Almeida, com a exemple de la “dolenta” redacció del decret, es fixa en el seu primer article, “que diu que l’únic document que permet acreditar la identitat és el DNI. Què hauria passat si el 10 de novembre un president de mesa s’ho pren seriosament i no deixa votar ningú amb passaport? O què passaria si algú no deixa un viatger prendre un vol amb el passaport?”.
El fet que el Govern espanyol en funcions limite la identitat al DNI obeeix, segurament, al projecte impulsat des de la Generalitat de Catalunya.