«La vida només es pot entendre com un banquet etern i una orgia infinita»

–El llibre comença molt fort, amb una primera frase on versiona l’inici d’'El mar', de Blai Bonet. El primer capítol marca molt el to i les intencions de les següents pàgines.

Una bona novel·la ha de crear expectatives, ja en la primera frase. I el primer capítol, al seu torn, ha de fer promeses i oferir misteris, enigmes i preguntes que s’hauran de resoldre al llarg de la història. Les primeres frases ja contenen tot el món de la novel·la, a través de la promesa i de la il·lusió, tal com em va dir en una ocasió Baltasar Porcel quan va venir a la Universitat de les Illes Balears a fer una xerrada. Ell, quan escrivia la primera frase, ja en sabia la darrera. I no ho vaig entendre fins passat uns anys: era un constructor de novel·les. I un bon inici sempre pregunta al lector si accepta el joc, si vol passar a formar part de l’aventura. En el cas de 'Ciutat de Mal', crec que dona el que promet.

–Un inici on es veu un estil superlatiu, tirant a barroc, en una aposta per la ficció desaforada. Hi he trobat una connexió amb l’Espriu narrador, pel que fa al grotesc i a la noció laberíntica del text.

A mi m’interessa molt més l’Espriu narrador que el poeta. En la correspondència amb en Bartomeu Rosselló-Pòrcel –el dos eren grans amics– es veu com es van repartir la literatura catalana entre els dos. Un, la poesia; i l’altre, la prosa. Però tot ho canvia la mort de Rosselló-Pòrcel, amb la decisió d’Espriu de fet de poeta, sentint-se en deute amb l’amic. Penso, però, que el narrador Espriu és infinitament superior al poeta, i és una llàstima que no fes més narrativa, més contes i més novel·les.

–També hi ha molt de Ventura Ametller.

Al llibre hi ha coses de 'Summa kaòtica' i 'Resta kaòtica', llibres que em van impactar moltíssim i em van fer entendre que una altra literatura catalana és possible. 'Ciutat de Mal' intenta ser una constatació d’aquesta llibertat creativa.

–En contra del què pugui semblar, el llibre és una defensa de la ficció per davant de tot, en col·lisió amb el gènere de l’autoficció: "jo sempre m’he considerat hiperrealista, perquè la realitat és tan salvatge, tan bèstia, que redactar-la des del realisme que ells entenen com a realisme implica necessàriament un punt de pobresa castrada, incapaç d’assumir i explicar la màgia, el surrealisme, la imaginació i l’exaltació".

'Ciutat de Mal’ és una obra que combina tots els gèneres: hi ha molt de lirisme, hi ha poesia, teatre, narració i també es podria entendre com un assaig sobre que jo considero que és l’escriptura. En el sentit de l’autoficció, més que un atac és una paròdia. El llibre és una defensa de la creació. Al final, sembla que només es pugui fer novel·la a partir d’un jo, i crec que no, rotundament. Què hi ha més lliure que el jo creador que escriu amb llibertat sense haver-ho de fer sobre la seva pròpia vida?

–La seva singularitat el fa utilitzar referents molt diversos i poc habituals en la literatura catalana, com per exemple Hervé Guibert, Tarantino o Werner Herzog –que apareix com a personatge llibre.

Internacionalment, 'Ciutat de Mal’ és una novel·la que es mou entre Iris Murdoch –que feia novel·les perfectes i insuperables, i que m’atreveixo a dir que és la millor narradora que he llegit mai– i William Gaddis, un autor postmodern americà que em sembla mil vegades millor que David Foster Wallace. La voluntat és moure’m entre aquesta festa del llenguatge (Gaddis) i la construcció estructural narrativa (Murdoch). Al mig, ens trobem Hervé Guibert, que és qui converteix Miquel Barceló en un home literari i recupero el personatge de L’home del barret vermell (Club editor). Després, a nivell català, està escrita amb la mateixa ambició de creadors vius com són Miquel de Palol, Antònia Vicens i Lluís Calvo, que defensa una literatura híbrida i transfronterera. I, finalment, les novel·les no són bolets, neixen dins d’un sotabosc que en Borja Bagunyà ha estudiat molt: el neo-grotesc, una tendència no tan mainstream, amb narradors que desafiem el costumisme realista, com Lucia Pietrelli, Ferran Garcia, Max Besora, Guillem Sala o Joan Jordi Miralles. Som autors radicals, bèsties, heavy metals, més atrevits i més bruts.

–L’obra es publica l’any 2019. I l’entrevista és feta el mes de novembre, jut quan se situa l’acció de 'Blade Runner'. I també hi ha les embarassades lliures prohibides, que remeten a 'Hijos de los hombres'. Una ciència-ficció profètica.

Hi ha molt de cine, a la novel·la. 'Blade runner' és un referent innegable: que sempre estigui nevant, que sigui una ciutat bruta i sòrdida… això és molt post-punk. I també hi ha 'Akira', i Alejandro Jodorowsky, amb les seves visions místiques i els pel·lícules "pàniques". I, evidentment, també hi ha un homenatge a un radical cinematogràfic com Werner Herzog, com bé deies abans. Curiosament, és un dels personatges secundaris que surt a 'The Mandalorian', la nova sèrie de l’univers 'Star Wars'. Em fa una mica de por, perquè s’han anat complint coses que jo vaig escriure amb llibertat, il·lusió i imaginació molt abans. A poc a poc, s’han anat complint al meu voltant, tant a nivell social, com a nivell cultural. És una novel·la profètica, cert: com han de ser totes les novel·les de ciència-ficció.

–El llibre també recrea tot l’avenç implacable i autoritari de les "fake news": "La neocensura va esdevenir un antídot impecable per poder estrangular el que s’escrivia. Va ser l’època del silenci".  [Just fem l’entrevista el dia que el govern fa el decret on pot tancar qualsevol web sense ordre judicial]

És que, a més de tot el que he dit, la novel·la té missatge! [riu]. Ningú no m’identificaria com un autor social i polític, però 'Ciutat de mal' és una novel·la política, que parla de la nostra realitat més immediata de manera simbòlica: hi apareix la dictadura, la neocensura, la repressió de drets fonamentals. Sembla una obra de ciència-ficció i fantasia, però és hiperrealista també en això, perquè mostra la manera com l’Estat espanyol ens intenta destruir a través d’una brutalitat franquista, patètica i terrible.

–L’obra té tres línies argumentals (l’Escriptor, la Geperudeta, cap del servei de la mansió dels Fulkna, i la noia embarassada que fuig) que al final coincideixen, escrites en tres persones (el Jo, Tu i Ella).

La manera d’estructurar la trama és una referència a Antoni Munné-Jordà i la gran novel·la Dins el riu entre els joncs. És un tribut i, alhora, m’ajudava a separar les trames i fer-les reconeixibles, ja que es van pensar al mateix temps, construïdes damunt l’escaleta en paral·lel. Quan vaig fer la primera versió, no sabia com acabaria, però el final es va anar imposant. El pinyol primordial és la Geperudeta, un personatge totalment inventat però molt proper a la meva manera de viure, i després vaig fer l’embarassada i, per últim, l’Escriptor.

«La literatura ha de ser una gran estructura al costat d’una gran passió: seny i rauxa, ordre i aventura»

–A banda de totes aquestes referències externes, també té connexions amb la seva obra anterior. Hi ha la voluntat de crear una gran nexe entre totes?

Vaig començar a escriure narrativa quan era petit. Agafava els personatges de les meves sèries preferides i, abans de fer cap poema, vaig fer cinc novel·les. Però totes les vaig abandonar. Fins que no vaig entrar al mon narratològic, gràcies a Felip Demaldé, un dels poetes fonamentals de la Generació Tafal, i gràcies a la novel·la 'Edén', no vaig conèixer que hi havia un mètode. Amb 'Faula', no només vaig fer aquella història que volia fer, sinó que vaig recuperar molts dels personatges d’aquelles cinc novel·les avortades. Em passa, quan faig contes o novel·les o poemes, que vénen personatges de 'Faula', dels contes de la meva infantesa, que es resistien. I m’ha passat també amb els poemaris, sobretot a 'Cala foc als ossos', on hi ha una espècie de tarot de criatures monstruoses que m’han acompanyat durant tota la meva vida. Aquest món ja hi era, però no havia sortit. Quan escric, torna i retorna, i reclama la seva aparició en la història. Tot plegat és un fràgil equilibri entre una voluntat (la de crear un gran macrocosmos, a la manera de William Blake o Miquel de Palol) i el domini que exerceixen en mi aquestes criatures, fent-me servir com a portaveu i profeta.

–Entenc, doncs, que seguirà explorant aquests personatges en el futur.

Tal com tinc planificats els meus següents projectes, tot aquest gran macrocosmos s’acabarà de confirmar. Em recorda una mica el que ha fet Marvel amb la 'Saga de l’infinit'. Això és un Alorda-vers en contínua expansió i retroalimentació!

–Abans em deia que Demaldé li ensenya un mètode. Quin és, exactament?

El mateix que he acabat fent com a professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, el del Viatge de l’heroi de Joseph Campbell. Amb referents com Robert McKee, per exemple. Si aconsegueixes que cada escena tingui la seva força, amb un impacte final que meni cap al següent capítol, tens una sèrie, una novel·la o un producte que enganxarà a qui et vulgui llegir.

–Com a la novel·la, amb capítols curts i finals que fan venir salivera per continuar llegint.

Al final de cada capítol hi ha combustible, certament. És un mètode que hem heretat de les sèries. Vull fer capítols que facin llegiguera, que enganxin, intensos, amb poques frases subordinades, tot molt directe, pam-pam-pam!, i després que cada escena tingui un inici, nus i desenllaç, amb un final que et faci voler-ne saber més.

–El llenguatge utilitzat també crida molt l’atenció. Hi veiem una passió per la lletra i no sé si això es destacarà prou, del llibre, com podem veure en aquest fragment: "De segon plat, trimiteus de mandinga en espercerum de sadoll, huguets de vitalina en sofre, pom d’un bleix dins el rostoll, fiols de periparècia", etc.

Per mi, la vida només es pot entendre com un banquet etern i una orgia infinita. Això s’ha de reflectir a partir del gaudi, de la celebració i a partir d’un llenguatge eufòric. Jo, encara que pugui semblar exagerat en aquest segle XXI tan miserable com el que vivim, crec en la passió i en l’eufòria com les armes que ens ajuden a ser més feliços i a crear millor. Ciutat de Mal no deixa de ser aquesta exaltació feta carn i paper, una constatació més del que he anat fent durant la meva obra.

–"Per mi escriure és una salvació", diu l’Escriptor, pràcticament a l’inici.

És així: la literatura salva vides. Com a mínim, ha salvat la meva vida. Quan dius això, hi ha persones que pensen que és una frase estúpida, d’autoajuda, patètica i lamentable. Però jo, quan no podia sortir de casa meva perquè em pegaven i em tiraven pedres, vaig construir un castell. Allà em vaig refugiar mirant pel·lícules, llegint i escrivint. Sense la literatura, hauria acabat a Projecte Home!

–Més endavant, diu: "Jo hi vaig perquè la vida ha d’inundar l’escriptura. Perquè la vida ha d’engendrar més vida". I més endavant: "Jo no vull la glòria, jo sols vull l’escriptura. Perquè la literatura salva. Jo no vull el prestigi, jo vull engendrar nous mons".

És una defensa aferrissada de l’escriptura. Encara que la literatura catalana mori i ens prohibeixin escriure i publicar, la llibertat –com deia Màrius Sampere– serà agafar un llapis i un paper, i escriure el que vulguis. Tants segles de repressió contra Catalunya han demostrat que el poble català és resistent, potent i de futur.

«Tants segles de repressió contra Catalunya han demostrat que el poble català és resistent, potent i de futur»

–Podríem dir que el llibre funciona, també, com a manual d’escriptura.

Darrerament penso que s’acosta molt a les 'Breus notes sobre literatura-Bloom', de Gonçalo M. Tavares. Volia incloure aquestes sentències i reflexions sobre el fet d’escriure, perquè m’agraden molt aquesta mena de manuals. Però volia que no fos pesat ni forçat, que fos orgànic amb la història.

–Un història on la màgia hi té un lloc destacat.

És una novel·la plena de miracles, de coses inesperades. Perquè la vida és màgica i miraculosa, i moltes vegades en quedem només a la superfície. Crec molt en els rituals i en la fusió amb la naturalesa. Per exemple, només em tallo els cabells en quart creixent, perquè estic convençut que els tinc més forts si ho faig així. La vida és perpetuar aquests rituals. I volia fer una novel·la que mostrés aquesta el conflicte i la lluita constants, amb totes les coses que no podem entendre, però que hi són. Que la literatura és una eina per relacionar-nos millor amb aquests misteris.

–Abans parlava del refugi que es va construir i hi ha un moment al llibre on es refereix a l’autodefensa: "M’acusen d’escriure coses que no interessen a ningú. M’ataquen dient que el que faig és una palla mental. (…) I jo em demano: per què els meus enemics no escolten una mica?".

Mira, en aquest sentit, crec que és un llibre molt difícil d’atacar. Perquè el mateix llibre crea una autodefensa, una sèrie d’escuts argumentatius i narratius, té una estructura molt massissa. I al mateix temps té una coherència interna. No se’l pot criticar per no ser realista, perquè el seu joc és no ser-ho. No se’l pot criticar per ser una mala novel·la, perquè narrativament està molt ben pensat i travat. Se’l pot criticar com a objecte de difícil encaix dins de la literatura, però fins i tot el llibre explica i argumenta per què és així. Per mi, la literatura ha de ser una gran estructura al costat d’una gran passió: seny i rauxa, ordre i aventura.

–El llibre conté un monòleg força espectacular, cap al final, de l’Escriptor. Funciona com un alliberament total del personatge.

Crec que és un dels grans moments del llibre, una de les coses que més he gaudit escrivint. En Lluís Calvo, que em va ajudar i em va donar molts bons consells, em va dir que es va emocionar i que també va gaudir molt, llegint el passatge. En tota gran pel·lícula o llibre, hi ha un moment sublim d’apoteosi shakespeariana, on el personatge es despulla de manera salvatge. Això havia de representar l’epifania emocional de l’Escriptor. De fet, ara faré un spoiler: l’Escriptor és una persona que pensa molt, que està tancat en ell mateix, la literatura li ha estat gàbia. I el monòleg és el primer moment en què surt de la seva gàbia i pot parlar i fer que la gent l’escolti. És un moment de superació, on es veu la maduració del personatge, amb capacitat per la glòria infinita i, també, pel patetisme més exacerbat. És el seu moment de confessió, celebració i compliment.

–"Tenim un nom i aquest és Precarietat". 'Ciutat de Mal' és allò que creu Pons Alorda que hauria de ser la literatura? Què creu que li manquen a les lletres catalanes?

Ens falta l’atreviment, l’entusiasme i l’avantguardisme de la Generació dels 70, un moment que per mi va ser gloriós, de llibertat, multidisciplinar. Estaven en un moment de llibertats maltractades i dictadura –com nosaltres ara, de fet–, estaven en un moment d’eclosió –també com ara, amb les editorials independents–, i hi havia efusivitat, molts registres i moltes veus. La literatura catalana és molt rica i poderosa, però té un problema: no s’ho acaba de creure del tot. Vaig escriure 'Ciutat de Mal’ pensant que mai seria publicada i que no guanyaria cap premi. Haver guanyat el Pin i Soler és un privilegi, un honor i una "xiripa". Però hauríem d’escriure d’aquesta manera, fent sempre el llibre que voldríem llegir. On hi ha rebel·lió, encara hi ha esperança.

–Tenint en compte la seva faceta de professor d’escriptura, què creu que ha de tenir un llibre per ser bo?

Qualsevol llibre ha de ser un engranatge perfecte. Ha d’estar treballat per aprofitar els seu fonaments i explotar-los al màxim. Ha d’estar treballat amb la forma, però ha de tenir passió, que és la benzina de l’univers. Et pot fer riure, reflexionar, ajudar-te a explicar més el teu món (com penso que fa Ciutat de Mal, en tots casos). Són els ingredients per fer una obra que pugui perdurar. Per mi, fer una novel·la és molta responsabilitat quan cada any tens molt alumnes a qui expliques com fer una novel·la. ha de ser coherent amb les lliçons, per això estic content per haver fet un llibre així. I, molt humilment, el llibre és la meva contribució a el que jo crec que hauria de ser una novel·la.