Opi i sang a la Barcelona de la Jamància

El títol de la novel·la, La fada negra és el malnom que se li dóna a l'opi en països com Filipines, precisament el país d'origen de l'opi que, segons l'autor, Xavier Theros, es consumia a Barcelona en aquella primera part del segle XIX. Els fumadors d'opi són uns dels escenaris habituals de La fada negra tot i que no estan documentats històricament. Theros reconeix que no hi ha constància que existissin aquests establiments però creu que és molt difícil que tot l'opi que entrava al port de Barcelona, segons està documentat, fos per fer làudanum -extret d'opi utilitzat com a analgèsic. És per això que a la seva novel·la hi ha fumadors d'opi, com n'hi havia a la mateixa època a Londres o a París.

L'editora del Premi Josep Pla, Glòria Gasch, explica que la novel·la va impressionar el Jurat per cinc raons: «Per una potència narrativa insòlita, que t'atrapa des de la primera pàgina; dos, pels personatges (no només pel Capità Llampades, també per la Vídua Niubó, en Gutiérrez, etc); per l'ambientació històrica d'un període, la Jamència, que és molt desconegut; perquè ens recorda a Dickens, al Victor Hugo d'Els Miserables, a El Perfum i a en Joan Amades, i cinc, pel realisme que desprèn, i que alhora embolcalla una sèrie d'assassinats que formen part de la trama».

La Jamància

La característica més peculiar de la novel·la és el context històric desconegut: la revolta de la Jamància, una de les «bullangues» del segle XIX, els aixecaments populars que van sacsejar Barcelona en aquests anys. Parlar sobre aquesta desconeguda Jamància és el que ha impulsat Theros a escriure: «És un text que neix de la insatisfacció de treballar la crònica de Barcelona. Sovint t'hi trobes una sèrie d'històries molt literàries i sempre et quedes amb les ganes d'agafar aquella història i convertir-la en narració. D'alguna manera és això el que faig amb la revolta de la Jamància, un dels episodis històrics que han quedat totalment esborrats de la memòria popular».

La Jamància és conseqüència d'una reacció dels sectors progressistes contra Espartero, que, com a regent, «havia esdevingut dictador militar entre 1840 i 1843». La Jamància, segueix Theros, «és resultat d'un cop d'estat de totes les forces polítiques aliades contra Espartero. Però, acte seguit, quan a Madrid agafen el poder els moderats, a Barcelona -on s'havien mobilitzat els sectors més progressistes i republicans- això cau molt malament». Al juny i juliol del 1843 comença a haver rumors que es bombardejarà Barcelona; a l'agost salta la revolta, que vol Juntes Generals a totes les capitals de província i que una Junta Central assumeixi el poder d'una reina que encara és una nena. «El govern espanyol -continua Theros- envia a Barcelona al general Prim, però aquí ja no era considerat un heroi sinó un traïdor. Finalment l'1 de setembre Prim decideix refugiar-se a la Ciutadella, li envien tropes de refresc en el vaixell El Mallorquí; se'ls intenta impedir el desembarcament; s'inicien els primers combats i, acte seguit, es comencen a llançar bombes des de la Ciutadella -no se sap si per ordres de Prim o de qui».

En aquest context tan peculiar a Barcelona tindran lloc una sèrie de misteriosos assassinats de nens. I l'encarregat de la investigació serà el Capità Llampades, un capità de vaixell -totalment fictici- «que va patir un naufragi i ha tornat a Barcelona com un captaire», diu Theros. Enmig de la Barcelona mig deserta, com a conseqüència de les bombes que han fet fugir bona part de la població, la Milícia Nacional -que escollia els seus càrrecs democràticament- escull en Llampades capità de la policia, tot i que el mariner no en sap ni un borrall d'investigar -i, a sobre, veu fantasmes no se sap si per un do especial, per l'opi o per l'alcohol.

En Llampades anirà acompanyat de dos ajudants: El sergent Gutiérrez i el major Estruch. El primer, procedent de Morella, viu traumatitzat per la mort d'un fill, que va ser atropellat per un carro només arribar a la ciutat: es tracta d'un home format com a policia i conegut amb el malnom del Gravat perquè duu un garrot amb tot de sants estampats en ell. L'altre, Estruch, va ser format en la tortura per una família dedicada a la inquisició. Des del 1820, però, aquesta institució no pot actuar a Barcelona i Estruch es desfogarà dins la policia. Estruch assumeix la manca d'higiene com una necessària senya d'identitat de la policia.