Albert Rivera (Barcelona, 1979) deixa la política abans de fer 40 anys després d'una efervescent trajectòria, iniciada quan només tenia 26 anys. El 2006 es va posar, per casualitat, davant d'un moviment artificialment impulsat per intel·lectuals (Francesc de Carreras i altres) i pseudointel·lectuals (amb Arcadi Espada al capdavant) propers al socialisme i esverats perquè el PSC de Pasqual Maragall pactava amb ERC i era catalanista. A Albert Rivera li deien «el nen».
En aquell moment, la política catalana sortia animosament de l'oasi català, havia viscut intensament el primer tripartit i impulsava un nou Estatut de Catalunya, que després seria desmembrat pel ribot del Tribunal Constitucional. Una amplíssima majoria de la ciutadania (representada per CiU, PSC, ERC i Iniciativa) havia pactat, potser sense saber-ho, grans acords de convivència. Ningú no qüestionava la immersió lingüística ni el dret a augmentar l'autogovern. Només el PP de Mariano Rajoy, llavors en l'oposició, recollia, des de l'exterior, signatures en contra de l'Estatut.
En aquell context va aparèixer Rivera per remoure les bases dels pactes i encetar una polèmica inexistent sobre els mals de la immersió lingüística. Quan la polèmica es va portar a les escoles, només set famílies, set, en tot Catalunya van demanar que els seus fills fossin educats només en castellà.
Però una mentida pot ser una bola de neu si ningú la desmenteix i alguns, com el PP d'Alícia Sánchez-Camacho, en fan seguidisme.
En el seu comiat de Ciutadans i de la política, Albert Rivera ha afirmat, aparentment convençut: «Porto anys barallant-me perquè a Catalunya ens donem la ma».
Rivera, des del Parlament de Catalunya, atiava cada dia el foc d'una baralla sempre basada en la presumpta discriminació dels castellanoparlants, que patien una mena d'apartheid silenciós.
La resposta de Catalunya va ser l'autoafirmació davant un enemic veritablement hostil. Al costat de Rivera, l'exministre Josep Piqué, podia passar per catalanista convençut.
La resposta d'Espanya va ser convidar al «nen» a programes de televisió, deixar-lo fer, no contrastar les seves teories conspiranoiques i independitzar-se mediàticament de la majoria de Catalunya. El missatge va anar filtrant-se des de l'entorn mediàtic i les posicions contra l'Estatut i tot el que representava es va contagiar a altres grups i altres opinadors.
La conseqüència seria un Estatut escapçat i la reacció a Catalunya, el creixement del sobiranisme i l'independentisme.
Com a reacció, les clavegueres de l'Estat van destapar les vergonyes de l'antiga Convergència (cas Palau, cas Pujol) amplificant el focus sobre Catalunya com a resposta a la Gürtel. I Rivera aviat arribaria al Congrés dels Diputats venent el seu producte com un exemple de nou partit net i sense corrupció, ajudat financerament per les empreses més poderoses de l'Estat. Ja era també el candidat de l'IBEX-35. Rivera va disfressar de liberalisme un projecte que a l'ADN només tenia anticatalanisme i s'hi va llançar sense vergonya.
L'èxit se li va pujar al cap. Rivera ja ensumava la cua del PP -cada cop més a prop en les eleccions generals- i es va oblidar de dissimular. La seva tendència a la dreta era clara i no s'adonava que havia obert un camí, encara més a la dreta, per a Vox -aquest sí, amb ideologia feixista incontestable.
Ja deien Iñaki Ellakuria i José M. Albert de Paco al llibre Alternativa naranja (Debate, 2015) que Rivera era «un home d'acció, un animal polític amb més olfacte que lectures». Un esquiador novell amb querència per les pistes negres.
El 10-N Albert Rivera va perdre tot el que havia guanyat. I, presumptuós com és, ha decidit deixar la política perquè el seu moment no tornarà. Encara volia donar una última lliçó: repetir el mantra de la llibertat, la igualtat i la unitat i continuar mirant-se la resta de polítics -i ciutadans- per damunt del muscle.