Hi ha dues maneres de llegir el resultat del 28 d’abril a Catalunya. D’una banda, l’independentisme aspirava a assolir 24 o 25 dels escons que es trien al Principat. Això és la meitat o la meitat més u dels 48 diputats elegits a les quatre demarcacions catalanes. I no ha pogut ser. Tampoc en aquest escenari postsentència en què les condemnes recents del Tribunal Suprem entre 9 i 13 anys contra els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre han mobilitzat el carrer i han sacsejat el panorama polític estatal. Però també hi ha una altra lectura. I és que l’independentisme ha fet fracassar l’estratègia de Pedro Sánchez.
Si amb la repetició electoral Sánchez pretenia, entre més coses, que el PSC esdevinguera primera força a Catalunya, no ho ha aconseguit. El partit liderat per Miquel Iceta ha resistit, amb no poc mèrit, amb els 12 diputats del 28 d’abril, malgrat perdre 170.000 vots. Però Esquerra Republicana, tot i perdre dos escons, ha tornat a ser primera força. Els republicans, que amb Gabriel Rufián al capdavant van ser el partit que més va instar PSOE i Unides Podem a una entesa progressista per evitar la repetició electoral, estaven cridats a ser els principals —si no els únics— interlocutors independentistes de Pedro Sánchez. Si més no, es van abstenir en la investidura fallida del president en funcions —a diferència de Junts per Catalunya— i a nivell estatal, almenys fins ara, han mostrat més predisposició a teixir aliances amb els socialistes espanyols. Una actitud que no va ser aprofitada per Sánchez durant l’anterior legislatura. Rufián ja advertia que desbloquejar una investidura després de la sentència seria “molt més difícil” i ara, el president espanyol, ho té molt més complicat. Per l’escenari polític i també pels resultats del 10-N a Catalunya.
Si Sánchez volia que Esquerra Republicana augmentara la distància respecte a Junts per Catalunya i que l’independentisme català apostara per una política de menys confrontació a Madrid, tampoc no ho ha aconseguit. La irrupció de la CUP ha restat vots a Esquerra Republicana, que n’ha perdut 150.000 i dos escons. Els mateixos que han guanyat els anticapitalistes, que han comptat amb quasi 250.000 vots al seu favor i que també han perjudicat Catalunya en Comú. La millor notícia era per a Junts per Catalunya, que, malgrat la irrupció del partit anticapitalista a les generals, millorava el seu resultat i guanyava un diputat i un senador més respecte al 28-A.
Certament, Catalunya acostuma a no deixar resultats electorals còmodes per al PSOE. La predisposició d’ERC durant l’anterior legislatura no va ser aprofitada per Sánchez. I res no fa pensar que el president en funcions canvie ara d’actitud, malgrat la seua estratègia fracassada. El desembre de 2015, en les primeres eleccions de les quatre últimes celebrades a l’Estat espanyol, l’entesa entre PSOE, Podem, les confluències i els partits perifèrics requeria, també, el suport actiu o passiu de l’independentisme català. Llavors ERC amb nou diputats i Democràcia i Llibertat —la marca convergent— amb vuit esdevenien decisius per fer fora Mariano Rajoy des de l’esquerra. El PSOE, però, va preferir intentar la via de pactar amb Ciutadans explorant un permís de Podem que mai no va arribar.
La repetició electoral beneficiaria el Partit Popular el juny de 2016, que va poder investir Mariano Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE, que acabava de defenestrar un Pedro Sánchez que es resistia a quedar-se a la paperera de la història. La revolta de les bases, que van recol·locar l’actual president en funcions a la secretaria general del partit, seria l’esdeveniment previ a la moció de censura de l’estiu de 2018. Aquell va ser l’últim gran èxit de Sánchez, atès que no va saber aprofitar els posteriors, com ara el del 28 d’abril. Els diputats triats a Catalunya, novament decisius per garantir un pacte d’esquerres, no eren del gust del president en funcions, que va decidir tornar a jugar, aquesta vegada per perdre. Perquè Sánchez ja no pot explorar, ni tan sols, la via Ciutadans. Una entesa factible després del 28-A i dinamitada per Albert Rivera, castigat de manera fulminant per uns electors que han esperonat l’extrema dreta de Vox cap a la tercera posició del tauler polític estatal.
Aquesta, de fet, era la notícia més cridanera d’una nit electoral que molts, a Catalunya i a la resta de l’Estat, es pregunten des del primer moment si era necessària. El PSOE ha perdut un soci possible amb qui entendre’s. El viratge d’Albert Rivera per fer de Ciutadans un partit de bloqueig i no un desllorigador —tal com s’havia comportat històricament, tot i que això requerira assumir contradiccions que, per cert, no havien estat castigades a les urnes— ha condemnat els taronges a la irrellevància. I Catalunya n’és bona mostra: Ciutadans ha perdut al Principat més del 45% dels vots i passa de cinc a dos escons. La seua davallada beneficia, fins i tot, un PP que havia tocat fons el 28 d’abril, aconseguint només un escó. Ara en té dos i Vox experimenta una pujada idèntica al partit de Cayetana Álvarez de Toledo.
Lluny queda Ciutadans de ser aquell partit comodí que tant podia servir al PP com al PSOE per desbloquejar pactes, mocions o aprovacions necessitades de suport. Ciutadans, al Principat, sempre havia repetit la xifra de cinc diputats i, enguany, la davallada té rèplica al conjunt de l’Estat, on perd el 65% dels vots. Una dada ho diu tot: al Congrés, Ciutadans tindrà tres escons menys que Esquerra Republicana. La situació era tan greu que Albert Rivera convocaria una executiva d’urgència el mateix dilluns per sotmetre’s a l’avaluació del seu partit. I tot i que res feia imaginar que Ciutadans prescindesca del seu fundador i líder indiscutible, Riveria dimitiria.
La caiguda del partit taronja, però, ha beneficiat els seus socis preferencials. Vox i PP, amb discursos bel·licistes i provocadors, han augmentat un diputat cadascú a les circumscripcions catalanes. I n’hi ha casos ben cridaners: a Barcelona, feu fort de Ciutadans —fonamentalment a les àrees més poblades— PP i Vox han tret 170.000 i 12.000 vots més respectivament que el partit d’Albert Rivera. No debades, quatre dels cinc diputats que Ciutadans havia tret a Catalunya durant les anteriors tres eleccions generals els havien aconseguit per la circumscripció barcelonina. L’altre diputat que sempre s’asseguraven els taronges era a Tarragona, i enguany no l’han pogut aconseguir, i han quedat també per darrere de Vox i PP. A Tarragona i a Girona, tot i no obtenir representació, Vox ha estat la força de la dreta espanyola més votada.
L’ascens de Vox a Catalunya, tot i que molt més contingut si el comparem amb altres demarcacions d’arreu de l’Estat, no deixa de ser significant. El partit de Santiago Abascal ha radicalitzat una bona majoria dels ciutadans de l’Estat contra els nacionalismes perifèrics. Una estratègia que ja va aplicar José María Aznar, especialment durant la legislatura en què va gaudir de majoria absoluta (2000-2004) al Congrés, quan els seus discursos provocadors van catapultar l’Esquerra Republicana de Josep-Lluís Carod-Rovira i el PNB de Juan José Ibarretxe. No és estrany, de fet, que més enllà de Catalunya, en aquest context de confrontació, EH Bildu haja llevat un diputat als socialistes a Navarra, que el PNB en sume un més respecte al 28 d’abril i que el BNG a Galícia haja tret 120.000 vots i un representant al Congrés.
Resultats que animaran els partits a mantenir les seues postures. Si Vox cantava l’“a por ellos” durant la nit electoral a Barcelona, Laura Borràs celebrava la suma d’un diputat per part de JxCat que serviria per “plantar cara”. El públic que escoltava Gabriel Rufián clamava “no passaran!” i la CUP, tot i irrompre al Congrés amb dos diputats, donava importància a la mobilització al carrer per “derrotar l’Estat”. Menys apassionat era el discurs de Catalunya en Comú. Ada Colau, lamentava, tot responsabilitzant Sánchez, l’ascens de l’extrema dreta per la repetició electoral. I el president en funcions, constantment interromput pels concentrats a les portes de Ferraz que li demanaven pactar amb Pablo Iglesias i no amb Pablo Casado, assegurava que “hi haurà govern progressista sí o sí”. “El nostre projecte no és continuar guanyant eleccions”, deia abans de fer una crida a tots els partits perquè garantesquen “el desbloqueig”.
Un desbloqueig que, si és a base d’un pacte d’esquerres, no es produirà sense una entesa amb l’independentisme català, que després del 10 de novembre és encara més decisiu. Els catalans han parlat i només Sánchez decidirà si vol fer cas d’aquests vots o si prefereix enrocar-se en una gran coalició amb el Partit Popular que podria reforçar el bipartidisme o bé condemnar-lo a l’extinció en els següents comicis. I és que a Europa les grans coalicions han tingut conseqüències dispars.