A Pepica Celda li mataren el pare el 14 de setembre de 1940. La data, la té gravada a sang, com també les paraules que li va dir la seua tia la vespra de l’afusellament, quan totes dues anaren a visitar-lo per última vegada a la presó. “Que el teu pare no et veja plorar”. I Pepica no va vessar ni una llàgrima. De fet, mai més no va poder tornar a plorar. Òrfena de pare i amb la mare empresonada durant tres anys, ella i la seua germana van quedar sota la responsabilitat d’una tia. “Vam perdre l’estima del pare, de la mare, de la llar”, diu. L’assassinat del pare les va marcar de per vida i els va negar, durant anys, la felicitat.
Pepica va tenir la valentia, quan José Luis Rodríguez Zapatero aprovà la llei de Memòria Històrica, de fer un pas endavant i demanar l’exhumació del cos del seu pare, sepultat en una de les nombroses fosses comunes del cementiri de Paterna, on la dictadura de Franco va enterrar prematurament 2.237 persones després d’un judici sumaríssim sense cap garantia legal. Persones vinculades a la Segona República o a partits d’esquerra, però també persones sense cap filiació política. Llauradors com José, el pare de Pepica. El 12 d’abril de 2013, després d’una batalla administrativa i política, Pepica va recuperar les despulles del seu progenitor i va poder donar-los sepultura al costat de les de la seua mare. Fou un punt d’inflexió, també, per als col·lectius memorialístics que fins aleshores havien lluitat, en un context polític advers, per poder soterrar els seus antecessors amb les seues famílies. Una mena de rescabalament col·lectiu que insuflà esperança. “Al meu pare el mataren però a nosaltres ens destrossaren la vida”, recorda Pepica Celda.
El de Pepica és un dels nombrosos testimonis que recull La memoria no olvidada, un documental d’Isabel Ginés i Carlos Gonga que recull les històries d’una dotzena de persones vinculades al procés de recuperació dels cossos dels represaliats al País Valencià. “Hem volgut que les víctimes parlaren, perquè han patit molt i molt silenciosament i ha arribat el moment per a ells de prendre la paraula”, explica Ginés, periodista que ha treballat en l’àmbit dels documentals socials.
Persones d’arreu del País Valencià, fills i filles, nets i netes de represaliats del franquisme passen per davant les càmeres de Ginés i Gonga per explicar, en primera persona, el seu relat d’un fets que els van marcar per sempre més. Apareix Pilar Alcorisa, que va haver d’enfrontar-se personalment a Rita Barberà per poder recuperar el cos de seu pare, soterrat en la fossa comuna del Cementiri General de València; o Consuelo Pérez, el pare de la qual reposa a la fossa 82 de Paterna, la qual explica que la van obligar a prendre la comunió vestida de falangista; o Milagros Gómez, a qui el seu pare, Emilio, va tenir temps de regalar un anell amb els colors groc, roig i morat, abans de ser afusellat; o Vicenta Juan, qui recorda que, durant la guerra, el seu progenitor, alcalde de la Font de la Figuera, va salvar de la crema un retaule de Joan de Joanes. I així fins a 12 relats orals.
Ha estat un treball de recopilació de gairebé un any que, a Ginés, li ha deixat una idea gravada en el cap: “No hi ha recança en ells, només la recerca de la veritat, justícia i reparació”, explica la periodista, qui abomina els qui a hores d’ara titllen aquests familiars de “cercadors d’ossos”. Hi ha, de fet, una frase que es repeteix, en boca dels protagonistes, en reiterades ocasions: “Diuen que volem obrir ferides; i nosaltres no volem obrir ferides, sinó tancar una ferida que continuava oberta”.
Enregistrar la paraula
La memoria no olvidada es suma al treball de recopilació documental i difusió en aquesta matèria en l’àmbit del País Valencià. Especialment remarcable és la trilogia de Sergi Tarín i Oskar Navarro sobre les fosses del cementiri de Paterna. L’iniciaren l’any 2012 amb El terrer: un poble emmudit, un projecte impulsat per l’Ateneu Republicà de Paterna i finançat amb fons estatals que és una aproximació als primers treballs d’exhumació que es van realitzar en el cementiri d’aquesta localitat de l’Horta. El seguí Dones de novembre (2015), un treball que perseguia centrar la mirada en les dones —mullers, filles, netes— que han estat portadores de la memòria familiar. Dones de novembre té com a element vehiculador, de fet, la història de Pepica Celda. La trilogia la clou Les llavors que van creixent, un treball documental per encàrrec de la Diputació de València que segueix el procés d’exhumació de la fossa 22. “El cementiri de Paterna és una font inesgotable d’històries”, explica el periodista Sergi Tarín, artífex d’aquesta trilogia.
“La tasca de recopilació que fan persones com Isabel Ginés o Carlos Gonga complementa el que no podem arribar a fer des de les institucions”, assegura Matías Alonso, coordinador del Grup per a la Recuperació de la Memòria Història a València. “Documentals com aquests serveixen per compilar testimonis que han de ser guardats pel seu valor històric. La documentació escrita és fonamental per explicar el passat, però encara ho són més els testimonis orals ja que ens transmeten la narrativa familiar”, argumenta Alonso.
“La impunitat del franquisme no s’explica sense el procés de desmemòria”, explicava a EL TEMPS Rosa López Garijo, consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat democràtica, dimecres passat abans de la presentació de La memòria no olvidada. De fet, en la passada legislatura, la tasca de López Garijo com a diputada responsable de memòria històrica de la Diputació de València va ser fonamental perquè s’hagen accelerat les campanyes d’exhumació. Gràcies a la corporació provincial, els darrers tres anys, s’han pogut excavar 10 fosses, cosa que ja ha permès recuperar les restes de 747 víctimes, ara estan en procés d’identificació en laboratoris de Madrid i València. A principis de novembre s’iniciaren els treballs en la fossa 100 del cementiri de Paterna, on s’espera recuperar 25 cossos d’homes procedents, majoritàriament, de la comarca de la Safor.
En serà responsable ArqueoAntro, l’entitat que ja ha exhumat 12 fosses, procés durant el qual també s’ha generat un material documental fonamental. Perquè per cada fossa que s’obre es registren una pila d’entrevistes per tal que els familiars expliquen detalls sobre els morts. “Les nostres entrevistes tenen un objectiu molt finalista. Es tracta d’esbrinar si hi havia cap característica física o de vestimenta que ens poguera facilitar la identificació. Saber si una persona duia ulleres, per exemple, pot ajudar-nos molt”, explica Miguel Mezquida, d’ArqueoAntro. Per cada fossa, aquesta entitat realitza i publica en xarxes un curt que serveix per documentar tot el procés. “Seria desitjable —rebla Matías Alonso, del Grup de Recerca de la Memòria Històrica a València— que en un futur es confeccionara un arxiu oral amb tot el material que recopilen els uns i els altres, perquè estiguera a l’abast de familiars, estudiosos i historiadors”.
Les memòries
Precisament amb els treballs en la fossa 100 s’ha iniciat una nova aproximació a l’estudi d’aquests fets. L’encapçalen dues antropòlogues socials especialitzades en memòria i tot just acaben de començar, amb el suport de la Diputació de València. La seua intenció és realitzar entre 25 i 30 entrevistes, aproximadament, a familiars d’aquesta fossa. La seua intenció és que, una volta realitzat l’estudi, els enregistraments passen a mans de l’ens provincials. Amb tot, però, el seu és un abordatge diferent del que han realitzat fins ara documentalistes i mitjans de comunicació. El que elles persegueixen es aprofundir en les memòries. “A nosaltres no ens interessa el que passa dins la fossa, ni la història; ens interessa la memòria”, explica Pepa Garcia, antropòloga social que, junt amb Isabel Gadea, duu endavant aquest projecte, que tindrà una duració de sis mesos. “Ens interessa el present, tot el moviment que hi ha al voltant del cementiri de Paterna. Volem saber per què el 2019 una dona de 90 anys reclama que exhumen son pare. Parlem des del present perquè trobem que la història de la Guerra Civil és una memòria viva. Volem fugir de la memòria hegemònica i aproximar-nos a les memòries i els relats que habitualment es queden als marges”. Serà, per tant, una nova aproximació, una nova manera d’aproximar-se a uns fets que van marcar el destí de centenars de famílies.