David Vann: «No es pot tenir una vida perfecta, a tot el món li passen coses horribles»

David Vann (Alaska, 1966) és un dels noms més destacats de l’actual narrativa nord-americana. Traduït a 21 llengües, va ser molt aplaudit per ‘Sukkwan Island’ (Premi Llibreter del 2011). Ara Periscopi publica ‘L’aquari’, la seva cinquena ficció, una novel·la sobre les huracanades relacions amb els progenitors.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com va ser el procés de donar veu a una jove adolescent?

—S’explica amb un narrador amb retrospectiva. Té 12 anys però els fets els explica quan en té 32. Em sembla la fórmula més senzilla. Pots mirar enrere i reflexionar sobre la importància del moment concret. A casa meva, quan era petit, gairebé tot eren dones. El meu pare es va suïcidar, els meus avis van morir... A la família hi havia onze dones de diferents generacions, totes solteres, i només un home amb enllaç sanguini, que era el meu tiet, el germà del meu pare. Vaig créixer només envoltat de dones.

—Se sentia proper a la Caitlin?

—Quan descrivia la Caitlin, descrivia com jo era, que sentia la mateixa passió pels peixos. I també m’ha costat molt perdonar la meva mare, perquè durant anys no ens vam dur gaire bé, vam haver d’aprendre a conviure. I ens va costar molt. Ara estic molt content que tinguem bona relació i que siguem amics. També entenc la Sheri [la mare] que apareix al llibre, perquè jo, durant 35 anys, vaig sentir molta ràbia pel suïcidi del meu pare. Aquests han estat els camins per entrar als personatges. Va ser una mica més estrany escriure sobre la relació romàntica de la Caitlin amb la seva amiga, també de 12 anys. Però em va semblar preciós aquest refugi, aquest indret segur. La sexualitat no és una cosa bruta, sinó que pot arribar a ser la manera com apareix la nostra bondat, la nostra innocència, la nostra voluntat de confiar en algú altre.

—Quin sentit simbòlic té el món dels peixos?

—En tots els meus llibres em centro en històries naturals. I quan descric un paisatge extern, un bosc o un mar, descric també la vida interior dels personatges. Els peixos van ser el meu primer amor dins del món natural. Aquesta és la meva primera novel·la que passa en una ciutat però l’he transformat en un entorn natural.

—La relació entre pares i fills es troba sempre en els seus llibres. Què ha fet de diferent, aquí?

—Hi ha més semblances que diferències. En els altres, és el pare o la mare que no es comporta bé i el fill qui s’ha d’encarregar del progenitor. Aquí és el mateix. Això passa molt sovint, que els pares acaben esdevenint personatges d’una tragèdia grega, estan sota pressió i deixen d’encarregar-se de la gent que més s’estimen, que són els seus fills. I la relació acaba invertida. És en part la tragèdia de la família humana. És impossible ser el pare o la mare perfectes. No es pot tenir una vida perfecta, senzilla, a tothom li acaben passant coses horribles.

—La vida familiar és sovint una presó?

—Hi ha una frase en el llibre que diu que els nostres pares ens fan i ens desfan, com si fossin déus, ens construeixen i ens destrueixen. I és veritat que són una restricció per a nosaltres, que estem confinats a ells. Els pares acaben determinant la vida dels fills. I ens donen una visió limitada de la humanitat, de la cultura, del que és possible.

—Estem condemnats a arrossegar traumes derivats de la família o en podem escapar?

—Sempre en podem escapar. He escrit molt sobre el llegat d’una violència dintre una família, aquesta pressió per repetir les coses. Aquí a la Sheri [la mare] li costa molt perdonar. La meva mare i jo ens sentíem així. Ens va costar moltíssim perdonar-nos. La clau va ser arribar a entendre que volíem continuar formant part de la vida de l’altre. No podíem fer que el passat desaparegués o que no hagués passat. Vam decidir començar de manera diferent. I en altres llegats, com és el cas del suïcidi del meu pare, vaig sentir durant anys que acabaria repetint-ho. Hi va haver un moment que vaig tocar fons i vaig veure que no, que no tenia ganes de suïcidar-me. Ara ho han estudiat i han demostrat que els problemes mentals no són hereditaris i que totes les coses que fan els nostres pares no és inevitable que les heretem. Podem fugir d’això.

—En el pròleg, Puntí afirma que en la seva obra els pares tenen una actitud més aviat tràgica, i les mares, èpica...

—En la meva família les dones sempre han sigut les més fortes, més bones, més generoses, més sacrificades. Són capaces de superar dificultats emocionals. No fugen, no abandonen. En els llibres també ho he reflectit. L’avi és el primer dels meus personatges homes que té tots els motius per fugir i al final, tot i així, es queda i aguanta tot el que li cau a sobre. És més valent. En termes generals, els homes els descric com bastant covards en aspectes emocionals. En la meva família els homes normalment han fugit. El meu tiet, per exemple, s’ha negat a llegir qualsevol llibre on sortia el meu pare. Diu que li molestaria i, per tant, millor no saber-ho, no veure aquesta visió del meu pare. No m’han impressionat gaire, els homes, almenys en la meva família. En general, a les meves històries els homes deceben: o fugen o són la font de la violència, dels problemes. I aquest llibre, per a mi, marca una diferència, perquè l’avi aprèn a ser més valent, s’adona que és més fort del que pensava. Tot i així, continuo pensant que tota la font de violència ve dels homes i no hauríem de governar mai. M’encantaria veure un món on no manessin els homes.

—No és molt difícil parlar de la pròpia família i fer-ho sense autocensura?

—Alguns dels alumnes que tinc s’amoïnen per això, per salvar les seves famílies. I sempre els dic: heu d’agafar la vostra família, deixar-la dalt de l’altar i fotre’ls destralades. Si esteu preocupats pel que dirà la família no us en podreu sortir. Amb el meu llibre Terra vaig perdre la meva tieta, i el meu cosí ha decidit no dirigir-me la paraula, perquè faig servir material de la banda de la família materna: el lloc on vivien, el fet que el meu avi pegava a la meva àvia... Els va semblar imperdonable, aquella exposició. Si no volien que jo escrivís sobre ells, doncs que s’haguessin portat millor a la vida. Tot escriptor ha de resistir a aquesta censura familiar i ha de sentir-se lliure per fer el que vulgui.

—Podem considerar la mare i la filla de la novel·la com un retrat social de la vida americana. És aquest perfil de gent “sense futur i sense present” la que ha votat Donald Trump?

—Aquest és el tercer país on algú em pregunta això. Però és veritat, la Sheri és la treballadora i dona que hauria de ser l’última persona que votés en Trump. En Trump farà qualsevol cosa per empitjorar-li la vida. Li tallarà els serveis d’ensenyament i sanitaris, estarà a favor de no aplicar normativa a les empreses. Classe treballadora i dones votant en contra d’ells mateixos. La Sheri encaixa amb aquesta mena de persona, que pensa que el sistema actual no l’ajuda, que vol un canvi i acaba votant una persona que serà el pitjor que ens pot passar a la vida.

—No hi ha futur, doncs?

—Ja veníem d’un moment que era molt difícil per als treballadors dels Estats Units. S’equivocaven pensant que la culpa era dels mexicans o dels sirians. El problema era la manca de regulació a les empreses. I en Trump, que és propietari d’una gran corporació, farà tot el possible per eliminar les restriccions a les empreses. Això només empitjorarà. La classe mitjana treballadora no sap per què les coses fallen. El que fan és buscar un cap de turc i culpabilitzar els immigrants, quan tot el país som immigrants. Aquesta manca de llei a les empreses farà que els treballadors puguin ser esclavitzats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.