Palau sobre un núvol

Amb el seu nou àlbum, Kevin, una mena de continuació estilística i formal del precedent i fabulós Blanc, Ferran Palau col·loca el quart pilar del seu brillant edifici sonor articulat en solitari, al marge dels molt valuosos Anímic. Una nova col·lecció de cançons, d’una estranya bellesa, entre vaporosa i espectral, embolcallada amb textos polisèmics, que engreixen un repertori modèlic.   

La coberta d’aquest nou Kevin mostra un Ferran Palau amb el cap embolcallat amb un núvol espès, metàfora de no sabem què però que connecta amb el seu estil boirós, eteri, el millor exponent català del dream-pop anglosaxó. Qui sap si el més reeixit de tot l’Estat. Escric això i m’adone immediatament que la punyetera mania dels periodistes musicals d’etiquetar-ho tot fa escassa justícia a una obra com la de Palau, algú que sembla haver edificat l’edifici artístic de què parlàvem més amunt a sobre dels núvols. Ben alt. 

Un músic amb el segell propi que li atorga una personal manera de facturar cançons suma d’una veu agradosa i remorejant, uns textos críptics, unes melodies amb més gruix que no sembla i una aparença minimalista en la construcció de les cançons que, en realitat, allotja un munt de detalls. Kevin, concebut i enregistrat amb pocs mesos de diferència respecte de _Blanc, mostra que a Palau li cauen les (bones) cançons de les butxaques. Perquè, sense arribar tal vegada a l’excel·lència mostrada en el disc anterior, el nou àlbum suporta el pols amb l’impol·lut Blanc. Una tasca titànica.

També és cert que per valorar el disc caldrà una mica de temps i de perspectiva. Si alguna cosa tenen les cançons de Palau és la seua organicitat, una certa manera d’expandir-se en la mesura que les vas escoltant, com els bons textos que amaguen diferents lectures. Cal temps i successives visites per apreciar tots els petits i grans detalls, per desfullar la metafísica d’anar per casa (ho diem en un sentit positiu) que amaguen les lletres, els significants creuats. Passava amb Blanc, un disc amb cançons com “Flor espinada”, “Tornar a començar” o “Granit” de les quals costava desprendre’s, a les quals un servidor tornava i tornava. Durant mesos. No vaig ser l’únic.

Passava també amb Santa Ferida. I segurament passarà amb Kevin,  amb talls com “Univers” (“volen oronetes a càmera lenta / i qualsevol preocupació desapareix”), una cançó que sembla abillada amb un vestit d’estampats que s’aprecien millor quan t’hi acostes. Amb les pinzellades soul de “Kevin”, el tema titular, pop sofisticat i rellevant que juga en la mateixa lliga, com ara “Estrany”, alentida i vaporosa, amb uns teclats molt identificables. Cançons de digestió lenta, boniques però d’aparença esquerpa, distant. Una gelor que es va dissipant, com la gelada sobre la qual van caient els raigs solars. “Amén”, un dels talls més intimistes i confessionals, respon a aquest patró.

El so de Palau ja està molt assentat, no és fàcil sorprendre, però costa no rendir-se al treball melòdic, a les textures amb capes i capes de detalls, com els ecos robòtics i fantasmals de “Què serà de mi”, un dels moments més commovedors. Línia sostinguda amb “Una llum”, cançó que juga amb imatges poderoses (“una espurna de metall”, “una pell vermella”) per acabar amb un vers definitori: “Soc una presència espectral”.

“Flora” presenta un fraseig més accelerat, però conté la mateixa flaire enigmàtica del conjunt, amb un text que fusiona de manera preciosa i metafòrica elements del cos i la natura (“gotes de llum a la galta”) embolcallat amb una mena de lladrucs. La vuitena cançó del disc, “Plores o rius”, apuja el llistó amb un encisador treball melòdic. “Caic” clou la col·lecció Ferran Palau de la temporada amb una mena de resum minimalista i fantasmal. 

Un disc que ens retroba amb l’artista en el seu moment àlgid, en un punt encara sorprenent d’efervescència creativa, pujat a un núvol des del qual ens deixa caure cançons com precioses gotes de pluja que cauen en un erm i el fan fèrtil i verd. Amb les quals el nostre petit món sacsejat, hostil i obtús esdevé alguna cosa millor. Tot i que siga per una estona.