Una dona baixeta entremig de muntanyes de llibres al nou edifici de l’editorial Suhrkamp a Berlín. A fora encara fan obres, s’ha d’entrar a l’edifici passant amb compte agafat a les tanques. En una paret de la gran sala de conferències hi ha una prestatgeria enorme que encara és totalment blanca i buida. Isabel Allende, de 77 anys, està asseguda entre exemplars del seu nou llibre en una taula i en va signant. Al seu costat hi té unes quantes capses de cartró plenes de llibres firmats. S’atura un moment, mira enlaire i de cop i volta apareix una energia positiva a la sala: els seus ulls grossos, la seva agudesa mental, la seva curiositat i la seva calidesa.
Allende ha escrit una nova novel·la, Largo pétalo de mar, una història d’amor, evidentment, però també una història política de Xile, una novel·la d’immigrants, un llibre sobre el poeta polític Pablo Neruda i l’home d’Estat Salvador Allende, que era cosí del pare d’Isabel. La novel·la comença el 1938 a Catalunya i s’acaba el 1994 a Xile. La conversa comença per l’actualitat política de Xile.
Ara mateix Xile està encesa. Com a mínim vint persones han mort en les protestes de les últimes setmanes. Més d’un milió de persones es van manifestar el cap de setmana passat als carrers de la capital, Santiago, contra el govern; anteriorment les autoritats havien tret els tancs al carrer i el president havia substituït tots els ministres importants de l’executiu, però ell s’ha volgut mantenir al càrrec. El president fins i tot ha hagut de cancel·lar la cimera de l’ONU sobre el clima, prevista de feia temps.
Allende, que va néixer el 1942 i, després que el seu pare abandonés la família, va passar la infantesa a la casa d’un seu avi adinerat a Santiago, va anar-se’n de Xile el 1975, en temps de la dictadura militar d’Augusto Pinochet. Va exiliar-se a Veneçuela. Allà va escriure La casa de los espíritus, la novel·la familiar que la va fer famosa arreu del món. Anys després es va traslladar per amor a Califòrnia i des del 1993 és ciutadana nord-americana. Diu Allende: “Tinc un peu als EUA i un altre a Xile. No he de triar entre un país o l’altre”.
La van sorprendre les protestes a Xile? “Doncs sí, em van sorprendre molt. Positivament. A les notícies Xile sempre apareix com un país acomodat i estable políticament. Però el que no apareix és la distribució increïblement desigual de la riquesa. A Xile es va privatitzar tot. L’aigua, l’electricitat, els mitjans de transport, la sanitat, l’ensenyament. La gent ha de pagar per tot. I els sous de la majoria són baixos. La gent ja no es pot permetre les coses més bàsiques. I aquesta pobresa no s’ensenyava mai”.
Ara s’ensenya, i les protestes són fortíssimes. Allende les segueix assíduament. “Les elits han perdut el contacte amb la majoria del poble. Els ‘propietaris de Xile’ –seriosament, així és com s’autoanomenen, no és una bogeria?–, hauran d’admetre que al país ha de canviar alguna cosa. I alguna cosa canviarà”.
Isabel Allende irradia una gran confiança. La gent ja no té por, creu l’escriptora. Són sobretot gent jove els que protesten. Ells no van viure el període de la dictadura militar, les atrocitats, la violència, la tortura, la desaparició de persones en temps de Pinochet. El record d’aquella època històrica es va esvaint”.
“Ells no se’n recorden, però jo sí quan ara veig l’exèrcit als carrers de Santiago”, diu Allende. Com evolucionarà la situació? “Potser el president convocarà un referèndum. En qualsevol cas hi haurà un canvi polític. I serà pacífic. D’això n’estic segura. No viurem un altre cop d’Estat militar”. Què fa que n’estigui tan segura? “Aleshores, el 1973, la meitat de la població de l’Amèrica Llatina vivia sota algun tipus de dictadura. A tot arreu hi havia opressió. Aquells temps es van acabar”. A l’oposició, però, li falta una cosa: un programa polític. “Ningú té cap pla. Aquest moviment no té líders ni cap full de ruta”.
Aquest no seria el seu moment? Ella, la xilena més popular del món amb els seus gairebé setanta milions de llibres venuts, que a més és parenta de lluny del llegendari Salvador Allende, aquell socialista i demòcrata que avui dia encara és un far per a la política llatinoamericana?
Isabel Allende riu cordialment. “No tinc talent per a la política. Jo seria un desastre”. Però per què? Fa un gest d’alegria: “És que jo soc molt passional, soc indiscreta. Jo no puc tenir la boca tancada. I detesto les renúncies dels acords”. No es podria trobar algú per als acords incòmodes? “No, no, no. Això no funcionaria mai. Jo només sé escriure, res més”.
Salvador Allende va ser el president de Xile des del 1970 al 1973. Era amic íntim del padrastre d’Isabel. El president va nomenar-lo ambaixador a l’Argentina. Aleshores estaven en contacte freqüentment, “de tant en tant dinàvem o sopàvem amb ell. Era una cosa familiar. Allende era graciós, sagaç, rapidíssim, llegia molt i dormia poc. Una persona admirable”.
En l’última novel·la d’Isabel Allende, ell i la seva política no en surten especialment ben parats. Si bé Allende va decretar la nacionalització de nombroses empreses per millorar les condicions socials de la població, la gent va continuar passant-ho malament, entre altres coses per la intromissió dels EUA. “No tan sols van desaparèixer del mercat molts aliments, sinó també recanvis per a màquines, pneumàtics, ciment, bolquers...”. Fins i tot es racionava la benzina. “Però entre el poble imperava una sensació d’eufòria”, escriu Allende en el seu llibre. “I tant”, diu ara. “La situació social no tan sols era dolenta. Era espantosa”.
Largo pétalo de mar va sobre l’escriptor xilè Pablo Neruda, guanyador del premi Nobel de Literatura, un home que unia poesia i política. Era comunista, i fins i tot una vegada va ser animat pels seus companys de partit a presentar-se com a candidat a les eleccions presidencials xilenes després que Allende hagués perdut tres vegades seguides. Però va abandonar la campanya i va donar suport a Allende en el seu quart intent, en què finalment va arribar a la presidència.
El paper més important que té Neruda en la novel·la és el d’un home que després de la derrota republicana en la Guerra Civil espanyola, el 1939, organitza el vaixell de refugiats Winnipeg i convenç el president xilè de la necessitat d’acollir els 2.000 refugiats al país. En aquell vaixell viatgen els catalans Víctor Dalmau i la seva muller, Rosa. La seva història d’amor i de fugida és el nucli del llibre. I aquest mateix Neruda, poeta dels fugitius, sovint també va fugir.
Sí, una vegada va trobar-se amb Neruda, explica Allende rient. “Va ser el 1973, a final de juliol, començament d’agost, poc abans de la presa del poder per part de Pinochet”, diu l’escriptora. Aleshores ella era periodista i treballava per a la revista feminista Paula, per a la qual escrivia articles humorístics.
Neruda llegia els seus textos i li encantaven. D’això la periodista no en sabia res. El poeta estava tan entusiasmat amb els articles que va telefonar a l’editorial i va sol·licitar una trobada amb la divertida periodista. La petició va ser comunicada a la jove, però sense dir-li’n el motiu. Ella es pensava que havia d’entrevistar-lo.
Allende va anar a casa del poeta, van fer un petit àpat, vi blanc xilè, menges exquisides, van parlar, van riure. Isabel Allende s’havia comprat una gravadora de casset expressament per a la trobada. Al cap d’una estona ella va insistir en l’entrevista, però el poeta ho va rebutjar bruscament: “No deixaré que vostè m’entrevisti”, cita Allende des del record, rient. “Vostè és la pitjor periodista d’aquest país. Es posa a vostè mateixa al centre de la història. No es mai objectiva. I estic segur d’una cosa: si no troba cap notícia, se la inventa i ja està. Per què no es passa a la literatura? En la literatura tot el que és un error en el periodisme té un valor incalculable”. I afegeix Allende: “Tant de bo li hagués fet cas. Però encara no havia arribat l’hora”.
Poc després es va exiliar a Veneçuela, un període llarg, fosc i dur; i anys després, el seu naixement com a escriptora: “L’exili significa la pèrdua de tot. Perds la teva terra i tots els costums. Tota persona té la certesa de pertànyer a un lloc, que és casa seva. I això tu ho perds. Però t’obliga a tornar-te més fort, més resistent. La casa de los espíritus, que vaig escriure el 1981, molts anys després d’anar-me’n de Xile, va ser un exercici de nostàlgia. Un intent de tornar a edificar el món que havia perdut. De reconstruir-lo”.
En aquell projecte de nostàlgia i enfortiment Isabel Allende encara hi treballa avui dia. Una empresa que també és el projecte polític d’una dona per a qui no hi ha res tan absurd i graciós com la idea –com li va passar a Pablo Neruda– de canviar la literatura per la política.
Isabel Allende: Dieser weite Weg. Traducció a l’alemany de Svenja Becker. Editorial Suhrkamp, 382 p., 24 euros [Original: Largo pétalo de mar. Plaza & Janés, 2019]
Traducció d'Arnau Figueras