Un dia el vindrien a buscar. Això ho devia tenir clar. A part d’ell, ja havien mort tots els altres que havien creat aquell “Estat Islàmic” i que l’havien convertit a ell en el seu califa. Calcinats i fets miques pels míssils llançats des de drons dels EUA o tirotejats per rebels sirians. Només quedava ell després de cinc anys de persecució incessant: Abu Bakr al-Baghdadi, líder d’Estat Islàmic (EI).
Però finalment també l’acabarien trobant a ell. Hi ha testimonis que diuen que cada cop es posava més nerviós quan sentia fressa d’helicòpters. Potser intuïa que algun dia aquell soroll no passaria de llarg. Sinó que s’acostaria més i més.
Que aquesta tardor els nord-americans li seguien la pista, amb prou feines ho devia saber. Des de feia mesos satèl·lits d’espionatge i drons feien gravacions a la província d’Idlib, al nord-oest de Síria, on s’amagava el cap d’EI. Fins que van anar estrenyent el cercle entorn d’una casa d’una zona rural a l’extrem oest del poble de Barisha.
La nit de dissabte a diumenge 27 d’octubre és fresca; les pluges de tardor han començat la setmana anterior. Passada la mitjanit, el silenci dels olivars és esquerdat per l’estrèpit d’enormes helicòpters de transport CH-47 Chinook, amb dos motors, i dels helicòpters de combat Apache que els acompanyen. En total, vuit helicòpters fan voltes per damunt d’aquella casa discreta.
Les explosions que es produeixen tot seguit toquen un mur de la casa. Les forces especials Delta Force no volen entrar forçant la porta perquè temen que hi hagi explosius. Abans d’aterrar, doncs, disparen des d’una altura d’uns cinquanta metres.
Tot va com una seda. Els Chinooks aterren, els soldats baixen de l’helicòpter i per un altaveu un traductor diu amb accent àrab de Jordània o de l’Aràbia Saudita: que tots els residents es quedin a casa seva!
Quatre soldats nord-americans corren fins a dues tendes parades al costat de la casa emmurallada i diuen a la gent que hi ha que es treguin la roba i que surtin. D’aquesta manera no els passarà res. Així ho descriurà més tard un testimoni a Der Spiegel.
Aquelles persones, totalment desconcertades, són portades lluny de la casa i se’ls dona bastons fluorescents perquè no els confonguin amb objectius.
Mentrestant, comença l’atac.
Abu Bakr al-Baghdadi, de 48 anys, és el terrorista més buscat del món. De l’imperi que l’exèrcit d’EI havia conquerit el 2014 –d’unes dimensions com Jordània, amb milions de súbdits– des del març no en queda res. Del règim de terror que va establir EI, que torturava i decapitava, que esclavitzava ètnies senceres, només en queden ruïnes.
Els anys de fugida han tornat Al-Baghdadi entre prudent i paranoic. Ningú que porti un mòbil pot acostar-se-li. Amb el món exterior s’hi comunica per missatgers que transmeten notes o missatges oralment.
El comandant d’EI detingut Ismail al-Ithawy va descriure en una presó de l’Iraq el 2018 en conversa amb The New York Times com es desenvolupaven les converses amb Al-Baghdadi.
A ell i a altres quadres d’alt rang de l’organització els retiraven tots els aparells electrònics, inclús el rellotge de polsera. Després els feien voltar en autobusos durant hores amb els ulls embenats fins que finalment es reunien amb Al-Baghdadi en unes audiències que solien durar entre quinze i trenta minuts.
La preocupació d’Al-Baghdadi sempre era: “Qui em trairà?”, diu el general Yahya Rasul, portaveu del Ministeri de Defensa iraquià. El líder terrorista no confiava pràcticament en ningú. Ell i els seus guàrdies personals sempre portaven armilles amb explosius per evitar ser capturats vius per l’enemic en cas d’un atac.
La nit del 26 al 27 Al-Baghdadi també portava una armilla amb explosius. El ministre de Defensa dels EUA, Mark Esper, informarà més tard que els soldats van exhortar el líder terrorista a sortir de la casa i a entregar-se: “Ell s’hi va negar”.
Que els seus perseguidors precisament el detectessin a la província d’Idlib, a pocs quilòmetres de la frontera amb Turquia, devia sorprendre Al-Baghdadi. A Idlib, aquest devia ser el seu càlcul, no l’hi esperava ningú.
L’última província rebel és controlada majoritàriament per un grup gihadista que amb Al-Baghdadi l’uneix una història compartida de molta proximitat i d’odi ferotge.
Especialment a començament del 2012 EI va finançar el Front Al-Nusra perquè no volia donar-se a conèixer a Síria amb el seu propi nom: s’estimava més aparèixer com un moviment autòcton. Però el Front Al-Nusra, en què s’aplegaven sobretot sirians, no volia el mateix que EI.
Els seus homes insistien a combatre juntament amb altres grups rebels contra el dictador sirià Baixar al-Assad. Aquest no era el pla d’EI, vinculat amb els serveis militars d’Al-Assad per una llarga i conspiradora història de col·laboració. La milícia terrorista i el règim van col·laborar temporalment per debilitar altres grups rebels.
L’abril del 2013 es va produir la ruptura entre EI i el Front Al-Nusra, que tot seguit durant un temps va jurar fidelitat a Al-Qaeda. La cúpula d’EI va fer assassinar un seguit de comandants d’Al-Nusra i el 2014 fins i tot va matar el representat oficial d’Al-Qaeda a Síria.
Germans d’esperit, enemics mortals al camp de batalla. Al-Nusra, que ara s’ha rebatejat com a Hayat Tahrir al-Sham (HTS), s’ha convertit en la facció rebel més poderosa a Idlib. I no fa gaire va detenir fins a mil seguidors d’EI que fugien. Precisament en aquest lloc ningú esperaria trobar-hi Abu Bakr al-Baghdadi.
Però com a mínim un home sí que l’hi espera. El seu amfitrió l’última nit. Salam Hadj Deeb, d’entre quaranta i cinquanta anys, és originari del barri d’Al-Shaar, a la ciutat antiga d’Alep. En un vídeo que circula per internet des de diumenge passat, se l’anomena per un nom de guerra, Mohammed Salam al-Halabi, cosa que fa difícil identificar-lo al principi.
Ja de bon començament Deeb es va unir a EI, que té un pla totalment diferent, opera com una tropa islamista fonamentalista més i des del 2013 s’infiltra als territoris rebels al nord de Síria ocultant la identitat de l’organització. Deeb hi participa.
A començament de gener del 2014 els grups rebels, que estaven descoordinats i que lluitaven entre ells, de cop i volta ataquen EI. Han descobert tard que es tracta d’un grup mortífer i altament organitzat que vol conquerir el seu propi imperi. Units, els rebels són més forts i expulsen Estat Islàmic d’Idlib i Alep. Deeb ha de fugir.
Fins tres anys més tard no reapareix: a Barisha. Té diners abundants. Cap dels homes amb qui ha parlat Der Spiegel no sap d’on provenen. Ell diu que és apolític i que hi entén en ovelles i olives, i nega la seva pertinença a EI.
Als afores de la població compra un terreny amb una estructura de dos pisos enmig d’oliveres: paga en metàl·lic, 25.000 dòlars. Més endavant obrirà una botiga al poble veí de Sarmada, on ven llenties, mongetes i també llet i formatge de les seves ovelles.
Contracta homes de la població perquè completin l’edificació, amb marbre car i un mur alt que envolta una part del terreny. Sembla una mica gran per a ell i la família del seu fill Mohammed. Però això no sorprèn ningú.
A Idlib tothom té parents en algun lloc, tothom es casa malgrat la guerra o lloga habitacions a refugiats. Aviat viuen tantes persones nouvingudes al poble que l’antiga vinculació estreta es va esvaint. A Barisha ningú recorda que aquella petita casa de camp va ser bombardejada. És massa a prop de la frontera turca i també té massa poca importància.
Un lloc perfecte per amagar-se en la clandestinitat.
Dissabte de la setmana passada entre les quatre i les sis de la tarda arriba un discret convidat a casa de Salam Hadj Deeb. Això relaten diversos testimonis de Barisha a Der Spiegel.
Aquestes persones al principi no saben qui és. Només que ve acompanyat de dues dones i d’uns quants homes. I de nens. El terrorista més buscat del món acaba d’arribar amb una part de la seva extensa família i els seus guàrdies més propers.
En aquell moment Al-Baghdadi no podia imaginar-se que el compte enrere feia temps que havia començat. D’aquí a entre sis i vuit hores ell i gairebé tots els seus acompanyants seran morts.
Des de fa anys els EUA persegueixen el líder d’EI, han mort milers de combatents des de l’aire, han alliberat les grans ciutats de Mossul i Raqqa i les han deixat en ruïnes.
Però al número u de la llista semblava que se l’hagués empassat la terra. Tot i una recompensa de 25 milions de dòlars. Tant com el líder d’Al-Qaeda, Ayman al-Zawahiri, però a aquest no el busquen amb tanta dedicació.
Des del maig els nord-americans segueixen una pista fiable. Els serveis secrets dels seus aliats sirians, la milícia kurda YPG, han reconstruït la ruta de fugida d’Al-Baghdadi. Per primer cop hi ha pistes d’on es troba.
Segons aquestes pistes, se n’ha anat de la província iraquiana d’Anbar. S’havia refugiat a Anbar al gener, segons els informes dels serveis secrets, per anticipar-se a la caiguda de Baghus, l’últim bastió del califat d’EI. Al desert d’Anbar, suposava tothom, es devia amagar amb un grapat de persones de confiança, esperant en algun dels poblets.
Però allà no s’hi va quedar gaire temps. Fins i tot a Anbar creix la pressió de la persecució, volten per allà drons iraquians i nord-americans, i hi operen milícies xiïtes de les “unitats de mobilització popular”.
Aviat Al-Baghdadi torna a ser al costat sirià. “Gràcies a les nostres pròpies fonts vam poder confirmar que Al-Baghdadi havia abandonat la zona de Dashisha, a Deir ez-Zor”, la província desèrtica de l’est de Síria, “i s’havia desplaçat a Idlib”, feia públic el funcionari kurd Polat Can dilluns. “Des del 15 de maig col·laborem amb la CIA en la persecució d’Al-Baghdadi”.
Fugir travessant el país fins a l’extrem nord-oest, a Idlib, acompanyat de com a mínim dues dones i diverses criatures, i també parents, va ser una ruptura enorme de les mesures de precaució preses fins aleshores per Al-Baghdadi.
El trairan. I potser més d’una vegada.
A l’Iraq els serveis secrets van detenir Muhammad Ali Sajid al-Zobaie, cunyat i missatger d’Al-Baghdadi. Al-Zobaie els condueix a un amagatall que hi ha en un túnel prop de la frontera entre Síria i l’Iraq on troben escrits religiosos, una arma i diversos jocs de medecines d’emergència, però també una bosseta amb mapes amb marques fetes a mà i anotacions.
Els kurds sirians més tard afirmaran orgullosos que van col·locar un informant a l’entorn directe d’Al-Baghdadi. I suposadament en un edifici abandonat, van trobar uns calçotets seus que serviran als nord-americans per confirmar el seu ADN.
Les dones de dos germans d’Al-Baghdadi són detectades presumptament mentre fugen i un nebot del líder terrorista és detingut. Un important contrabandista se’n va de la llengua.
Però és difícil aclarir exactament quin èxit es pot apuntar cadascú en l’operació contra el líder terrorista: quina part als kurds sirians, quina als serveis secrets iraquians. Totes dues parts competeixen per qui va subministrar les pistes decisives.
El que és segur és que de l’estiu cap aquí els nord-americans segueixen la pista d’Al-Baghdadi de més a prop que mai. Es creu que al setembre el líder d’EI ja era a Idlib. Però aleshores Donald Trump va torpedinar de cop i volta l’operació prevista.
El 7 d’octubre va anunciar per Twitter la retirada de les tropes nord-americanes del nord-est de Síria: ja és hora “de deixar enrere guerres ridícules i eternes”. A continuació hi va haver una reacció en cadena: a la regió van entrar tropes turques, els kurds van demanar ajuda a Al-Assad i els russos van assumir la sobirania aèria del nord-est del país en anar-se’n els EUA. Per poc temps la persecució d’Al-Baghdadi va estar a punt de fracassar una segona vegada.
Però malgrat el caos al nord de Síria la vigilància del líder islamista no es va interrompre. Dijous 24 d’octubre la Casa Blanca va ser informada pels serveis secrets que Al-Baghdadi visitaria “amb alta probabilitat” una casa de camp a Idlib. Divendres Trump va ser informat de les opcions militars.
Dissabte al matí es van presentar dades dels serveis d’intel·ligència –segons explicarien més tard representants del govern– que apuntaven de manera fiable que l’home més buscat del món era a un pas. L’operació es va anomenar “Kayla Mueller” per la defensora dels drets humans nord-americana que va ser segrestada per EI, violada pel mateix Al-Baghdadi segons declaracions de companyes preses i que va morir en circumstàncies encara per aclarir.
Mentre divendres al vespre Donald Trump celebrava el desè aniversari del casament entre la seva filla Ivanka i Jared Kushner a Camp David i dissabte es desplaçava a Virgínia per jugar a golf, els preparatius per a la intervenció anaven a tota velocitat: es va sol·licitar permís per sobrevolar a Rússia i va ser concedit; i es va informar el govern turc sobre la intervenció, si bé no és clar amb quant de detall.
Dissabte a les 16.18 hora local, Trump torna a la Casa Blanca. A les 17 hores és a la Situation Room, i poc després helicòpters i avions de suport s’enlairen d’una base nord-americana de Síria en direcció oest. Volen molt baix per no ser detectats.
A petició dels nord-americans, els militars i els serveis secrets turcs han avisat els grups rebels que ells controlen, també HTS, perquè no disparin a la flota aèria que s’acosta. Però en una base d’HTS, prop del pas fronterer de Bab al-Hawa, sembla que l’ordre no ha arribat. Els homes obren foc contra els helicòpters, no els encerten i a continuació són detinguts pels seus furiosos comandants.
A la casa de Salam Hadj Deeb passa tot molt de pressa. No és clar si Deeb sobreviu a l’atac. La seva jove i com a mínim un dels seus nets moren en el tiroteig. Al-Baghdadi fuig al soterrani, on s’emporta dos dels seus fills.
Trump explicarà més tard que el líder terrorista es va atrinxerar en un túnel sota la casa on un gos pastor el va detectar. En realitat, EI havia construït túnels per sota de pobles sencers, centenars de metres de llargs conductes amb sales revestides, conduccions de corrent i portes que es poden tancar amb clau. Però a Barisha els residents mai no s’havien adonat que s’hi fessin grans feines d’excavació.
Al moment de màxim poder d’EI, Al-Baghdadi es va proclamar fa cinc anys “califa Ibrahim” de l’“Estat Islàmic” a la mesquita Al-Nuri de Mossul, revestida de marbre. Ara la seva història acaba en un soterrani d’Idlib.
El 2014, davant els fidels de Mossul s’havia presentat com el sobirà de la voluntat divina. Durant unes quantes setmanes d’aquell estiu funest va semblar que s’establiria un Estat horripilant.
Però ja molt abans que el país es perdés en una guerra cruel de diversos anys per l’alliberament, Al-Baghdadi va haver de fer-se a la idea que en aquest món el cel pertany a uns altres: a les forces aèries dels EUA, que a partir de l’agost del 2014 van començar a combatre EI des de l’aire. Els grups guerrillers ho poden resistir, però una força que vol governar de manera pública es converteix en l’objectiu i acaba caient.
Al-Baghdadi activa l’armilla d’explosius, es mata i amb ell els dos nens que s’havia emportat al soterrani. Si bé les unitats Delta nord-americanes portaven un equipament d’anàlisi portàtil per determinar ràpidament la identitat de la seva víctima, primer van haver de remenar entre la runa de la construcció parcialment derruïda abans de trobar les restes mortals de l’home que buscaven.
Això és el que explicarà l’exèrcit dels EUA més tard.
Els experts no triguen gaire a fer la comparació de l’ADN. És Al-Baghdadi. Després de dues hores la intervenció està finalitzada. Els helicòpters tornen a enlairar-se, es llancen sis míssils a la casa i la destrueixen completament.
L’endemà al matí un veí troba set morts, entre ells dones i nens. Les restes d’Al-Baghdadi són enterrades en un lloc desconegut a alta mar, probablement es llancen a l’aigua des de l’aire. Hores més tard, Trump dirà que Al-Baghdadi, “gemegant, cridant i plorant”, havia mort “com un gos”. Cap instància de l’exèrcit ni cap ministre no poden confirmar aquesta descripció.
Després de la mort d’Al-Baghdadi queden dues preguntes: qui és el seu successor a la cúpula d’EI, el nom del qual l’organització va donar a conèixer dijous? Abu Ibrahim al-Hashimi al-Quraishi no apareix a la llista del serveis secrets iraquians del març, que especifica la cúpula completa d’EI fins al nivell provincial. I de moment als serveis secrets occidentals el nom tampoc no els diu res.
I encara més important: quina amenaça suposa ara EI? Quins plans té la que fins fa poc era l’organització terrorista més poderosa del món? Els experts en seguretat no es cansen d’alertar d’un possible retorn de l’horror.
Però la situació és més complicada: amb el rerefons del poder temible que tenia fa cinc anys, els atacs i segrestos actuals d’EI semblen molt amenaçadors. Els qui en movien els fils eren gairebé tots antics oficials dels serveis secrets i de les unitats d’elit de Saddam Hussein. Ells eren els que governaven veritablement el califat i els que donaven ordres; i tots van morir abans que Al-Baghdadi.
D’una banda, l’època present és propícia per als que es beneficien de situacions caòtiques, com va passar amb EI a Síria i l’Iraq. Però fins i tot en aquests indrets la milícia va deixar tanta terra cremada amb la seva brutalitat que és difícilment repetible una nova campanya de conquesta. Si EI tornés, seria en un altre lloc. L’Afganistan i el Pakistan corren perill, allà s’han refugiat centenars dels seus quadres mitjans i fins i tot s’hi han creat dues noves províncies d’EI.
Enmig de les runes als afores del poble de Barisha, diumenge al matí els membres dels Cascos Blancs aixequen enderroc rutinàriament per trobar cadàvers sepultats. Els fan fora d’allà combatents d’HTS, que busquen restes del seu arxienemic. Segons dades d’un combatent, els gihadistes troben, entre altres coses, 260.000 dòlars, que a la nit als nord-americans els han passat per alt.
El que els propagandistes d’HTS presentaran més tard a la xarxa és una armilla beix: exactament el model que portava Al-Baghdadi en el seu últim vídeo de final d’abril. Sorprenentment la peça de roba ha sortit indemne del bombardeig.
Traducció d'Arnau Figueras