Quan el 2012 Stephen King va publicar la novel·la que continuava els esdeveniments de La resplendor, la notícia va causar un certa estupor. Era necessària, una segona part d’aquella història? Calia, passades quatre dècades, reprendre els camins de Danny Torrance i els fantasmes que l’havien martiritzat a l’Hotel Overlook? La va titular Doctor Sueño i la resposta, després de llegir-ne la crítica i de copsar-ne la rebuda entre els lectors habituals, semblava dir ben clar que no. En tot cas, el llibre va servir d’excusa redemptora per a un King que volia fer un cop d’autoritat —literal— en el si d’una història que se li va escapar en mans de Kubrick.
Doctor Sleep
Direcció: Mike Flanagan
Títol estrena: Doctor Sueño
Estats Units, 2019
Durada: 151 minuts
Guió: Mike Flanagan i Akiva Goldsman (sobre la novel·la de Stephen King)
Música: The Newton Brothers
Fotografia: Michael Fimognari
Repartiment: Ewan McGregor, Rebecca Ferguson, Zahn McClarnon, Carl Lumbly, Alex Essoe
Gènere: Fantàstic
I així és com arriba ara a la cartellera l’esperada pel·lícula, seqüela d’un mite —literari i, sobretot, cinèfil—, i així és com ens planteja el primer dels dubtes: serà més deutora de Kubrick o de King? El mateix director, Mike Flanagan, s’ha encarregat de confessar en diverses entrevistes que li deu al primer (i a La resplendor) la voluntat de ser cineasta; i al segon, la voluntat d’escriure. Dues pulsions que troben la pau en una obra que aconsegueix equilibrar aquests dos focus irradiadors i contraposats. I això, que vindria a ser un mèrit, acaba sent el gran problema de tot plegat: la literalitat d’allò que passa, l’obvietat impertinent i la necessitat que tenia King de redreçar el seu propi cànon, fan que la pel·lícula naufragui des de la primera escena. I ho fa malgrat que Flanagan es mostra curós amb els (dos) llegats que maneja, mostrant l’ofici d’orfebre que el fa ser un dels directors de gènere més respectats del moment. Però no n’hi ha prou.
L’intent de reconciliació és fallit, tot i dos moments en què Doctor Sueño sembla que arribarà a bon port (atenció: spoilers a partir d’aquest punt). D’una banda, pels plans aeris zenitals que recreen l’obertura del film de Kubrick, aleshores amb el trio protagonista dirigint-se a la follia, i ara reproduït en la tornada de Dan Torrance a l’hotel; i, especialment, en una escena que arriba quan ja han passat dues hores de metratge, i que ens fa creure que la història (per fi) ens commocionarà, situats de nou a la barra de bar de la inquietant sala de ball de l’hotel, sempre tan buida i aterridora, amb un cambrer que provoca l’equívoc, no només a nosaltres, sinó al mateix protagonista. Una escena on els fantasmes personals (l’alcohol) s’enfronten als fantasmes de debò (un pare fet espectre, en forma de bàrman i de trampa, “crec que s’equivoca de persona”). Però l’escena és un miratge. Com ho és tot el film: un compendi de subratllats tediosos, de vampirs de vapor risibles, d’avorriment i de trames mal trenades i allargassades.
Potser Flanagan ha estat més fidel que Kubrick, però perd totes les altres comparacions: Doctor Sueño no té cap imatge pròpia icònica (totes són insulsament manllevades, a excepció de la darrera, amb l’hotel en flames); les tres trames no emulsionen bé i, fins i tot, resulten ridícules quan es troben; els diàlegs i les actuacions (la camarilla de vampirs, Déu n’hi do) són tan aspres, banals i dessaborides que provoquen un distanciament instantani; la resolució ens porta uns fantasmes de l’Hotel Overlook que semblen trets de l’Hotel Krüeger (ubicat al Tibidabo, sic); no hi ha inquietud en cap moment, es desaprofiten subtextos i, al capdavall, el film no genera cap mena de sentiment.
És el pitjor que podem dir d’una història que, quatre dècades després, ha passat de la força de la suggestió a la força de la literalitat. King ha guanyat, però nosaltres hi hem perdut.