Els escriptors —els artistes en general— acostumen a tenir un ego de l’alçària d’un campanar. Hipersensibles a la crítica, el seu melic esdevé el centre de l’univers. Sovint, en un procés més o menys elaborat d’alquímia, transformen impúdicament en literatura —en art— les seves vivències o les del seu entorn. Deu ser inevitable que sigui així per poder escriure —crear— en un món que va a contracorrent dels valors humanístics de la literatura i en un sector, el de l’edició, altament competitiu, regit per les lleis salvatges del mercat.
Una història real
Autoria i direcció: Pau Miró
La Villarroel, 30 de novembre
Una història real, amb autoria i direcció de Pau Miró, s’endinsa en les tribulacions d’un escriptor de best-sellers sentimentals que, al pic de l’èxit professional, ha de fer front a una agressió molt greu comesa pel seu fill. Ni l’un ni l’altre han superat el dol per la mort de la seva dona i mare, respectivament, després d’una llarga malaltia. L’espiral en què s’embranquen els duu al límit de l’ofuscació i de la ruptura afectiva. Convençut que és d’esquerres i progressista, el pare es plega, per obtenir èxit, a les condicions i les estratègies que li imposa l’editorial on publica. Amb la intenció de contrariar-lo, el fill es refugia en les teories neoliberals i supremacistes més retrògrades i nocives.
Miró ha focalitzat l’atenció en aquest lligam tòxic entre pare i fill que, des de la mort de la qui era el puntal de la llar, no saben com guanyar la partida a la solitud i al dolor. A la crisi existencial i creativa, l’Escriptor només hi troba una sortida en la literatura, en la qual aboca totes les energies de manera obsessiva. En canvi, el seu fill, estudiant d’Economia a la universitat, cova una animadversió com més va més fonda contra el pare i li retreu les seves contradiccions ètiques i ideològiques, i la hipocresia entre allò que diu i allò que fa. Enrocats en ells mateixos, tots dos edifiquen relats de supervivència que xoquen frontalment.
Julio Manrique interpreta amb resolució i aplom el personatge de l’Escriptor, victimista, egocèntric i antiempàtic, que metabolitza tot el que viu i ho trasmuda en matèria de ficció, i que es mostra incapaç de resoldre la problemàtica del seu fill. Laura Conejero també se sap imposar en el rol de l’Editora apassionada per la seva feina, encara que sigui un paper molt més secundari i que estigui —com l’anterior— força llastat pels tòpics consagrats pel cinema sobre el món de l’edició i dels escriptors. Més discrets es mostren Nil Cardoner com a Fill, jove seguidor de les tesis racistes de Trump, i Mireia Aixalà com a Psicòloga, desbordada pel decalatge entre la burocràcia oficial i la vida real.
El joc intencional entre ficció i realitat es porta fins a l’extrem de confondre —sobretot en l’edulcorat happy end— allò que viu l’Escriptor i allò que converteix en matèria literària. Al mateix temps, la càrrega de metaficció es vehicula amb (1) la reflexió sobre els oficis d’escriptor o d’editor, i (2) la remissió, en les escenes, als capítols de la novel·la que escriu el protagonista, inspirats en els fets que el turmenten. Amb públic a banda i banda, l’espai escènic central permet un canvi ràpid de microespais interiors: els despatxos de l’Editora i la Psicòloga, i les estances del pis de l’Escriptor. La conjunció de tots tres aspectes —ficció/realitat, metaficció i espai— contribueix a impregnar el muntatge d’una certa fredor i distància, d’història construïda.