—En aquesta novel·la ha escrit sobre cinc generacions des de 1917 fins a 2007. Aquesta era la seva voluntat des del moment que es va posar a escriure?
—Em va costar quatre anys escriure-la. Però mai vaig pensar que la història es tornaria tan enorme i extensa. Al començament, volia centrar-me en els anys 90, un període dur i difícil per viure a Geòrgia, com havia experimentat com a infant i adolescent. Però era difícil començar pel final, ja que aquesta època havia representat una mena de punt final de tot el segle georgià. En aquest període, va acabar la dictadura soviètica i Geòrgia es va independitzar, però al mateix temps van començar les guerres civils i el caos econòmic. De manera que ho vaig entendre —havia de començar abans. Vaig començar a investigar i vaig descobrir tantes coses, coses terribles i meravelloses, que semblava totes connectades, com formant part d’un context enorme— i em vaig sentir obligada a cavar més i més fondo, descobrir més coses i compartir-les amb els lectors.
—Per què ha escrit una novel·la tan georgiana en alemany i no en georgià?
—Escric en alemany des de fa almenys setze anys. He estat aprenent alemany des de la infància. Vaig anar a una escola especial en Tbilisi (Geòrgia) amb un programa especial en llengua alemanya, on ens ensenyaven professors nadius. També hi teníem un grup de teatre i vam muntar algunes obres en alemany. El fet és que parlava prou alemany quan em vaig mudar a Alemanya a estudiar i vaig pensar que intentaria escriure en alemany, perquè en aquell moment volia escriure una obra de teatre i dur-la jo mateixa a escena (estudiava direcció de teatre). Vaig pensar que seria més pràctic per a mi no haver de traduir el meu propi text. Així que ho vaig intentar i ho vaig aconseguir. D’alguna manera em va donar més llibertat, perquè encara era una llengua estrangera per a mi i la podia utilitzar de manera més lúdica. Com més temps passava, més difícil era tornar a la meva llengua materna. Així doncs, es pot dir que l’alemany em va donar una mena de refugi.
—El paper de la xocolata a la novel·la és com un element màgic en una novel·la realista?
—D’alguna manera, sí. No ho vaig planejar així. Però volia tenir un element descontrolat en aquest llibre, alguna cosa estranya i màgica, perquè tota la resta està sota el control o les il·lusions de l’era soviètica. I volia que el llibre comencés amb un element sensual, misteriós, alguna cosa que els personatges poguessin guardar i passar d’una generació a una altra. Però, durant el procés d’escriptura, va esdevenir cada vegada més com un fil daurat.
—Al començament i al final de la novel·la escriu “un segle que ha enganyat i estafat tots els que tenien esperança (…) un segle roig”. Sent que el segle XX “ha enganyat i estafat” els georgians de manera especial?
—Crec que ha passat també en altres llocs, però en algunes parts del món, com Geòrgia, una mica més. Tot el segle XX va ser un segle d’enormes expectatives i promeses. Vull dir després del fracàs europeu de la Primera Guerra Mundial i de la crisi econòmica a Europa i els EUA —la gent tenia un desig de grans canvis. Potser el món estava obert a algunes utopies i ideologies i el comunisme i el feixisme van entrar-hi. I tots dos volien refer el món i l’ésser humà, van prometre a la gent crear un nou món però en compte d’això van generar violència, terror, dictadures i centenars de monstres. Ambdues ideologies no van deixar res més que catàstrofes. Tots dos sistemes van començar a trair, suprimir, controlar i finalment matar tot just després d’aconseguir el poder. En van fer un mal ús, de l’esperança dels pobles. Tots dos eren una trampa i la trampa sempre s’acaba enfonsant. Tot això va conduir a la Segona Guerra Mundial, una de les catàstrofes més grans de la història de la humanitat. I fins i tot després d’això, l’Est va quedar enganxat en aquesta trampa...
—El segle XXI és diferent?
—Depèn del punt de vista i, també, des d’on t’ho miris. Per descomptat, per a la majoria de nosaltres ho és. En contrast amb els meus avis o pares, soc lliure de viure la vida que jo he escollit (però hi ha molts països i molta gent que viu en règims repressius). Això no vol dir que el segle XXI sigui més fàcil. Només hi ha reptes diferents, problemes diferents. El capitalisme, la globalització, la crisi climàtica, les qüestions migratòries ens desafien.
—Hi ha elements biogràfics en aquesta novel·la?
—La veritat és que no. No escric de manera autobiogràfica. Per a mi la imaginació és molt més important que la realitat, però és clar que la imaginació sempre s’alimenta de la realitat. Tot i això, és realment important per a mi escriure sobre temes personals. Les coses que m’afecten i em molesten, les coses que m’atenyen. Altrament seria una buidor. La bona literatura sempre és personal. Però no de manera automàticament autobiogràfica. Pel que fa al procés d’escriptura, m’encanta la possibilitat de tenir moltes vides i ser persones diferents. És molt més interessant que no pas escriure sobre mi tothora.
—La metàfora del tapís és el millor resum del vostre llibre.
—No ho sé. Quan ho escrivia no ho volia dir tan metafòricament. Però quan estava revisant la novel·la amb els meus editors, es va convertir d’alguna manera en un element important. De vegades el text és més intel·ligent que l’autor. Alguna cosa pren vida per si sola i m’agrada que sigui així.
—La novel·la és una venjança, una forma de passar comptes?
—No, és un intent personal d’entendre i analitzar per què el present de Geòrgia és com és i l’única manera d’entendre-ho és a través del passat.
—L’art (a la novel·la, la dansa clàssica) és un salvavides contra el destí?
—Per a algunes persones ho és, sí. Per a mi ho va ser la literatura, per la Stasia i la Brilka, és la dansa. Suposo que tothom fa servir armilles salvavides per sobreviure a les grans onades de la vida. Però l’art, per a mi, pot ser encara més: de vegades, fins i tot, pot ser un vaixell que et salvi la vida.
La vuitena vida (per a la Brilka)
Nino Haratischwili
Traducció de Carlota Gurt
Navona
Barcelona, 2019
1.156 pàgines