Qui vulgui comprar un campionat del món de futbol ja deu saber qui s’ha de comprar. I si hem de fer cas de presumptes dossiers secrets que han aparegut aquesta setmana al portal rus de revelació d’informació The Insider, el 2010 alguns homes de la FIFA eren comprables. Va ser amb motiu de la concessió de la Copa del Món del 2018 a Rússia. En referència a un alt càrrec de la FIFA uns aspirants russos a la Copa del Món van anotar: “Podria valorar positivament obsequis valuosos”. I sobre un altre: “Hi ha la possibilitat d’una compra directa del vot”.
Aquest altre també devia ser ben accessible: “Segons informacions de diverses fonts tendeix a donar el seu vot per una contraprestació financera d’entre 1 i 1,5 milions d’euros”. O un altre: “Donarà suport a la candidatura que li ofereixi la quantitat més alta”.
I finalment un altre: l’assessor “ofereix el seu vot a canvi d’una remuneració generosa per als seus serveis d’assessoria: tres milions d’euros”. Aquest últim elector, que no es diferencia gaire d’altres membres del club dels cobdiciosos, es tracta d’un heroi del futbol alemany: Franz Beckenbauer, de 74 anys.
Els últims anys hi ha hagut moltes informacions sobre el declivi del kàiser. La primera notícia, segons la qual Beckenbauer, com a màxim responsable de la Copa del Món, havia enviat 6,7 milions d’euros a un xeic corrupte, va generar sorpresa. La segona i la tercera, un “Una altra vegada” resignat. Però veient el que ha vingut després, amb el kàiser ja despullat, un només pot dir: “Per favor, Franz!”.
I aquesta és la situació de Beckenbauer actualment: el cap de l’organització de la Copa del Món, Aleksei Sorokin, nega l’autenticitat dels dossiers, i Beckenbauer sempre ha dit que no es va vendre mai als russos. Però la seva credibilitat està tan deteriorada que en el món del futbol alemany molts el veuen capaç d’haver-ho fet. Tots els cognoms implicats dels dossiers són cognoms que rimen amb Beckenbauer. Com es va poder arribar tan lluny?
En l’entusiasme alemany per aquell “Franz” a qui tot semblava sortir-li bé, sempre hi va haver també la il·lusió que el personatge fos el mateix dins i fora del camp. Ara el tècnic noble que dirigeix l’equip, ara el gentleman que ha de ser l’exemple a seguir. En realitat, l’honor perdut de Franz B. ja era abans un honor bastant hipòcrita: de jugador ja pensava més en els diners que en la llei.
En la seva biografia va explicar de manera desenfada el 1992 com després de partits amistosos del Bayern de Munic s’embutxacava feixos de bitllets dels quals ni la Federació Alemanya de Futbol (DFB) ni Hisenda en podien saber res. Ell en deia “gires en negre”. El 1977 va traslladar el seu domicili oficialment a Suïssa per pagar només uns quants milers de francs en impostos pels seus ingressos milionaris. L’intent d’escatimar més diners al fisc per la venda d’una empresa va anar malament i va haver de pagar suplementàriament. Però Beckenbauer va continuar, ja que no tan sols era hàbil sobre la gespa, sinó també driblant regulacions.
Quan va organitzar la Copa del Món a Alemanya el 2006, va fer saber que només treballava per l’honor i pel seu país. Més endavant Der Spiegel va publicar que aquella honorable feina en realitat li havia reportat 5,5 milions d’euros procedents de l’empresa d’apostes Oddset. Si ho hagués dit abans, probablement ningú s’ho hauria pres malament. Però la cobdícia continuaria sent el seu secret acompanyant, i també n’hi va haver un altre, d’acompanyant: el seu assessor Fedor Radmann. L’home responsable dels ingressos clandestins de la gran figura del futbol alemany.
El 2007 Radmann, que nega tota acusació dels afers de Rússia, va rebre 5,4 milions de francs del multimilionari Robert Louis-Dreyfus. La meitat la va transferir a Beckenbauer. Per a què? Encara no està aclarit. Cinc anys més tard l’empresa de màrqueting de Beckenbauer va signar un lucratiu contracte amb empreses gasístiques russes; aquest cop amb anunci públic. Beckenbauer es va convertir en ambaixador esportiu dels russos, però nega que això tingués res a veure amb el seu vot en la concessió de la Copa del Món a Rússia un any i mig abans. Això ara també podria canviar amb el rerefons dels suposats correus electrònics.
La seva fama aleshores eclipsava les preguntes, els dubtes. Tot es va tombar quan el seu màxim èxit, la Copa del Món organitzada a Alemanya, se li va girar en contra. L’havia portat al país, però ho havia arreglat amb milions pel mig i d’aquesta manera havia arruïnat un torneig de somni. Com exactament? Per què? Ell no estava disposat a explicar-ho. En canvi, altres avui han de donar la cara en un procés judicial a Suïssa. Beckenbauer ha adduït que té problemes de salut i que no està en condicions de ser interrogat. Això pot ser veritat: hi ha certificats que confirmen que després de dues operacions de cor no se li recomana alterar-se.
Però aquí és on ha arribat el kàiser: l’única cosa que li queda és la compassió, i ja ni tan sols això l’ajuda. Abans Beckenbauer assumia la responsabilitat al terreny de joc, ara reconeix que fora del camp mai no ho va voler fer. El Beckenbauer persona no va ser cap kàiser, sinó tan sols un home amb errors i febleses. Abans potser no es veia, però avui dia no es pot continuar mirant com si res.
Traducció d'Arnau Figueras