—Com a actor, ha alternat produccions petites i d’autor amb films de gran pressupost, capaços de sumar diversos premis Oscar. Com ha estat l’experiència de rodatge amb la Neus Ballús?
—És una cosa curiosa. En teatre, em va salvar la vida anar a París, a l’escola del mestre Lecoq, que no és d’interpretació, sinó de creació, d’escriptura, d’inventar-te el teatre que vols fer, de reflexionar molt sobre què vols dir. Aquesta responsabilitat en l’objecte final, sent conscient de tenir una part de l’autoria mentre actues, s’acosta a la manera de treballar de la Neus Ballús. No t’ha llogat per fer un personatge i dir un text i prou, sinó que et permet jugar.
—Una directora que deixa fer.
—M’inspira molt la idea de treballar amb nens i amb gent que no són actors. En aquests casos, per a mi l’objectiu no és aportar la teva gran obra o qualitat, sinó passar desapercebut entre gent normal. Vaig començar al cinema treballant amb Manuel Poirier. Recordo un dia, gravant al mig d’un mercat de la Bretanya, on ell posava la càmera i havíem d’anar fent, sense saber quan rodava i quan no. En aquest sentit, Ballús m’hi recorda.
—Tot i que interpreta un petit empresari que no té res a veure amb vostè, a El viatge de la Marta (Staff only) tenim la sensació que hi ha posat moltes coses de vostè mateix, amb expressions i molta naturalitat.
—No em trenco gaire el cap amb els personatges. Quan llegeixo un guió, ja els veus. Per com reaccionen a les situacions i per com diuen el que diuen, ja es defineixen. Un cop el guió ja està i toca fer-lo, la Neus Ballús sempre busca la màxima naturalitat. Amb n’Ian [l’actor que fa de Bruno] i amb l’Elena [la Marta], vam connectar molt de seguida, i vam instal·lar-nos en una mena de quotidianitat.
—La història connecta, en part, amb tota l’ebullició mundial del moment, amb l’esclat del feminisme, la lluita pel canvi climàtic, les revoltes globals i, també, la situació catalana. És la inquietud dels joves per voler canviar les coses, amb uns ideals més purs que els adults, com a un dels fils que mouen la pel·lícula.
—Per sort, la història de la humanitat ha estat sempre així: el jovent és qui construirà el món de demà. També és cert que hi ha alguna cosa en aquesta societat global que és molt masculina: la idea del poder, del creixement, de subratllar i valorar sempre qui en té més. Però tot això està caient a trossos, i veig Espanya com el paradigma occidental d’un Estat que ja no sap com explicar què fa, perquè els fets no s’aguanten per enlloc. Crec que això petarà d’alguna manera o altra, espero —no cal dir-ho— que de la manera menys dolorosa possible. Ara bé, és un sistema tan potent, que es defensa amb violència.
—Justament, hi ha gent que aquesta violència del sistema no la veu. O si la veu, fins i tot la justifica.
—És un Estat que es defensa amb les armes de l’Estat. Però em costa molt de creure que el seu discurs acabi arribant a bon port, perquè s’estan saltant moltes premisses d’una democràcia normal. Nocions tan elementals com el respecte vers l’altre. No dubto que el seu discurs acabarà fent aigües en algun moment. Em fa gràcia això del relat que volen construir. Quan vaig a Madrid, molta gent em diu “estos violentos...”, i jo els dic “sí, como se pasa la policía, eh!”. I obliden que els miners asturians feien bazuques i apuntaven directament a la poli! Considero que no es pot comparar la lluita d’un senyor que està preparat, entrenat, que va protegit i que té, en principi, la tasca de calmar els ànims i impedir que hi hagi problemes, amb ciutadans que són al carrer i que protesten, legítimament. No és comparable una violència amb l’altra. Però utilitzen tots els altaveus i recursos per generar un relat que vagi bé als seus interessos. I si, a sobre, tens una societat on la cultura és només una música de fons a la qual se li ha tret contingut, amb gent que s’educa mirant cadenes de televisió que haurien d’estar prohibides pels postulats que defensen...
—Com a coneixedor dels mons de Madrid i Barcelona, com veu la posició de l’esquerra espanyola pel que fa a la situació catalana?
—El que em queda clar és que hem de ser molt crítics amb els nostres. I això sempre és el que més costa. M’he adonat que la gent d’esquerres, la més posicionada, et treu discursos molt simples, de talla i enganxa. Em costa molt d’entendre com hi ha tan poca gent que no aixequi la veu davant tot el que està passant, vulneracions tan greus com les que vivim a casa nostra. Com és que no s’alça la famosa esquerra republicana? Com és que ningú no es planteja començar de nou o revisar els pactes del 78? És molt estrany, aquest Estat. La solució és complexa, però no tenim gaires més alternatives que resistir, continuar lluitant i no abaixar mai els braços.