Han passat deu anys des que Bienvenidos a Zombieland ens presentés un escenari preapocalíptic i no gaire encoratjador. En aquest temps, algunes coses han canviat, amb zombis dividits en grups segons la seva agilitat i perspicàcia: ara hi ha els “Homer”, talossos i beneits a la manera del patriarca del clan Simpson, els “Hawking”, d’una suposada avidesa en honor al cèlebre físic, i els “Ninja”, prou hàbils per no ser un tros de carn amb absència de neurones i moviment estràbics.
Algunes coses, però, segueixen igual, per obra i gràcia de Ruben Fleischer, que no abandona el camí traçat: el rock dur com a banda sonora d’una acció autoparòdica i eminentment lúdica —anoteu les referències aThe Walking Dead—, l’humor com a motiu que tot ho relliga —que Lincoln no vegi una parella que s’enjogassa candorosament—, i els mateixos protagonistes, Wichita (Emma Stone), Columbus (Jesse Eisenberg), Tallahassee (Woody Harrelson) i Little Rock (Abigail Breslin), amb afegits de luxe com Nevada (Rosario Dawson) i Madison (Zoey Deutch). I també Bill Murray, si espereu a les dues escenes postcrèdits, erigit del tot com el gran guru ecumènic de la modernor més alternativa.
Zombieland: Double Tap
Direcció: Ruben Fleischer
Estats Units, 2019
Durada: 99 minuts
Guió: Dave Callaham, Rhett Reese i Paul Wernick
Música: David Sardy
Fotografia: Chung Chung-hoon
Repartiment: Jesse Eisenberg, Woody Harrelson, Emma Stone, Abigail Breslin, Zoey Deutch, Rosario Dawson, Luke Wilson, Avan Jogia, Bill Murray
Gènere: Comèdia
Lleugera i convençuda del que (tan bé) va funcionar a la primera part, Zombieland: Double tap n’allargassa el clixé, n’agafa l’esperit i les dèries, i aconsegueix oferir-nos una història que no decau. Sense ser, això sí, mai del tot rodona. Però qui va dir que una comèdia de zombis, amb personatges histriònicament caricaturescos, amb acudits salvatges i acció enèrgica, amb la presència excessiva dels rètols amb els manaments de Columbus, i amb una narració en off que subratlla sobre manera, ho havia de ser?
L’acció ens situa, deu anys després, a la Casa Blanca, el centre nuclear de l’ara remot món “civilitzat”. Allà hi viuen, instal·lats amb certa comoditat, Wichita, Columbus, Tallahassee i Little Rock, fins que aquesta els abandona per fugir amb l’esperit malastruc, càndid i hippie del nouvingut Berkeley (Avan Jogia). Això activarà de nou l’estrafolària maquinària d’aniquilació de morts vivents, en una recerca que unirà al grup Madison i el seu xandall rosa (divertidíssima Zoey Deutch) i que els farà passar per (atenció, fans d’Elvis) Graceland —amb la presència destacada d’algunes relíquies del Rei del rock, com les seves sabates, o amb Woody Harrelson tocant el piano per, després, moure l’esquelet tot cantant “Hound dog”. Aquí coneixeran la Nevada, una caçadora d’ultramorts de traca i mocador, i també la nova espurna d’avidesa dels zombis.
I deu anys és molt de temps, també al món real. Emma Stone ja no és aquella jove actriu que prometia: és tota una patum de Hollywood, amb Oscar inclòs —i dues nominacions més— i èxits mundials de públic i crítica com La La Land, La favorita o Criadas y señoras. Que ella formi part de nou d’aquest film desacomplexat i de vocació recreativa, compartint protagonisme i estatus amb actors a qui ara ja supera sobradament en prestigi, diu algunes coses de la pel·lícula i de l’essència de participar-hi. Si bé és innegable que Zombieland: Double tap no té la frescor implosiva de la primera part —tota una sorpresa al seu dia, sent capaç de moure els zombis de les catacumbes d’allò més residual i bigarrat—, també ho és que conserva el punch que la fa moure amb convicció i destresa pel camp de batalla de la comèdia. I que dona allò que promet, a fi de bé. I sense altivesa.