La plaça del Diamant i La mort i la primavera, dues de les grans novel·les de Mercè Rodoreda, són gairebé coetànies, encara que no ho sembli. Tenen un estil inequívoc, però són ben diferents. La primera, armada sobre un rerefons històric, es clou amb un final obert a una esperança incerta. La segona, molt més simbòlica, esdevé “terriblement poètica i terriblement negra”, en paraules de l’autora. Més propera a Quanta, quanta guerra (1980), La mort i la primavera és una “novel·la d’amor i de soledat infinita”, com reconeix Rodoreda en una carta —del 1961— adreçada a Joan Sales, el seu editor.
La mort i la primavera
Autor: Mercè Rodoreda
Adaptació i direcció: Joan Ollé
TNC, Sala Petita, 24 d’octubre
Adaptació d’aquesta novel·la, el muntatge dirigit per Joan Ollé intenta transmetre la crueltat del món imaginat per Rodoreda. Una cosmogonia desolada de la barbàrie —guerres, genocidis, morts— que havia viscut de prop, metaforitzada en un poble innominat, regit per lleis ancestrals i ritus salvatges. Un jove d’aquest indret atroç narra el seu viatge iniciàtic cap a l’amor, la solitud, la consciència i la mort, enmig d’una extrema irracionalitat i violència. Al llarg d’un itinerari dantesc i al·lucinant, descobreix que el seu poble infon la por i coarta el desig i la llibertat.
Ollé va brodar adaptacions esplèndides de La plaça del Diamant (2004) i de la poesia de Vicent Andrés Estellés (Coral romput, 2008). A La mort i la primavera, en canvi, no hi encerta el to. Era un repte, cal reconèixer-ho, però l’opció triada no fa justícia a l’original. La condensació de la novel·la, en què Rodoreda aboca múltiples obsessions íntimes (com la maternitat frustrada), obliga per força a fixar un fil esquemàtic, i així dificultant el desplegament del seu món simbòlic. La dèria a voler il·lustrar el text fins a extrems naturalistes o grotescos tampoc no deixa fluir el seu lirisme.
La solemnitat plúmbica amb què s’impregna el conjunt de la proposta i el to de sonsònia de la interpretació —sobretot la del protagonista de la faula— converteixen l’espectacle en altisonant i feixuc. Amb baixades de ritme, finals falsos i subratllats visuals sobrers. Sense que en tingui responsabilitat, Francesc Colomer —en el paper del Noi— força la veu fins a convertir el magnètic doll líric en un monòleg fatigant i monòton. Malgrat això, brinda moments impactants, com ara el relat del seu pas pel riu subterrani que travessa el poble.
En fer-se de carn i ossos, els personatges esfereïdors de Rodoreda —la Marastra (Sara Morera), el Noi del Ferrer (Roger Vilà), el Senyor (Joan Anguera)— adquireixen, en l’adaptació d’Ollé, un punt grotesc, de primitivisme estereotipat, que va en detriment també de la seva força poeticosimbòlica. En contrapartida, per trencar la uniformitat letàrgica predominant, resulta un recurs agradable que Rosa Renom —caracteritzada de la Rodoreda més icònica— assumeixi a estones la veu narrativa.
La bellesa dels colors ocres i les tonalitats lumíniques atorguen al muntatge una dimensió pictòrica, intensa i suggerent. No contraresten, tanmateix, la sensació imposant que produeix l’escenografia. Les dues moles mastodòntiques, unides per un immens arbre amb les branques nues, i el mur de fons que ho tanca tot encabeixen els personatges en un espai limitat en excés. Per més lectura metafòrica que vulgui tenir, en el sentit d’evocar un món clos i opressiu, l’escenografia engavanya els actors i dificulta que l’alenada lírica i simbòlica del text prengui aire.