Un camí romà eixia de València per l’antic camí de Quart i s’adreçava cap a l’interior, a la comarca de Requena-Utiel. Aquesta zona, incorporada de la Manxa a València el 1851 (d’aquí la denominació de la “València castellana”), és el nucli de l’activitat vinícola al País Valencià. La cosa ve de lluny, certament: els jaciments ibers i tartessis localitzats a la rodalia (Kalin i Tharsys) ja revelen l’existència de trulls primitius i diferents eines per a l’elaboració del vi. Els romans, com sempre, van aprofitar allò existent i ho van millorar, organitzant una vasta xarxa per a l’autoconsum i l’abastiment de les legions de pas. Llevat del període musulmà, en què cessà la producció vinícola (per raons religioses), en l’etapa que inaugurà Jaume I es va reprendre el conreu de la vinya, que va començar a excel·lir internacionalment a partir del segle XIX (per la demanda francesa del vi local).
D’una manera o altra, les potencialitats exportadores de la comarca s’han vist afavorides per l’obertura de diferents canals de comunicació amb l’exterior. Primer, l’obertura de la carretera de Cabrillas (connexió amb València a través del Portillo de Bunyol i Xest); després, amb la construcció del ferrocarril d’Utiel al grau de València (1885-1891), com a primer pas de la línia València-Conca-Madrid. I ara, més modernament, amb l’enllaç per autovia València-Madrid i l’AVE. El tren de gran velocitat ha ressituat la comarca a vint minuts de València i hora i quart de Madrid. Amb una sola objecció: tot i que això funcionarà bé com a estímul turístic, no acaba de solucionar problemes logístics rellevants, com ara la connexió del port de València amb Europa. Però això és un altre tema
Quan el viatger arriba a aquesta privilegiada terra de vi, es troba amb un bell altiplà, que s’estén des de la planura litoral del golf de València fins a l’aspresa muntanyenca del riu Cabriol, que la separa de la Meseta. La zona és orogràficament ascendent des del Portillo de Bunyol fins al pantà de Contreras, frontera oest del País Valencià. El que els nostres ulls hi poden contemplar, fonamentalment, és una ordenada successió de vinyars, que a l’estiu llueixen amb un verd jovial i a la tardor es converteix en ocres i verds foscos.
Per què Requena i Utiel han resultat tan propícies per a l’activitat vinícola és una cosa que explica molt bé Joan C. Martín en Els vins de l’Arc Mediterrani. D’Alacant a Montpeller. El sòl de la comarca és bastant regular, però s’hi poden diferenciar les ribes dels rius Cabriol i Reatillo. En el primer cas, predominen terres d’al·luvió de marge fluvial i margues amb un alt contingut d’òxid de ferro (producte d’antigues activitats volcàniques i de moviments tectònics). A la riba del Reatillo, per contra, hi abunda l’argila i el conglomerat, amb pedra arenosa i margues calcàries d’origen lacustre.
Les crestes del marge esquerre del Cabriol estan cobertes de quarsita i fil·lita calcífera; l’orientació sud-est propicia que es vegen erosionades per l’acció dels vents llevant i llebeig. La connexió amb la mar a través de la vall del Xúquer confereix el microclima de què frueix la comarca (mediterrani amb influència continental). A l’estiu fa calor i a l’hivern fred (com ha de ser), i les primaveres són especialment plujoses. És això el que dona vida a més de quaranta mil hectàrees de vinyar, amb un gran ventall de varietats, tant de negres (boval, ull de llebre, garnatxa negra comuna, cabernet sauvignon, merlot, pinot noir i sirà) com de blancs (macabeu, planta nova, marseguera, chardonnay i sauvignon blanc). A aquesta riquesa enològica de la DO Utiel-Requena, cal afegir-hi l’únic cava del País Valencià, que també es produeix allí.
Segons Martín, el vi negre d’Utiel-Requena es caracteritza per un coupage, o mescla, únic al món, basat en la combinació de Boval i Garnatxa amb Syrah i Tempranillo, més l’afegit de Cabernet Sauvignon i Merlot. Amb aquesta barreja s’aconsegueixen vins amb diferents temps d’envelliment, amb el resultat d’un buquet típicament mediterrani, amb sabor a fruita i flaire de móres, espècies i sotabosc.
El viatger apassionat del vi no ha de deixar de visitar dos punts emblemàtics de la comarca: l’Escola de Viticultura i Enologia Félix Jiménez (autor de molts cellers balears, catalans i valencians), a Requena, i la Bodega Redonda, seu del Consell Regulador i del Museu del Vi (un antic celler construït el 1891 a Utiel, al costat de l’estació del ferrocarril). Aquesta darrera, de gran bellesa arquitectònica, és considerada la Catedral del Vi comarcal i deu el seu nom a la seua forma circular, exempta de columnes, una bella mostra de modernisme industrial.
D’una manera o altra, tot això ja sabem que va començar amb els ibers i amb els romans. És conegut el gust pel bon vi que tenien particularment els ciutadans de l’Imperi. No és estrany, en aquest sentit, que a la comarca abunden les troballes de Roma i dels seus predecessors. El castell de Xiva, sense anar més lluny, està edificat sobre restes romanes.
Quant a Requena, els primers indicis de poblament són del segle VII abans de Crist, amb troballes d’escultures i ceràmiques de l’Edat del Ferro (ibèric antic). Hi ha gran nombre de jaciments ibèrics a la comarca, entre els quals la Solana de las Pilillas i la Rambla de los Morenos (Requena), la ciutat de Kelin-Los Villares (Caudete de las Fuentes), les Casas de Cárcel (Requena- Riu Cabriol), El Molón (Camporrobles), la Casilla del Cura (Venta del Moro), La Maragala (Sinarcas), Moluengo (Villargordo), Los Alerises (Requena), El Paraíso (Requena), Prados de La Portera I i II (Requena), Hortunas de Abajo (Requena), Los Villares de Barranco Malo (Requena), Cerro de San Cristóbal i Cerro Carpio (Sinarcas), La Muela de Arriba (Requena), Cerro Hueco (Requena), La Morreta (Requena), Las Quinchas (Requena), Cueva de los Ángeles (Requena), Los Lidoneros I i II (Requena), Barranquillo del Espino (Requena), El Tochar (Venta del Moro), el Rincón de Taray (Requena), La Peladilla (Fuenterrobles)... Amb tot això, s’hi pot testimoniar el cultiu del raïm i l’elaboració de vi des del segle VII aC.
Però el viatger interessat en els vestigis arqueològics encara no ha de deixar de fregar-se les mans. Un munt considerable de troballes de l’època romana encatifen també la comarca. Per citar-ne alguns: Casa Doñana (Caudete de las Fuentes), Solana de Utiel, Los Tunos (Requena), Villar de Olmos (Requena), Cañada del Pozuelo (Sinarcas), Lobos Lobos (Sinarcas), o el monument funerari de Domitia Iusta i els seus familiars a la Calerilla de Hortunas (Requena).
A banda de tot això, la faceta urbana de la comarca en si té l’interès de les coses ufanoses i autèntiques. Si Requena, per exemple, tenia un aire arcaic i auster fa mig segle, la riquesa propiciada pel raïm l’ha convertida ara en una pròspera ciutat d’interior. El nucli antic, declarat conjunt historicoartístic el 1966, té l’aire senyorial que li proporcionen les esglésies de Santa Maria i el Salvador i la robusta impavidesa mudèjar de la fortalesa. Al contrari del que sol ser habitual en tantes poblacions de l’interior del País Valencià, sotmeses a una sagnia demogràfica imparable, la ciutat ha doblat la població en les últimes dècades: ara mateix supera els 20.000 habitants.
Utiel és l’altra vila important de la comarca. A diferència de Requena, s’ha mantingut al voltant dels 12.000 habitants entre 1960 i l’actualitat. A pesar de comptar amb un terme municipal més reduït que el de Requena, el vinyar hi impera ordenat i impàvid. El seu nucli històric conserva les empremtes de les tres religions originals (àrabs, jueus, cristians), amb les típiques cases de planta baixa amb volada i parets encofrades amb suports verticals de taules i bigues de cap llaurat. Al costat d’això, hi podem trobar els casalots pairals d’estirp nobiliària, alguns encara amb els seus blasons a la façana.
Però els atractius turístics de la comarca encara no s’han acabat. Vora el terme de Requena hi ha el parc natural Sot de Xera. Es tracta del primer parc geològic del País Valencià. Té un relleu especialment montuós, en estar situat dins una enorme fossa tectònica, envoltada de boscos de pins i ginebres. Els desplaçaments de l’escorça terrestre que hi han tingut lloc han propiciat una gran diversitat d’estrats, resolts en abruptes congostos i barrancs.
L’excursionista que no n’haja tingut prou amb aquesta erupció capriciosa de la naturalesa pot provar sort en l’altre gran espai natural de la zona, el Parc Natural de les Gorges del Cabriol. Es tracta del territori —bellíssim— que separa Conca del País Valencià amb el riu del mateix nom. De fet, la vall del riu Cabriol comprèn 52 localitats d’Albacete, Conca, Terol i València, i al juny de 2019 va ser declarat Reserva de la Biosfera, junt amb l’Alt Túria. Aquesta és una figura promoguda per la UNESCO que pretén compatibilitzar i conciliar la diversitat biològica amb el desenvolupament de les poblacions humanes assentades en espais naturals a través de l’ús sostenible dels recursos. Naturalment, s’ha d’estar molt segur de la vàlua d’un espai natural abans de trucar a la porta de la UNESCO. Però els defensors del Cabriol es van amarrar els matxos. Hi van adduir que aquesta vall constitueix el més gran massís muntanyenc de naturalesa calcària de l’Europa mediterrània (amb l’interès afegit de trobar-se relativament a prop de la costa). A més, hi ha l’interès geomorfològic de la procedència dels perfils calcaris, originats per la presència de mars en el període mesozoic, amb els consegüents efectes de l’erosió fluvial. Finalment, a la vall viu una completa comunitat de fauna de muntanya (cabres salvatges, amfibis, llúdries…).
La declaració de Reserva de la Biosfera permetrà el manteniment de la població local i la generació d’ocupació amb un turisme sostenible, així com la coordinació dels esforços de les diferents administracions implicades. Les activitats tradicionals dels habitants de la zona i la conservació dels valors ambientals són perfectament compatibles i això és el que rubricarà l’operació.
El Cabriol és realment un riu abruptament bonic i el paisatge que propicia mereix realment alguna cosa més que una excursió. En la seua vessant valenciana, estem davant d’una superfície tabular a manera d’altiplà amb unes altituds mitjanes entre 300 i 400 m sobre el nivell del mar. El curs fluvial forma un arc excavat sobre els materials terciaris i quaternaris a causa de l’escassa duresa d’aquests. La tasca erosiva del riu ha sigut molt potent en el seu curs i ha generat una àmplia vall d’arrossegament. En el seu traçat final i més meridional, hi dominen els materials tous compostos per margues, calcàries i pedra arenosa que eixamplen la vall delimitada per diversos meandres, la qual cosa genera pendents pronunciats i explica l’escassa idoneïtat d’aquestes terres per al cultiu.
Les sinuositats del traçat de la llera del Cabriol (causa de l’extrema bellesa del seu paisatge) formen les anomenades gorges (hoces, en castellà). Se’n destaquen l’Hoz del Agua, Hoz Cerrada, Hoz Seca, Hoz del Río Mira, Hoz del Perejil, Hoz del Tete, Hoz del Retorno, Hoz del Rabo de la Sartén, Hoz de Vicente i Hoz del Purgatorio.
El riu també ha excavat un prolongat pendent en la roca calcària, i ha ocasionat un paratge amb cascades, corrents, basses, ràpids, salts d’aigua, etc. conegut com Las Chorreras, pertanyent als termes d’Enguídanos i Villora.
A aquestes característiques cal afegir-hi la formació geològica d’enorme singularitat coneguda com cuchillos, originada per l’erosió de les parts més toves de la roca, i que ha generat una espectacular cresta vertical. Tot el conjunt està denominat com a Lloc d’Interès Geològic.
La vall del Cabriol és probablement, en fi, el bosc de ribera més ben conservat de tot el País Valencià. Està format per pollancres, salzes i tamarius. Les parets rocalloses que flanquegen el riu estan atapeïdes de boscos de pi blanc, amb presència de carrascars i roures valencians. Cal destacar-ne espècies mediterrànies com el romer, el llentiscle, o la savina blanca.