Bons camins unien les tres ciutats romanes més importants del centre del País Valencià: Sagunt, València i Llíria. En eixir ara de qualsevol de les dues primeres poblacions en direcció a la tercera ens endinsem en la comarca del Camp de Túria. Aquesta unitat geogràfica natural es divideix en tres subcomarques històriques: el Camp de Llíria, amb Llíria, Casinos i Benissanó; la Calderona, amb Marines, Olocau, Serra, Nàquera, Bétera i Gàtova; i la Ribera del Túria, formada per Benaguasil, la Pobla de Vallbona, l’Eliana, Vilamarxant i Riba-roja de Túria.
Domenyo, Loriguilla i Sant Antoni de Benaixeve, al seu torn, són pobles de nova creació a conseqüència del trasllat dels pobles originals de la comarca dels Serrans per la construcció dels embassaments de Benaixeve i Loriguilla a les dècades del anys 50 i 60. El viatger, que no té pressa i vol descobrir els contrastos d’aquesta peculiar comarca, farà bé començant el seu periple per Bétera, la segona població més important —després de Llíria— de la zona.
Bétera està situada al vessant sud de la serra Calderona, a 15 quilòmetres de València i tot just uns quants més de la Mediterrània. El seu terme limita amb l’Horta. El barranc de Carraixet el travessa de nord-est a sud-est. El passat romà d’aquesta població és especialment interessant. Hi destaca el jaciment de l’Horta Vella, en una zona caracteritzada per l’abundància d’aigua. Aquest gran assentament té continuïtat d’hàbitat entre els segles I dC al IX dC. Es tracta d’una vil·la amb instal·lacions termals, compostes per la natatio o piscina (de més de 60 m²), el frigidarium o bany fred, el tepidarium o bany temperat i el caldarium o bany calent. També hi ha altres dependències que revelen l’ús agrícola del lloc.
Es dona la circumstància que el jaciment de l’Horta Vella està situat al bell mig del triangle imaginari que formen les antigues ciutats romanes Saguntum, Valentia i Edeta. Aquesta ubicació era la idònia per controlar el territori i per això hi ha la constància que la zona va ser ocupada per les diferents civilitzacions. És en l’època romana imperial (dels segles I al V dC) que la vil·la va viure la seua esplendor. Els visigots, al segle VI, van decidir transformar les instal·lacions termals en una mena de granja. Després van vindre els àrabs (segle VIII) i més tard els cristians, que van abundar en la seua colonització. I no m’estranya: la zona s’obri al Parc Natural de la Serra Calderona i la seua prodigalitat líquida (sobresurt sobre el costat dret del barranc del Carraixet) la feien particularment atractiva per a tota mena d’estadants.
Bétera, d’altra banda, destaca pel seu intens calendari festiu (Sant Antoni, Falles, Mare de Déu d’Agost, la Divina Pastoreta…), i és un punt de partida magnífic per a les excursions per la Calderona. Els amics del turisme bèl·lic hi tenen, a més, les restes de les trinxeres, búnquers i galeries subterrànies de la darrera fortificació defensiva de la València republicana (línia Puig-Carasols, 1938).
Ens dirigirem ara cap a la serra Calderona. Ja hem glossat les excel·lències paisatgístiques d’aquesta derivació del sistema Ibèric, skyline habitual en la llunyania contemplat des de molts pobles de l’Horta. Els pobles arrecerats a les sinuositats de la Calderona solen ser destins privilegiats per a les segones residències dels habitants de València i els seus voltants, des de fa més de mig segle.
El primer poble que hi trobem és el de Serra, un petit empori de vacança inajornable per als urbanites estressats. Ben a la vora hi trobem el cim del Garbí, de 600 metres d’altitud, des d’on el viatger podrà contemplar sense destorb la vall del Palància. De seguida trobarem Nàquera i, a nou quilòmetres del poble, el monestir de Porta Coeli. Nàquera: els romans hi passaren de segur i, probablement, la fundaren. Fa la sensació que avui dia la població és a la mà dels nombrosos turistes que constitueixen l’essència de l’activitat econòmica local. El monestir, però, demana un poc més d’atenció.
La fundació de Porta Coeli va ser propiciada l’any 1272 des de la cartoixa de Scala Dei, al Priorat, la primera a l’Estat espanyol. El cenobi visqué la seua màxima esplendor a partir del 1400, coincidint amb el Segle d’Or valencià. La presència de fra Bonifaci Ferrer (general de l’orde, compromissari a Casp i conseller del papa Luna) és alhora certificat i conseqüència d’aquesta rellevància. En tres segles, el monestir reunirà obres dels millors mestres valencians: Gonçal Peris, Jacomart, Reixach, Sarinyena, Ribalta… Després tot això es centrifugarà en part: una de les peces més singulars que s’hi podien trobar, el bell Retaule dels Sagraments, de Gerard Starnina, ara figura al Museu de Belles Arts de València. Però encara hi queda bona cosa del tresor original: del segle XIV al XVIII, la fàbrica del monestir reflecteix amb harmonia els corrents artístics de les diferents èpoques, i contemplar això és un dels al·licients de la visita. La desamortització (1835) buidà Porta Coeli fins a 1943, en què hi van retornar els monjos. A hores d’ara és l’única habitada de totes les cartoixes medievals, però això no impedeix que l’accés hi siga rigorosament interdit per al passavolant. Recorde bé (soc un amant impenitent d’aquests llocs de bellesa clausurada) les sensacions que em va provocar l’edifici en la meua primera visita: es dreçava com un santuari inviolat mentre el primer sol del matí daurava una a una les taronges nàvels —com joies d’un altre temps— de l’immens tarongerar que el circumdava. “La impressió global —vaig escriure— és de pau reposada, de silenci oliós, de recer inexpugnable”.
Ara ja podem seguir ruta cap a Llíria. Som ja a la ribera estricta del Túria. El riu, que naix en terres aragoneses, té un cabal escàs i irregular, però propicia algunes alegries agropecuàries. A Ademús se l’anomena Río Blanco i rega els camps de pomes. A Benaixeve s’arramassa en l’embassament del mateix nom i a partir de Xulilla dona vida a 12.000 hectàrees de conreus del Camp de Túria i de l’Horta. Després de la riuada de 1957, se’n va desviar el curs i ja no penetra dins la ciutat de València, sinó que l’envolta pel sud.
A mesura que seguim el riu, anirem descobrint els “pobles castell”: Riba-roja, la Pobla de Vallbona, Benaguasil, Vilamarxant, Pedralba, Benissanó. D’entre ells, el de Benissanó és probablement el més ben conservat. La fortalesa, del segle XV, conjugava el seu sentit militar amb un tractament senyorial i és això el que l’ha dotat d’un aire una mica eclèctic. Al segle XX, va ser propietat privada entre 1987 i 1996, però a hores d’ara pertany al seu municipi.
Llíria, en fi. Joan Fuster, en El País Valenciano, s’escandalitzà en trobar-hi, en plena dècada dels 60, “algun ancià cofat amb mocador, a la manera antiga”. I de seguida va explicar: “No havíem vist supervivències d’indumentària d’aquesta mena més que en alguns racons del Maestrat, i potser no tornarem a veure’n d’altres en el que ens queda per córrer al restant del país”. La impressió general de la vila no en millorava l’opinió. El sorprèn “un poble de carrers costeruts i polsosos, d’una modèstia bastant inusitada en les ciutats caps de partit d’aquesta província”. I més: “És una ciutat parada, gairebé exclusivament agrícola, amb un terreny molt fèrtil però sense aigua bastant per a fer-lo rendir”.
Aquest catàleg d’inconveniències, no cal dir-ho, no té res a veure amb la Llíria dels nostres dies. La ciutat ha passat dels poc més de 9.000 habitants que tenia als anys 50-60 als 23.000 llargs del cens del 2011. Ha prosperat, doncs, però el que s’ha mantingut incòlume és l’orgull per les glòries del seu passat, que mereix una excursió.
Els ibers anomenaren la plaça Edeta i els romans Laurona. La importància d’Edeta va ser primordial durant els dos primers segles de la nostra era. Com a ciutat romana, pogué rivalitzar amb Saguntum i Valentia. Jugà un paper clau en les guerres civils romanes per la seua rellevància política i econòmica i per la seua posició estratègica. Durant la guerra de Sertori es va declarar a favor de Pompeu, però va caure en mans del primer i fou incendiada.
Les excavacions arqueològiques en la zona del pla han permès recuperar un tresor de denaris denominat el “Tresor del carrer Duc de Llíria”, conjunt numismàtic de més de 6.000 monedes de plata dels segles I a III (el tresor amb el màxim nombre de peces de la península Ibèrica), i els “Dotze Treballs d’Hèrcules”, mosaic romà exposat al Museu Nacional d’Arqueologia a Madrid.
Però el passat de Llíria, a més a més, alberga un dels centres religiosos més importants de la Hispània tarragonina: el santuari oracular de Mura, un dels monuments més interessants del seu tipus a la península. El santuari rebia l’aigua des d’un temple dedicat a les nimfes situat en l’actual deu de Sant Vicent. L’element líquid hi era imprescindible perquè en una altra àrea d’aquest recinte es practicava la hidroteràpia.
El temple, d’estil grec, està envoltat per un recinte tancat de planta lleugerament trapezoïdal i inclou una edícula, o templet que pot fer funcions de reliquiari. El conjunt termal s’enquadra dins de l’estil pompeià i consisteix en dos grans edificis, el major masculí i el menor femení, separats entre si i articulats al voltant d’una palestra. L’accés es feia mitjançant una basilica thermarum, ja que a la palestra només podien entrar els homes. Les dues termes es componen d’apodyterium (vestuari), frigidarium (sala freda), tepidarium (sala tèbia) i caldarium (sala calenta) i compten amb el seu propi praefurnium (forn). La part masculina comptava amb una piscina freda en una cantonada de la palestra i la femenina amb una piscina coberta.
Aquestes termes no eren només un establiment dedicat a la higiene, ans propiciaven tot un seguit de relacions socials per als ciutadans de l’època, que hi practicaven esports, llegien o es dedicaven al noble art de la conspiració política. El promotor d’aquesta magna obra arquitectònica, a l’època de Domicià, va ser Marc Corneli Nigrí, senador consular i una de les personalitats més riques i amb més poder polític dels últims anys del segle I (fins i tot, s’ha dit que va aspirar a ocupar el càrrec d’emperador competint amb Trajà). Durant l’època bizantina i visigoda el santuari i les termes es van reconvertir en un monestir cristià, que és abandonat definitivament cap a finals del segle VII.
Ben a prop d’aquest conjunt monumental hi ha els mausoleus romans del carrer de Sant Vicent, un dels millors exemples de l’arquitectura funerària romana del segle I.
D’altra banda, el Museu Arqueològic de Llíria (MALL) acull un important nombre de peces tant de l’època ibera com de la romana. Compta amb un bon nombre d’inscripcions romanes, i també custodia el tresor de 6.000 denaris de plata que ja s’ha citat.
És coneguda, canviant de tema, la tradició musical de la Llíria contemporània. Gran part del segle XX, fins l’actualitat, hi està protagonitzat, en aquest sentit, per la puixança de dues bandes de música locals: la Primitiva i la Unió Musical. Sístole i diàstole de la identitat del poble, la pertinença a una de les dues (que a vegades té lloc en el moment de la naixença d’un nou llirià) marcarà a cada individu de per vida. En el primer cas pertanyeran a la confraria de la Puríssima i a la parròquia de Sant Francesc; en el segon, formaran part de la confraria de la Mare de Déu del Remei i de la parròquia del mateix nom. Els resultats d’aquesta rivalitat secular estan a la vista: la Primitiva i la Unió han convertit la música en el principal emblema exportador del municipi.
I si ara volguérem completar el nostre recorregut, eixiríem breument de la comarca i ens dirigiríem cap als Serrans, la comarca limítrofa. En passar per Calles, hi ha una visita obligada a l’espectacular aqüeducte de la Peña Cortada. Es tracta d’una construcció romana del segle II que salva un barranc de 36 metres de longitud. Els seus arcs escalonats, fonamentats directament sobre la roca, estan construïts amb blocs de pedra tallada a escaire (seguint la tècnica romana de l’opus quadratum). No obstant, l’aqüeducte en qüestió forma part d’una obra hidràulica de dimensions hiperbòliques que degué proveir d’aigua el pla de Llíria. Els més de 28 quilòmetres sobre els quals s’estén la conducció s’iniciaven a l’assut de Toixa, punt on es captaria l’aigua, per travessar els termes de Xelva, Calles i Domenyo.
No molt lluny trobarem el terme de Benaixeve. El lloc és conegut per l’embassament que es va començar a construir durant la Segona República i que va culminar el franquisme. Als anys 50, quan el pantà va entrar en funcionament, els veïns del Benaixeve original van ser traslladats a una vila de nova planta. Els qui ho van preferir, però, van anar a fundar dues entitats locals menors, Sant Antoni de Benaixeve (en terme de Paterna) i Sant Isidre de Benaixeve (en terme de Montcada). No cal dir que aquests poblaments han prosperat molt més que el Benaixeve de nova planta. De fet, aquesta vila (d’uns 150 habitants) ha estat modernament al caire de la desaparició i si no s’ha culminat la desfeta és perquè ha trobat un agafall econòmic en l’explotació dels valors mediambientals del mateix embassament.
En la finalització d’aquest embassament (conegut com Pantano del Generalísimo) es va utilitzar com a mà d’obra esclava els presos republicans disseminats en diferents penals, entre els quals un avi meu reclòs a Sant Miquel dels Reis. Vaig contar la seua peripècia en Viatge pel meu país, però això és, definitivament, una altra història.