Diuen i conten que allà pel 1954 va nàixer, a Alfafar, un xiquet a qui els seus pares van batejar com Llorenç. Fou el segon de la família, a l'espera d'un tercer germà. El seu pare cantava fandangos i tangos en les festes familiars i de carrer i Llorenç, que havia nascut amb el do de la loquacitat, explicava acudits i, si esqueia, s'arrencava amb alguna cançó. I a poc a poc, i mentre estudiava per convertir-se en mestre, va prendre consciència de com era d'important l'oralitat en la transmissió de la cultura popular. I així fou com va amarar-se de les rondalles recopilades per Enric Valor, i del costumari de Joan Amades, i dels contes d'Antoni M. Alcover. I d'aula en aula, i de fira en fira, i de certamen en certamen, esdevingué un mestre de la paraula, algú capaç d'embadalir grans i menuts.
I diuen i conten que aquest diumenge, amb motiu de la primera edició de la Plaça del Llibre que tenia lloc a Castelló, una pila d'amics es van reunir per homenatjar el Llorenç, Llorenç Giménez, qui va faltar a finals d'agost passat, als 65 anys d'edat, tot deixant un forat enorme entre aquells i aquelles amb qui compartia professió. Perquè Llorenç, un home bonhomiós que va recórrer de punta a punta el país amb els
seus contes, "estava entre els millors de la seua generació", com recordava el seu amic i, en moltes ocasions, company de batalles, Carles Cano. "Una veu única, irrepetible i irrecuperable -en paraules del conta-contes Domingo Chinchilla-. Una persona amb una naturalitat impossible d'aconseguir i una màgia inexplicable". Un narrador, com també recorda Chinchilla, essencial en la recuperació i difusió de la rondallística valenciana, algú que s'abocava a explicar històries independentment de si qui tenia com espectador era un xiquet de cinc anys o un auditori de 400 persones. Giménez contribuí també amb la seua tasca a dignificar i professionalitzar un ofici, el de la narració oral, que avui, atrapats com estem en l'allau tecnològic, continua captivant i deixant bocabadats grans i menuts.
Com van captivar aquest diumenge els contes que un bon grapat d'amics de Llorenç explicaren durant dues hores sobre l'escenari principal de la Plaça del Llibre. Un reguitzell de contes llançats al públic, però amb la vista posada al cel. Hi donà el tret de sortida Carles Cano, amb la història dels tres amics, Roc el panxut, Pepet el geperut i Batiste el taverner, que el mateix Llorenç havia narrat desenes de vegades. Enric Valor -com si no?- s'hi féu present també per boca de Domingo Chinchilla a través del Dimoni
fumador i de Rosabel Canós, que va relatar el clàssic del Mig pollastret. Valentí Pinyot, Miguel Ángel Prades, Felip Kerbarek i Tània Muñoz, quatre imprescindibles de la cultura a Castelló, donaren fe, cadascú a la seua manera, de la vitalitat de la narració oral a casa nostra.
Tampoc no faltaren representants dels altres territoris del domini lingüístic català. No per casualitat, Jordina Biosca va explicar el conte de la princesa que volia una estrela que ningú mai haguera vista abans. "Li'l vaig escoltar per primera volta al Llorenç en el festival que jo organitzo,- va preludiar Biosca, que ha estat la impulsora, a Vilafranca del Penedès, del Festival En Veu Alta-. Després el vaig aparcar al meu cervell, però fa poc vaig coincidir amb el Carles Cano, però la història era una altra. Perquè havia passat la cosa tan màgica que passa amb la tradició oral: que muta a mesura que passa el temps". "A en Llorenç hem de recordar-lo com era: una persona extraordinària, sempre amb un somriure", segons va explicar Caterina Vallriu, abans d'endinsar-se en la rondalla mallorquina que narra la història del rei, el cavall malalt i l'astut Beneït, a qui tots feien babau i va aconseguir enganyar el rei i els seus més bons servents.
Perquè al capdavall del que es tractava era de recordar Llorenç, aquell jove que ja pels volts del 1975 ensenyava a l'escola La Gavina, a través dels contes. En la llengua pròpia, no cal dir-ho. El mateix que es capbussà en la màgia dels Aplecs de Xiquets i Xiquetes d'Olocau, convençut que als més menuts calia tractar-los sense paternalismes. El mateix que sovintejava les trobades de conta-contes dels Països Catalans. El mateix que va consagrar la seua vida a recuperar el patrimoni oral de tots els valencians i les valencianes. El mateix que s'acomiadà de la vida a finals d'agost passat però que ens deixà el seu llegat per a la memòria col·lectiva. El mateix que acabaria aquesta crònica amb un "conte contat, conte acabat, i qui no s'alce té el cul foradat".