El 28 de juny de 1919 se signava a París el tractat de Versalles que posava punt i final definitiu a la Primera Guerra Mundial. Entre els punts del tractat hi havia la creació d’una futura Societat de Nacions que, impulsada pel president del Estats Units, Woodrow Wilson, havia de ser l’instrument perquè les potències poguessin solucionar les seves diferències i mai més es tornés a viure un conflicte tan sagnant com el que havia acabat poc abans.
En els mesos següents es posà en marxa la iniciativa i a la fi, el 15 de novembre de 1920, se celebrava a Ginebra (Suïssa) la primera sessió plenària de la nova Societat de Nacions, formada per 42 països, entre els quals no hi havia Catalunya a pesar dels nombrosos esforços que feren els independentistes catalans perquè hi fos: intentaren que tant França com el president nord-americà Wilson els fessin costat i donessin suport a la reivindicació d’un Estat propi. Finalment no hi reeixiren, però deixaren així fixat el primer intent seriós d’internacionalitzar el conflicte català. Fa un segle.
Wilson i la Societat de Nacions
Woodrow Wilson (1867-1924) fou el vint-i-vuitè president del Estats Units (1913-1921). La seva presidència va estar marcada inicialment per la voluntat de no immiscir-se en els assumptes europeus. Igual que la major part de l’elit nord-americana, veia les creixents tensions entre les potències d’Europa com una mostra de la decadència colonialista, cosa que als Estats Units no interessava gens ni mica. Orientà la seva política exterior intervencionista cap als països de l’Amèrica Central, els de la zona del Carib. Defensava que la diplomàcia de Washington havia de tenir per objectiu el blindatge de les elits dirigents d’aquests països, a canvi, naturalment, que estiguessin arrenglerades amb els interessos dels Estats Units. Seguint aquest principi consolidà l’estratègic control de Panamà i del seu canal —el 1913 va prémer botó que detonava l’última explosió de les obres de la gran obra que s’inaugurà l’any següent—; el 1914 ordenà la invasió de Mèxic per derrocar el militar colpista Victoriano Huerta i posar en el seu lloc el revolucionari Venustiano Carranza; el 1915 feu envair Haití; el 1916 va ser el torn de República Dominicana... I si no va seguir fou perquè la situació europea li esclatà a les mans.
Al contrari del que se sol donar per fet, l’enfonsament per l’armada alemanya del vaixell britànic Lusitania, el 7 de maig de 1915, en el qual moriren 114 estatunidencs, no afectà la política exterior de Wilson. Per a ell l’interès estratègic forà era Amèrica Central, no Europa. No obstant, la situació canvià radicalment durant l’any i mig següent. A principis de 1917 les pressions, per una banda, de les elits polítiques de Washington i, per l’altra, de la més important banca i de les grans corporacions empresarials que veien un immens negoci en la intervenció militar, deixaren Wilson sense opcions. És cert que el novembre de 1916 havia guanyat la reelecció amb la promesa de no intervenir en la guerra europea, tanmateix és molt probable que ja fos aleshores conscient que no podria mantenir el propòsit. En qualsevol cas, el 2 d’abril de 1917, el president demanà al Congrés que aprovés, tal com feu, la intervenció dels Estats Units en el conflicte armat europeu.
Quan l’any següent, al novembre, es pactà l’alto el foc, Wilson es mostrà impressionat pel cost en vides d’aquella brutal guerra. Sobretot perquè 116.000 joves nord-americans hi moriren, alhora que un nombre molt superior resultà amb ferides de diversa consideració. Com que a la seva manera el president sempre havia estat un moralista —no debades era fill d’un pastor presbiterià— se sentí impel·lit a buscar una solució que evités més guerres sagnants per l’estil de la viscuda. Així que gràcies a la posició de força assolida mitjançant la determinant intervenció militar dels Estats Units, imposà la creació de la Societat de Nacions, durant les converses de pau. Amb l’objectiu d’evitar a la humanitat una nova guerra tan brutal com la passada.
Aquella societat, entre d’altres coses, havia d’assegurar el naixement de nous Estats per a nacions que fins aleshores havien estat sota el jou dels imperis centrals europeus. Així, el president dels poderosos Estats Units es convertí en un referent per als nacionalismes antiimperialistes que aspiraven a tenir els seus propis Estats en l’Europa de postguerra. El nacionalisme català també ho intentà, pretenent fer valer davant de les presidències francesa i estatunidenca l’aportació dels voluntaris catalans a la guerra.
Voluntaris catalans a la guerra
Seguint el que assegura David Martínez i Fiol en el seu estudi Voluntaris catalans a la Gran Guerra (1991), aproximadament un miler de catalans s’enrolaren en alguns dels cossos militars francesos, en especial a la Legió Estrangera, durant aquella contesa. A les acaballes del conflicte els cercles polítics independentistes i alguna premsa situaven en més de 10.000 —algunes fonts arribaren a parlar de fins a 20.000— el nombre dels voluntaris catalans, xifres que avui es consideren exagerades. El catalanisme polític volia, així, donar més força a la seva reivindicació d’independència. Els voluntaris catalans que s’enrolaren en les files franceses esdevingueren el gran recurs de política internacional per al sobiranisme català d’aquell moment.
El 1916 es creà el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, amb la idea de recollir ajuda material per als soldats catalans que participaven en el conflicte. Ben aviat, però, el Comitè esdevingué un instrument de l’independentisme per assolir ressò polític internacional. A l’estil dels comitès txec, polonès o lituà, reclamà que el sacrifici de vides de soldats catalans durant el conflicte —per assolir la victòria aliada— era el legitimador de la seva reivindicació d’un futur Estat propi.
Quan la guerra enfilava el seu final i tothom veia inexorable la caiguda dels grans imperis centrals —Alemanya i Àustria-Hongria— fou el moment en què les nacions europees sense Estat intensificaren la pressió política per assolir el suport de l’Administració nord-americana. Wilson, en un discurs davant del Congrés del seu país, llegit el 8 de gener de 1918, deu mesos abans de l’alto el foc, proclamà els que serien els famosos 14 punts que exigia com a base de la immediata futura pau. Volia una reestructuració de fronteres i territoris que a la pràctica suposaven retocar tot el mapa europeu: canviava l’estatus de Bèlgica, de Polònia, retornava Alsàcia i Lorena a França, reordenava les fronteres italianes i obria la porta perquè les nacions que fins aleshores havien estat sotmeses a l’Imperi austrohongarès i a l’Imperi otomà es convertissin en nous Estats sobirans. La futura Societat de Nacions havia d’impulsar els processos —com ara en diríem— d’autodeterminació, acollir-los i protegir-los.
Durant el 1918 les formacions Unió Catalanista i el Partit Republicà Català donaren suport a la creació a París d’un nou ens polític relacionat amb els voluntaris guerrers i amb l’objectiu d’assolir la independència: el Comitè Nacional Català. El fundador del Comitè va ser Daniel Domingo i Montserrat, antic comandant del Primer Regiment de Voluntaris Catalans. El raonament era clar: atès el sacrifici en vides que havia fet Catalunya, a través dels voluntaris, volia ser reconeguda com una de les nacions amb dret a tenir sobirania pròpia i a participar, per tant, en el nou dibuix de fronteres d’Europa en el si de la futura Societat de Nacions. L’11 de setembre d’aquell any el dit Comitè publicà un fulletó en català, anglès i francès en el qual anunciava la voluntat de Catalunya de ser un Estat independent, i també organitzà diversos actes públics reivindicant que Catalunya formés part de la futura Societat de Nacions. Al cap d’un mes, a l’interior, Francesc Macià relacionava els 14 punts de Wilson amb el dret dels catalans a decidir el seu futur: “Jo solc dir que nosaltres volem formar una nacionalitat catalana, lliure i independent, perquè pugui assistir a la Lliga [Societat] de les Nacions, portant allà la nostra civilització i cultura”.
Entre el Comitè a París i el catalanisme organitzat a l’interior s’intentà una gestió directa davant de la presidència francesa —no debades els voluntaris havien lluitat en l’exèrcit francès—, que ostentava aleshores Raymond Poincaré. A tal efecte Francesc Cambó (1876-1947) es desplaçà a París. Tanmateix, els agents espanyols alertaren de les intencions catalanes el president del Consell de Ministres, Álvaro Figueroa (1863-1950), comte de Romanones, qui pressionà Poincaré perquè no rebés la delegació catalana. I, en efecte, no la va rebre.
En paral·lel, el 18 de desembre de 1918 es feia pública a través de la revista La Trinxera Catalana la carta adreçada al president dels Estats Units, en nom dels voluntaris catalans que havien lluitat a la tot just finalitzada guerra, en la qual es podia llegir: “Senyor: En l’hora suprema de la Victòria del Dret i de la Llibertat dels pobles, nosaltres, soldats que havem combatut en la Gran Guerra, conscients de lo que deu ésser la futura Societat de Nacions, ens adrecem a Vos per a demanar-vos que interposeu vostra força moral i material per a que el Congrés de la Pau tingui en compte les aspiracions nacionalistes dels catalans, que en nombre de dotze mil s’enrotllaren espontàniament sota plecs de la bandera de França i que heroicament han combatut i vessat la seva sang en tots els camps de batalla d’Europa per la causa santa de la Llibertat i de la Justícia. Els Dardanels i Macedònia, l’Aisne, el Somme, la Xampanya, Verdun, Craona i tantes altres terres de lluites èpiques són regades amb sang catalana i guarden les tombes de milers de legionaris catalans que perderen la vida amb la dolça esperança que sa estimada Pàtria fruiria també de la llibertat que anaven ells a conquerir amb llur coratge i abnegació per altres pobles que, com el seu, vivien sota el jou d’un imperialisme estranger. Avui, quan l’hora de la Pau és arribada, els soldats de Catalunya s’adrecen a Vos, esperant que qui ha deslliurat tants pobles oprimits aixecarà també la seva veu per Catalunya, demanant la revisió de l’ignominiós tractat d’Utrecht i permetent que la Nació Catalana, lliure i independent, entri a ocupar en la Societat de Nacions el lloc que li correspon per son passat gloriós i per son floreixent present. Les mares, les esposes i els companys dels qui moriren, tenen posada tota llur confiança en Vos per a que el sacrifici de l’ésser estimat no sigui estèril”.
Durant els mesos següents, en vista de la imminent posada en funcionament de la Societat de Nacions, les diferents organitzacions del catalanisme intentaren seguir pressionant França i els Estats Units amb la intenció que Catalunya fos present en aquella unió de nacions que havia d’aixoplugar els nous Estats que naixien. No obstant, les autoritats nord-americanes i la presidència francesa mai contestaren les peticions catalanes. El mes de novembre, ara fa un segle, s’obrí formalment la primera sessió de la Societat i Catalunya no hi era, però per primera vegada les cancelleries europees —si més no, algunes— i l’Administració de Washington havien conegut que els catalans també volien decidir lliurament el seu futur i convertir-se en un Estat independent. Era l’inici de la internacionalització del conflicte entre Catalunya i Espanya.