Quan algú se suïcida, el primer que preguntem o especulem és sobre la causa. Ens és difícil de comprendre quines són les motivacions que han dut algú del nostre entorn més o menys immediat a llevar-se la vida. Suposa un acte de covardia o de valentia? Un desafiament als déus? Una afirmació extrema de la voluntat humana? El suïcidi continua sent un tema tabú, carregat de prejudicis i estereotips, en la nostra societat. Amb els canvis profunds dels darrers temps, tanmateix, esdevé una de les problemàtiques que afecten cada vegada més adolescents i joves en la seva etapa vital més trencadissa.
No m’oblideu mai
Dramatúrgia i direcció: Llàtzer Garcia
Recerca i documentació: Elies Barberà,
Llàtzer Garcia i Marta Montiel
Sala Beckett, 17 d’octubre
No m’oblideu mai, amb dramatúrgia i direcció de Llàtzer Garcia, parteix del testimoni real de joves que han tingut, en algun moment de la vida, la temptació de matar-se. Els dona cos i veu perquè expliquin què els ha abocat a intentar-ho. La coralitat testimonial abraça una casuística molt variada sobre l’“etiologia”: de l’assetjament escolar —agreujat per les xarxes socials— a l’abús sexual —que queda també impune—, passant per entorns familiars tòxics, malalties com ara l’anorèxia, la depressió o els trastorns de la personalitat, maltractaments dels pares, etcètera. No hi ha marge per a la simplificació: les causes són molt complexes i cada cas és un món.
Els testimoniatges recollits són de persones que han sobreviscut a un o diversos intents de suïcidi i que, malgrat tot, han recuperat —amb penes i treballs— el sentit de la vida. Expliquen els prejudicis, l’estigmatització, l’aïllament, el silenci, la incomprensió o el buit que han patit a casa, a l’escola, a l’institut o entre els amics. Conten, amb naturalitat, com han viscut el declivi progressiu —moltes vegades empitjorat per un excés de medicació— que els duu a tancar-se en ells mateixos, autolesionar-se o buscar refugis com ara la música. Sense dramatismes gratuïts, narren com han intentat suïcidar-se per posar fi al dolor o a la desesperació i com —provisòriament— han decidit viure.
Elies Barberà i Marta Montiel posen gest i veu als diversos joves entrevistats i expressen el patiment contingut que traspuen les seves vivències. Cap a la meitat de la funció, un estrident solo de bateria trenca el relat nu. Deu voler ser una metàfora de la ment confusa dels qui pateixen i una manifestació contundent de la seva ràbia o el seu desconsol. Serveix, també, de fil musical per als dos darrers casos exposats, que s’alternen en un crescendo d’intensitat. És la part més teatralitzada d’un muntatge que, en pro de la veracitat documental, fa bandera de la literalitat i la mínima manipulació dels testimonis orals.
Dues grans caixes acústiques i una bateria de fons, situada al mig, presideixen un espai escènic pràcticament buit, en què només hi ha una taula amb un equip de so, un ordinador i un projector. Barberà i Montiel envaeixen la platea diverses vegades i interpel·len i cerquen la complicitat directa del públic des de bon començament. Amb el seu teatre verbatim (del llatí: ‘cita d’un text paraula per paraula’), aconsegueixen oferir múltiples punts de vista, visibilitzar i, així, conscienciar sobre la greu problemàtica del suïcidi juvenil, una de les primeres causes de mort prematura a Catalunya. Ni pecat, ni crim, ni tabú, el suïcidi és una realitat que reclama buscar solucions preventives, abans que sigui massa tard.