Al temple de la modernitat artística valenciana, l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), hi ha un accés lateral, un soterrani quasi imperceptible per al vianant i, fins i tot, per al visitant. En travessar dues portes negres i envidriades, se'ns presenta un univers creatiu no del tot conegut, que sembla trobar correspondència metafòrica amb la seua ubicació en el subsòl. És L’esperit d’una època: Ignasi Pinazo en la col·lecció de l’IVAM, la mostra permanent dedicada al pintor de Godella. Un llegat que ha transcendit aquelles parets, potser per revaloritzar-se, en format audiovisual, amb el llargmetratge Pinazo. Notes i pensaments. El film s'ha estrenat aquests dies en diversos fòrums, entre ells el mateix IVAM. Més endavant, s'emetrà per la televisió pública valenciana À Punt.
Amb direcció del cineasta Ignasi Estrela i guió i producció de la periodista Laura Grande, el documental reconstrueix en vuitanta-vuit minuts la vida i obra de Pinazo partint del que s'ha pogut documentar a través del seu llegat manuscrit. Periòdics, targetes de convit i, fins i tot, embolcalls de xocolatines. A Ignasi Pinazo i Camarlench (1849-1916) no li importava el suport físic dels seus textos, sinó el missatge. Tampoc la continuïtat ni l’extensió. Plasmava desgràcies i triomfs, el que ell pensava sobre el món i sobre si mateix, amb esperit crític i autocrític. I amb això, sense ser plenament conscient, anava construint una mena d'autobiografia. Peces i fragments d'una existència rica i complexa que els promotors de la pel·lícula ordenen en imatges.
«L’odi als altres és menyspreu de la vida», escrigué l’artista. I amb aquella filosofia, es prometé allunyar-se del rancor i la venjança, tot i que no li faltaren motius. L’academicisme burgés i la societat del segle XIX el condemnaren a una marginalitat a la qual ell hi va contribuir. Es va avançar als discursos estètics del seu temps i, com sol ser habitual en aquests casos, va acabar sent víctima de la incomprensió. Però Pinazo mai no se’n penedí d'aquesta ruptura amb l'entorn social coetani. Més aviat al contrari: sabia que aquella era l’única manera d’equivocar-se i créixer. Per a ell, sobraven professors i faltaven mestres.
En paraules de la catedràtica d’Història de l’art de la Universitat de València, Carmen Garcia, l’artista valencià fou clarament modernista en la mesura en què el seu traç respon a la definició del modernisme que proposa Baudelaire: pintava la fugacitat, el moviment. I és precisament aquesta pintura dinàmica la que sovint resta intel·ligibilitat al seu art. Segons Garcia, Pinazo mai va ser impressionista, però s’hi apropà. Com es va acostar després a l’expressió i, més tard, a la sensació. Conreà una pintura eclèctica, en els materials i en la forma. Sobre llenços, caixes i taulells; amb oli, aquarel·la o carbonet. Però preferia les superfícies menudes; les obres grans solien ser encàrrecs i, com feu constar el mateix Pinazo en un dels seus escrits, els quadres que havia d'afrontar per obligació el pertorbaven.
Per al pintor de Godella, l’acabament d’una peça no el decidia el remat de cada contorn, sinó l’emplenament de tots els buits i, més encara, el seu dictamen intern. I així, deixant-se dur per la força d’una conjuntura personal però també aliena, va haver d'evolucionar en diferents estils. Va conrear el dibuix, la pintura decorativa i, en una última etapa, va incorporar al seu art pictòric tècniques fotogràfiques. En el centre del seu operatiu artístic, tanmateix, regna el retrat: com es destaca al documental, l’obra de Pinazo és, sens dubte, la consagració a aquest gènere. El seu és un retrat antropològic, social, proper. Retrata els seus fills, la seua dona i a si mateix, sovint amb una paleta en la qual predominen els cromatismes ocres i obscurs.
Còlera i aïllament
L'obra de Pinazo es mostra en el film entre notes d’oboé i piano, seguint el ritme de la banda sonora del també valencià Josué Vergara. Una música que sonoritza el silenci de les pintures i viatja, com l’artista, d’Itàlia a Godella. Dels cercles il·lustres a la pau de l’horta. Allí es retirà quan el còlera i la por a morir començaren a amenaçar-lo. Allí també, paradoxalment, les seues peces recuperaren el color i la llum. O, potser, no hi ha tal paradoxa: a la vora de la mar, envoltat per fruiters i plantes, aquest nou cromatisme era una conseqüència lògica. Des d’aleshores, la vida social i artística de Pinazo es va limitar, començava i acabava a Godella, la qual cosa va dificultar la projecció i internacionalització del seu llegat.
Ara, més de cent anys després de la seua mort i amb la finalitat que el seu art travesse murs i ànimes, les pantalles d’À Punt Mèdia es preparen per a projectar un reconeixement íntegre i gràfic de l’obra d’Ignasi Pinazo, l’artista valencià que, segons confessà per escrit, «fou deixeble de tots i, fins i tot, de si mateix».
