Dénia és l’altre punt emblemàtic del nostre recorregut. La ciutat, de fet, té un origen grecoromà: al nord del Montgó hi havia el port del Sinus Sucronensis, a les envistes dels promontoris Artemisium, Ferrarium i Tenebrium; és a dir, els moderns caps de Sant Antoni, Sant Martí i la Nau.
El nom de Dénia en aquests anys és canviant: Estrabó la cita com Hemeroscopi, després va ser Artemísion i finalment Dianium (ciutat de Diana, en llatí). De tota manera, l’actual Dénia deriva de l’àrab Daniya.
Des del segle I Dianium és una base naval romana, d’aquí la importància de la Via. Durant l’Alt Imperi la ciutat va experimentar un gran període d’esplendor, i va passar de ser un municipi stipendarium a ciutat lliure (aquesta submissió tributària li vingué per haver pres partit a favor de Pompeu durant la guerra civil romana). En l’etapa musulmana visqué un període de gran esplendor: al segle XI tenia 30.000 habitants (ara en té 41.000) i era capital de la taifa que portava el seu nom. La Dénia àrab era un important centre marítim i comercial, i encunyava la seua pròpia moneda. Segles després, durant la guerra de Successió, va ser la primera a proclamar rei l’arxiduc Carles d’Àustria, cosa que va fer que patira tres setges. El castell en va eixir seriosament danyat. La guerra del Francès l’acabaria d’enderrocar.
En l’actualitat, la capital de la Marina Alta és un lloc per al repòs suau dels visitants i un empori gastronòmic (el 2015 va ser declarada Ciutat Creativa de la Gastronomia per la Unesco). A Dénia, al capdavall, hi ha el restaurant El Poblet, de Quique Dacosta, nau capitana de l’alta cuina valenciana. Aquesta és una de les moltes altres propostes culinàries que tenen la base en matèria primera de molt alta qualitat, com la cèlebre gamba roja de la mar veïna, un saborós crustaci emparentat amb el llagostí, de sabor simplement superb.
Una part del terme municipal denier limita amb el massís del Montgó, de 753 metres d’altitud. És el punt emblemàtic d’un parc natural declarat com a tal el 1987. L’activitat humana en aquest lloc ve d’antic: hi ha restes del Paleolític superior; a Benimàquia, el coll de Pous i el pic de l’Àguila hi ha documentats poblats ibers des del segle VII abans de Crist; a la cova de l’Aigua, finalment, hi ha una cèlebre inscripció romana datada el 238 després de Crist. Sembla que els ibers ja utilitzaven aquestes cavitats com a espai de culte, i també hi ha vestigis d’activitat en època islàmica.
Una breu marrada ens portaria ara al riu Gorgos. Ací, entre les partides de la Caputxa i Cauells, en terme de Gata, s’han identificat les restes d’un dels escassos ponts romans de la Via en terres valencianes (ja sabem que els rius preferien passar-los a gual). Gata de Gorgos sembla ser precisament un municipi fundat pels romans, que l’anomenaven Gata Sole Vestinus. No és debades, per tant, que el jaciment arqueològic de la Rana ens aporte informació sobre el passat romà de la població. Si els treballs es van iniciar al 2018, l’hivern passat una segona campanya d’excavacions confirmaria que ací, no lluny de la vil·la romana dels Eclés, se situaria un centre de producció terrisser dels segles II i III dC, dedicat a la producció d’àmfores, ceràmica i material de construcció.
Actualment Gata de Gorgos compta amb uns 6.000 habitants encara coneguts per l’artesania del vímet, la palma, el margalló i l’espart. Amb aquests materials els gaters fabriquen de tot, d’espardenyes a mobiliari. Als turistes, visitants assidus de la població, els agrada adquirir aquests productes d’una autenticitat impertèrrita. És famós a Gata, d’altra banda, el seu raïm moscatell, del qual, a banda d’una mistela molt fina, s’extrau la pansa. Durant anys i panys la cèlebre pansa de la Marina ha sigut un dels motors econòmics comarcals.
Tot seguint el camí ens sorprendrà Calp, amb el perfil adust del seu penyal. Allí es troben unes conegudes ruïnes romanes, a la zona dels Banys de la Reina. Els romans hi tenien una piscifactoria on mantenien els peixos vius fins a utilizar-los per realitzar el garum, la seua famosa salsa.
De Dénia cap al sud, tot seguint ruta, el viatger hi trobarà viles que han optat per diferents models urbanístics: de la ciutat lineal, de perfil baix, com ara les grans urbanitzacions d’Altea a l’skyline característic dels gratacels de Benidorm, de perfil novaiorquès.
Altea, situada en la bella badia del mateix nom, és un municipi de més de 20.000 habitants. El seu terme municipal està travessat pel riu Algar, que naix a la serra del Ferrer (Callosa d’en Sarrià) i té com a afluents el Bolulla i el Guadalest. Sota la serra de Bèrnia, les seues aigües propicien les anomenades Fonts de l’Algar, una zona humida protegida de gran valor ecològic i paisatgístic. Tot al voltant d’Altea hi ha accidents orogràfics de gran atractiu, com ara la serra Gelada (Parc Natural i reserva marina, amb coves d’origen càrstic i penya-segats abruptament dramàtics), la serra de Bèrnia (que separa la Marina Alta i Baixa i sol ser freqüentada pels excursionistes) i alguns illots litorals i cales encara ben conservades.
Hi ha algunes restes ibèriques i romanes a la zona, però és probablement l’etapa musulmana (potser Altea ve de l’àrab attalaya, ‘talaia’) la que afaiçona el seu caràcter primigeni. Pertanyent a l’Emirat de Dàniyya, Jaume I la va cristianitzar el 1244. Durant la guerra de Successió va donar suport a l’exèrcit maulet de Joan Baptista Basset. Acabada la contesa, l’agricultura i la pesca van propiciar l’auge comercial i el creixement demogràfic dels alteans, però en l’actualitat la vila és bàsicament un empori turístic.
El viatger, si posa els peus en aquesta expansiva ciutat, no hauria de perdre’s la torre de guaita de Bellaguarda (construïda al segle XVI i ara rehabilitada), l’església de la Mare de Déu del Consol (que, amb la cúpula de ceràmica blanca i blava, sembla un compendi dels valors del paisatge mariner de la comarca), algunes de les ermites rurals del terme (dedicades a un santoral ubic i impertèrrit: Sant Roc, Sant Lluís, Sant Tomàs, Sant Llorenç i Sant Isidre) i un aplec de curiosos museus municipals, entre els quals destacaria el Museu Ètnic de la Música (amb la col·lecció de 2.000 instruments del musicòleg i fundador de la instal·lació Carlos Blanco), el Museu Navarro Ramon (amb obres d’aquest pintor alteà, nascut el 1903), el Museu Kritikian de Ciències Naturals i el Museu Rocafort o de l’Automòbil.
Si aquest devessall de cultura no el sadolla, el viatger haurà d’anar llavors a algun dels acreditats restaurants locals a cruspir-se un arròs amb ceba i bacallà, que és el gran emblema de la gastronomia alteana.
Seguim ruta, però. Entre Altea i Benidorm no hauríem de deixar passar l’Alfàs del Pi, una vila de la mateixa magnitud demogràfica que Altea però amb la seua pròpia i acusada personalitat. El seu terme també pertany a la Marina Baixa, que té el centre econòmic a Benidorm. Precisament l’auge turístic d’aquest darrer municipi, a la dècada dels 60 del segle passat, va espentejar la metàstasi poblacional de l’Alfàs del Pi: dels 60 als 70 el miler llarg d’alfassins van esdevenir-ne més de 15.000. A hores d’ara l’Alfàs és una Babel pacífica on conviuen més de 20.000 habitants de gairebé un centenar de nacionalitats diferents. El municipi està format per dos nuclis: l’Alfàs i l’Albir (aquest darrer a vora mar). El Racó de l’Albir és precisament una platja de grava molt apreciada pels practicants del windsurf i la vela esportiva.
Sembla que el topònim prové de l’àrab al-fahs, ‘terra fèrtil’. El Pi que hi cueja seria el que van plantar els alfassins al segle XVIII per simbolitzar el seu desig d’independència de Polop. El castell moro que dona origen a l’Alfàs depenia d’aquesta darrera població, en efecte, i el primer nom de la vila va ser Alfàs del Polop. A l’Albir, en tot cas, hi ha empremtes de presència humana dels del Neolític. Els ibers van deixar també vestigis toponímics importants a la rodalia i els romans, al seu torn, van establir-hi colons entre el segle II i IV després de Crist. Precisament a l’Albir hi ha un jaciment arqueològic –iniciat el 1979– que amb el temps ens ha anat descobrint una vil·la, una necròpoli i un mausoleu romans, datats entre els segles III i VII després de Crist. Actualment aquest complex és un dels més destacats en el seu gènere al sud del País Valencià. La vil·la romana es pot visitar des del 2011 com a museu a l’aire lliure.
D’altres punts d’interès al terme de l’Alfàs són el far de l’Albir i la torre Bombarda. El primer està situat en un emplaçament privilegiat dins el parc natural de la serra Gelada, i compta amb un centre d’informació i documentació sobre la seua activitat des de 1863. La torre Bombarda, al seu torn, era un punt de guaita contra els corsaris, però avui només en queda la base. Formava part de les 26 torres del sistema defensiu de la costa d’Alacant impulsades per Carles I i el seu fill Felip II.
El viatger, fet i fet, sempre té l’opció de continuar bivaquejant per la serra Gelada. És un medi que acontentarà el curiós més exigent. Com escriu Eliseu T. Climent: “Una de les joies geològiques de la serra són les dunes eòliques enfiladores. El seu nom ho diu tot: aquestes dunes, d’origen quaternari, són capaces d’enfilar-se penya-segat amunt fins a assolir els 200 metres d’altitud. La seua presència entaula un joc de contrastos cromàtics entre el color clar de les sorres transportades pels vents i el to intens dels penya-segats. L’espectacle natural d’aquest fenomen poc freqüent no deixarà indiferent a ningú”.
Potser el lector que només conega de l’Alfàs del Pi la seua confluència babèlica moderna se sorprendrà quan li assegure que també compta amb un sector agrari molt potent (els turistes bé han de menjar…). El sistema de séquies del seu terme, que encara està en ús, va ser iniciat amb el Rec Major de la baronessa Beatriu Fajardo de Mendoza, al segle XVII. Molts coneixen aquest nom de gran prosopopeia perquè ara el du un institut de batxillerat de Benidorm. Les séquies de la de Mendoza, però, encara alimenten l’esponerosa agricultura local, del taronger al nesprer, de l’ametler a l’olivera.
En un lloc tan cosmopolita com l’Alfàs, finalment, no podien faltar un festival de jazz i un festival de cinema. Tot és un gran vesc per al visitant, que hi cau, s’hi rabeja, frueix i sempre hi torna...
Abandonem l’Alfàs, passem per Benidorm (el nostre petit Manhattan) i fem cap a la Vila Joiosa, que manté el caràcter de població costanera tradicional de la Marina, no feta malbé encara per la pressió forana.
Precisament la Vila Joiosa ha recuperat recentment el tram de la Via que la connectava amb Alacant. Són 8,5 metres de calçada que ja es poden contemplar en el seu estat original i que enllaçaven fa 2.000 anys les antigues ciutats d’Allon i Lucentum (la Vila Joiosa i Alacant, segons Roma).
Si fèiem cas als arqueòlegs municipals, el tram al descobert és el millor conservat de les tres calçades imperials que s’han trobat al seu terme municipal. La troballa es va realitzar l’any 2017 i va ser completament fortuïta, com sol ser habitual en aquests casos: es va produir en l’excavació d’un solar on estava prevista la construcció d’habitatges.
La calçada s’ha restituït fa poc pedra a pedra. En total, s’ha aconseguit reconstruir-ne un tram de 8,5 metres de longitud. L’eix viari compta amb una amplària de 14 peus romans –4,20 metres–, espai suficient per al trànsit de dos carros en paral·lel. Un mur de fonamentació lateral de pedres travades amb fang evitava els esfondraments produïts per les pluges.
El moment de l’esplendor de l’antiga Allon va ser al segle I després de Crist, en ple Alt Imperi romà. És a la fi d’aquell segle quan es van remodelar tots els camins d’entrada a la ciutat i d’aquest impuls urbanístic procedeix la concessió de la categoria de municipi per a Allon per part de l’emperador Vespasià (anys 73 i 74 després de Crist).
La Via Dianium acabava en Lucentum, origen de l’actual ciutat d’Alacant. Com a població, es remunta al segle IV abans de Crist i és, per tant, d’origen ibèric. Com a ciutat romana, Lucentum estava dotada de tota la parafernàlia urbana coneguda: termes, temples, fòrum, sistema de clavegueram, etc. Entrà en decadència entre els segles II i III, sembla que per la prosperitat d’Illici (actual Elx), més ben comunicada per terra i per mar.