La Via Dianium és un ramal de la Via Augusta que naixia a Albalat de la Ribera i feia cap a Alacant. Albalat és un municipi de la Ribera Baixa, dins el Parc Natural de l’Albufera, que alguns autors han volgut identificar amb la mítica Sucro, la qual fou primer ciutat ibera i després emplaçament romà. De fet, hi havia també la mansio Sucronem, d’on partia un camí que menava al portus Sucronem, que era a l’actual Cullera. D’altres opinen que a Albalat hi havia només la mansio i que l’autèntic Sucro devia estar a vora mar, a Cullera. L’empremta arqueològica no ho ha esbrinat, en part perquè les aportacions sedimentàries del riu Xúquer, acumulades al llarg dels segles, han elevat el nivell del sòl i han modificat l’estructura dels camins i els meandres, i han esborrat tot vestigi del passat o n’han dificultat la recuperació.
El que és evident és el caràcter de cruïlla d’Albalat de la Ribera. Era un gual estratègic (etimològicament, ‘lloc per on es pot passar’) per travessar el gran riu i aquest caràcter ja degué ser remarcable a l’antiguitat. Albalat, per cert, en àrab vol dir ‘la calçada’. Però no cal cercar la història d’aquest emplaçament emblemàtic a l’època de les bregues entre cristians i sarraïns. Els orígens de la població es remunten a l’etapa preromana. Els primers indicis de poblament s’han trobat a la part més elevada —cosa lògica, si del que es tractava és de prevenir les avingudes del Xúquer. De fet, el riu es dividia en dos braços abans d’arribar a Albalat, un dels quals anava directe cap a l’Albufera. És en aquesta zona primitivament poblada del terme municipal on s’han trobat tot de peces arqueològiques ibèriques, fenícies i romanes.
La Via Dianium, doncs, resseguia la costa valenciana des del sud de l’Albufera fins a l’antiga ciutat de Lucentum (Alacant), mentre que la calçada principal que venia dels Pirineus baixava per l’interior al sud de Xàtiva salvant les irregularitats orogràfiques. Caldrà remarcar que aquesta dicotomia s’ha mantingut fins al disseny de les comunicacions en l’edat contemporània: així, per exemple, el traçat ferroviari al sud valencià transcorre per l’interior, mentre que l’Autovia de la Mediterrània –iniciada als anys 70 del segle XX– ha serpejat apegada a la costa, com la Via Dianium.
L’any 2013, precisament, la Generalitat va anunciar a bombo i platerets la recuperació d’aquesta antiga calçada. Per a això, se’n va dividir el traçat en dos trams. El primer comprenia les localitats d’Albalat de la Ribera, Sueca, Fortaleny, Llaurí, Favara, Tavernes de la Valldigna , Xeraco, Xeresa, Grau de Gandia, Gandia, Daimús, Guardamar, Miramar, Oliva, el Verger i Dénia, i abraçava uns setanta quilòmetres lineals. El segon incloïa els següents municipis: Dénia, la Xara, Xàbia, Teulada, Calp, Altea, l’Albir, Benidorm, la Vila Joiosa, el Campello, Sant Joan i Alacant. Un traçat d’11 quilòmetres que, afegit a l’anterior, ens revela la mida de la Via Dianium tal com la recorreríem en l’actualitat: al voltant de 180 quilòmetres.
El projecte governamental de recuperació buscava convertir l’antiga ruta en un sender ecoturístic i cultural, especialment indicat per a ciclistes. Una mena de Via Verda que hauria de comptar amb albergs, centres d’informació i àrees de descans, d’acord amb el vocabulari àmpliament optimista que sol caracteritzar aquesta mena de proclames. S’anuncià, en aquest sentit, que la primera obra a realitzar seria fer les corresponents cates per localitzar la calçada original del segle I. També es va assegurar que tot això es finançaria amb l’1% dels Béns d’Interés Cultural del pressupost de la Conselleria d’Infraestructures. De fet, el Consell volia que aquest “redescobriment” de la Via Augusta anara en paral·lel a la recuperació del tren Gandia-Dénia.
Aquest traçat de rodalia ferroviària (tot just els 30 quilòmetres que separen les dues ciutats esmentades) va estar operatiu entre 1884 i 1974. En aquesta darrera data, el Ministeri de Transports el va suprimir provisionalment, amb l’objectiu pregonat de reconvertir-lo en via ampla. Com tantes coses provisionals d’aquest país, el projecte de reobertura de l’antiga via ha sigut un fantasma espasmòdic que ha visitat comunicativament la zona sense corporeïtzar-se mai. A hores d’ara, hi ha un pla de Foment per tornar a portar el tren de la costa a Dénia el 2020. L’expedient per aconseguir la declaració d’impacte ambiental es va remetre en agost de 2017. Tenint en compte la importància dels fluxos turístics de la zona i la previsió de passatgers d’aquesta línia, ningú s’explica com encara no s’ha posat en marxa l’anomenat Tren de la Costa…
El viatger, però, no vol preocupacions burocràtiques: vol que la seua ruta discórrega suaument de baixada i que la brisa marina del matí el despentine burleta. Si vol resseguir el traçat de la Via Dianium, haurà d’abandonar la Ribera Baixa i penetrar en la Safor. En aquesta comarca central del País Valencià, trobarà de seguida una subcomarca amb personalitat pròpia: la Valldigna. Les principals poblacions de la regió són Barx, Benifairó, Simat i Tavernes, i cadascuna té el seu encant particular. Segons una llegenda segurament apòcrifa, la Valldigna deu el seu nom a una conversa entre el rei Jaume II i l’abat del monestir de Santes Creus. El monarca, de visita per la zona, es va girar cap a l’abat i li va etzibar: “Quina vall més digna per a un monestir de la vostra religió”. I així van nàixer ensems el topònim i el monestir.
El monestir de la Valldigna, en terme de Simat, nasqué doncs sota protecció reial i amb monjos procedents de Santes Creus. Va ser un nucli important en època antiga, però la desamortització del segle XIX va expulsar els seus habitants. La propietat del monestir va passar a mans privades. L’any 1970 es va declarar monument historicoartístic, però això no va aturar el seu deteriorament secular. El 1991 la Generalitat Valenciana va comprar el que quedava en peu de l’antic complex. A partir del 1998, en què se celebrà el 700 aniversari de la seua fundació, se’n va accelerar el procés de restauració. L’any 2006, finalment, es va incloure una referència al lloc en la reforma de l’Estatut d’Autonomia. En concret, es va definir el monestir (article 57) com el “temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València”, així com “símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica”. La grandiloqüència publicitària d’aquesta sintaxi en caixa alta s’adiu prou malament amb la precarietat arquitectònica del lloc, que encara no ha recuperat –ni de bon tros– el passat esplendorós.
Després d’abandonar la Valldigna farem bé d’emprendre ruta cap a Gandia, la capital comarcal. Gandia, per al meu particular gust, és història i gastronomia. Història: Gandia és, per damunt de tot, la ciutat dels nostres grans autors del Segle d’Or i de la família Borja, la més universal de les nissagues valencianes. Tot va començar, potser, amb Alfons Aragó i Foix, de malnom el Vell. L’any 1399 aquest rep de Martí l’Humà el títol de duc, amb Gandia com a centre del ducat. La cort que Alfons el Vell hi va establir va ser cèlebre. El seu fill Alfons el Jove continua la tasca de son pare: impulsa el conreu de la canya de sucre i la indústria, edifica el palau ducal, el monestir de Sant Jeroni de Cotalba i reforma la col·legiata. La cort del Jove inclou llavors figures com Ausiàs March (senyor feudal de Beniarjó), Joanot Martorell o Joan Roís de Corella. El 1485 el ducat és adquirit per Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) per al seu fill Pere Lluís Borja. Començava així la relació de la família Borja —originària de Xàtiva— amb la Safor. El bo i millor del segle XV —els versos torturats de March, la imaginació desbordantment cavalleresca de Martorell, els assassinats pietosos i maquiavèl·lics dels Borja a Roma— es destil·la encara, doncs, als carrers de Gandia. I els seus habitants ho saben.
Pel que fa a la gastronomia, no hauríem d’abandonar la ciutat sense tastar en condicions una clàssica fideuà. Ja se sap que aquesta és una recepta marinera originada a Gandia potser fortuïtament, un dia que —conta la llegenda— un mariner va substituir l’arròs que li mancava per fideus per fer una paella en alta mar. El resultat és un plat amb cloïsses, sèpia, gambes i caldo de peix de roca que, ben realitzat, sadolla el comensal més exigent.
A tir de pedra de Gandia trobem Bellreguard, que també té el seu encant. El municipi s’ubica a la plana al·luvial de la llacuna, enmig de l’horta gandienca, entre la serra Gallinera i la mar Mediterrània. Pere Lluís de Borja en va esdevenir senyor el 1485, en un acte on el representant del duc va ser, ni més ni menys, Joan Roís de Corella. Llavors la població perdé el seu nom àrab, Sotaia, i començà a anomenar-se Bellreguard. Fins 1574 va dependre de Gandia.
Ara mateix és un poble turístic on resplendeixen els camps de tarongers i on la presència festiva dels moros i cristians hi evoca un deix més meridional. El viatger hi podrà tastar menges tradicionals com el figatell (embotit fresc amb magre i fetge de porc), el polp farcit d’arròs i tota classe d’arrossos i coques dolces i salades.
Convé ara que fem via cap a Dénia, però. Abans d’entrar-hi, farem una ullada a Ondara. Aquest municipi agrícola d’uns 7.000 habitants està poblat des del Paleolític mitjà. Els ibers van deixar la seua empremta a la serra de Segària (el darrer formant de les serralades Bètiques) i els romans al pla de la Font, Vinyals i Pujades. Aquesta empremta itàlica es concreta en una necròpoli, diverses vil·les, un grapat de làpides funeràries i tot de restes ceràmiques. Els musulmans hi van deixar uns vestigis molt notoris: el castell (que al seu moment seria ocupat i fortificat pel Cid) i una regulació agrícola que aprofitava les aigües del barranc de l’Alberca.
Com Xàtiva o Vila-real, Ondara va ser cremada durant la guerra de Successió per haver fet costat als maulets (partidaris del candidat d’Àustria). Ja al segle XIX, la fil·loxera va condemnar molts ondarencs a l’emigració (la majoria van fer cap a Argentina i Algèria), a pesar que el conreu de la pansa hi va propiciar un apreciable auge econòmic.