Warren Buffett –amb un patrimoni valorat en 83.000 milions de dòlars– fa temps que ho sap: als EUA, a qui molt té encara li’n donen més. Els superrics com ell –va confessar el guru borsari i multimilionari fa uns quants anys– han de pagar menys a Hisenda que les seves secretàries.
La seva classe social, va dir l’inversor, és consentida per un congrés nord-americà amable amb els multimilionaris. Treuen profit d’uns “beneficis fiscals extraordinaris”, perquè el fisc taxa menys els rendiments del capital que els salaris.
Vuit anys després, aquell diagnòstic no ha canviat gaire. Al contrari. La desproporció encara ha augmentat més. Els economistes Gabriel Zucman i Emmanuel Saez publiquen aquests dies un ampli estudi sobre la distribució fiscal als EUA, que descriuen com un “triomf de la injustícia”.
Els càlculs d’aquests professors de la Universitat de Berkeley posen de manifest que, per primera vegada des de l’inici del segle passat, els tipus impositius dels nord-americans més rics tornen a estar per sota dels dels obrers metal·lúrgics, els mestres o els jubilats. “Qui ha de creure, doncs, en la democràcia”, es pregunta Zucman, si el sistema fiscal beneficia “una minoria privilegiada”?
Aquesta pregunta cada cop la formulen més economistes. Fa pocs anys encara imperava el consens en la professió que uns impostos baixos podien activar la conjuntura i que la competència fiscal podia exercir una pressió reparadora entre els països. Si els rics tenen menys impostos –deia la tesi– s’invertirà més en l’economia, fet del qual també es beneficiaran, al cap de poc, les persones amb ingressos baixos o mitjans.
Actualment, la teoria de l’anomenat trickle down (‘filtratge de riquesa entre classes socials’) té pocs adeptes fins i tot entre els economistes radicals promercat. Els últims anys, l’augment del patrimoni dels rics s’ha produït d’una manera massa evident en detriment de la classe mitjana. I d’una manera massa clara els papers de Panamà i els escàndols com el de Luxleaks han posat de manifest les dimensions en què les grans empreses puixants han estafat els seus països d’origen els impostos que haurien hagut de pagar. Multinacionals com Apple o Amazon eludeixen el fisc traslladant parts dels guanys a paradisos fiscals com Irlanda o les illes Caiman.
Des d’aleshores està guanyant adeptes un altre punt de vista entre els economistes. Com més s’eixampla l’escletxa entre rics i pobres –argumenten, per exemple, economistes de l’OCDE–, més disminueix el potencial d’innovació i creixement d’una economia estatal. Un motiu és el següent: com més persones estan atrapades al sector dels sous baixos, menys oportunitats tenen per continuar formant-se i trobar feines més bones.
La política també es va apuntant a les noves teories. Als EUA candidats presidencials demòcrates amb bones perspectives, com Elizabeth Warren o Bernie Sanders, fan campanya amb plans d’introduir un impost al patrimoni.
Al mateix temps, els països industrialitzats amb acords internacionals intenten drenar els negocis dels paradisos fiscals. Perquè els diners que s’escapen a les seves autoritats financeres afavoreixen sobretot aquelles persones adinerades que tenen participacions en grans empreses. D’aquesta manera, la competència internacional per trobar els impostos societaris més baixos contribueix al fet que els rics es tornin més rics.
Aquesta mecànica també és descrita per Zucman en el seu llibre. L’economista, nascut a París, fa uns quants anys va ajudar el francès Thomas Piketty, crític amb la manera de distribuir la riquesa, en les recerques que van conduir a El capital al segle XXI. Però, a diferència de Piketty, els números del qual van generar dubtes, Zucman és un expert reconegut en dades.
Per a la seva investigació ha analitzat la recaptació d’impostos als EUA durant les últimes onze dècades, i hi ha descobert un gran desequilibri: als anys seixanta els 400 nord-americans més rics pagaven a les arques públiques de mitjana un 50% dels seus ingressos. L’any passat la proporció va ser de tan sols un 23%. Per contra, el 2018 el tipus fiscal mitjà de la meitat menys adinerada de les llars va ser de més d’un 24%. El sistema de recaptació nord-americà s’ha degenerat fins a tornar-se una “tarifa plana”, diu Zucman, amb tipus semblants per a tothom i “un tracte de favor per als superrics”.
Els ingressos de la gent adinerada s’han disparat enormement: mentre que els últims quaranta anys l’1% més ric dels ciutadans nord-americans ha pogut augmentar la seva proporció en els ingressos totals de prop d’un 11% a un 20%, la proporció de la meitat inferior de la població gairebé ha disminuït inversament.
Zucman esbossa una societat que està atrapada en una espiral de política distributiva: els rics es tornen més rics perquè paguen menys impostos. I, com que són més rics, tenen més opcions per estalviar-se impostos. Si això segueix així –es pot deduir de l’anàlisi de Zucman–, al final tindrem una societat com a l’edat mitjana a Europa: uns pocs ho tindran pràcticament tot, mentre que els altres gairebé no posseiran res.
Molts economistes consideren que l’escletxa creixent entre rics i pobres és una conseqüència inevitable de la globalització i la digitalizació.
Zucman no ho comparteix. Ell creu que tota societat “pot escollir lliurement” com vol gravar els diferents ingressos. Precisament la història dels EUA n’ofereix una prova. A començament del segle XX, el sistema fiscal nord-americà era gairebé tan injust com és avui dia. Afavoria els empresaris ferroviaris, els barons de l’acer i els magnats del petroli. Però després de la Gran Depressió, el New Deal i la Segona Guerra Mundial, el govern de Washington va canviar de rumb: va obligar els rics a pagar impostos alts. Als anys seixanta el tipus més elevat per als rics va ser temporalment de més d’un 90%. Els EUA tenien un dels sistemes de redistribució dels ingressos més equilibrats del món.
Fins que als anys setanta, amb la fe en l’aprimament de l’Estat i el mercat lliure, es va crear el fonament ideològic sobre el qual van prosperar els programes de reducció d’impostos de Ronald Reagan i George W. Bush. L’últim capítol –provisional– el va signar Donald Trump, que després d’accedir al càrrec va tornar a abaixar dràsticament els impostos a les empreses.
L’extrem fins al qual la deriva redistributiva ha intoxicat el clima polític i ha fomentat el populisme, Gabriel Zucman la il·lustra amb un episodi de la campanya electoral de Trump: quan Hillary Clinton li va retreure que, quan era un magnat dels casinos pràcticament no pagava impostos, Trump li va respondre que allò era senyal de “molta astúcia”. Que un candidat presidencial es burli del sistema fiscal i la gent l’aplaudeixi demostra, segons Zucman, com de corromput està el debat sobre fiscalitat.
Ara, però, creu l’economista, ha arribat l’hora d’una contrarevolució. I com que no vol només interpretar la realitat, sinó també canviar-la, a la seva anàlisi hi ha afegit un pla per fer una reforma fiscal àmplia.
Un dels punts centrals és un impost mínim d’un 25% per als guanys de les empreses amb activitat arreu del món. Aquesta seria una quantitat superior al tipus que els ministres de Finances van debatre en l’última sessió del Fons Monetari Internacional a Washington. Però Zucman creu que els perjudicis de la competència fiscal internacional són més greus del que es creia fins ara. I són economistes alemanys qui li dona la raó.
Segons un nou estudi de l’Institut de Recerca Econòmica de Renània-Westfàlia (RWI) a Essen, les empreses internacionals orienten les seves participacions societàries més que mai cap on poden estalviar més impostos. Per comprovar això, l’autor de l’estudi, Philipp Großkurth, ha investigat les imbricacions internacionals mútues de prop de 28 milions d’empreses.
Les participacions han conduït sovint no pas als països més importants de producció i venda, sinó a “minúsculs Estats insulars” el nom dels quals és familiar sobretot als inspectors d’Hisenda: per exemple, les Bermudes, les Caiman o les illes Verges Britàniques.
El que és encara més freqüent és que les empreses ampliïn la seva xarxa de participacions a aquells països europeus que són igualment coneguts pels seus tipus impositius baixos i pels seus funcionaris d’Hisenda generosos. Així, sovint empreses russes han fundat societats matriu a Xipre o empreses britàniques han creat filials a l’illa de Jersey, al canal de la Mànega.
També són molt valorades les connexions triangulars, en què alguns països actuen com a interfície: Luxemburg, per exemple, atreu les participacions societàries nord-americano-neerlandeses. Els Països Baixos serveixen sovint de centre per a relacions nord-americano-britàniques. “Es pot detectar clarament”, diu l’investigador Nils aus dem Moore, de l’RWI, “que una part substancial de les participacions entre empreses al món tenen motivacions fiscals”.
Això no obstant, aquest impost mínim mundial a les empreses és només el primer pas en el pla tributari de Zucman. La seva segona proposta és més radical i polèmica. L’economista proposa, a més de l’impost als ingressos, un impost a la riquesa d’entre un 2% i un 3% per als patrimonis de més de cinquanta milions de dòlars.
La idea ja ha trobat acceptació entre els demòcrates dels EUA. Es remeten a les propostes de Zucman per finançar els seus programes socials després de les eleccions presidencials: per exemple, places universitàries i d’escola bressol gratuïtes o una assegurança mèdica general.
Els economistes conservadors es burlen del pla de Zucman qualificant-lo d’idea de Robin Hood. Temen que un impost al patrimoni faria fugir els inversors i les empreses del país. A més, requereix un treball ingent per part de l’administració perquè és complicat valorar les participacions en empreses o les obres d’art. Per la seva banda, l’economista de Harvard, proper als demòcrates, Larry Summers, pronostica que els impostos de Zucman permetrien recaptar molts menys diners del que hom pensa.
A Alemanya, on l’SPD ja defensa un impost al patrimoni, la idea de Zucman aportaria a l’Estat uns ingressos addicionals d’uns 15.000 milions d’euros, segons ha determinat Stefan Bach, investigador de l’Institut Alemany de Recerca Econòmica a Berlín. De tota manera, l’aplicació de l’impost a Alemanya seria més complicat perquè el patrimoni dels superrics sovint està lligat a empreses que es veuen afectades per impostos més alts.
En qualsevol cas, Zucman ja pot comptar que les seves propostes marcaran el debat sobre política econòmica. La qüestió de la redistribució, diu l’economista, és “el repte més decisiu del nostre temps”.
Traducció d'Arnau Figueras