«Orriols és una escriptora molt vocacional, molt constant, sap molt bé el que vol fer»

Després de fer una capbussada a l’arxiu personal de l’escriptora i una feina ingent per veure-hi clar, la professora de la UAB Montserrat Bacardí publica la biografia Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo Editorial), on enfila la vida —fascinant, a estones de pel·lícula— amb l’obra —de biaix testimonial.

—Afirma que Maria Dolors Orriols pertany a una generació descavalcada.

—De vegades se l’anomena generació perduda. Quan acaba la guerra és molt jove. Abans de la guerra es casa amb un metge republicà de soca-rel i quan acaba la guerra no pot fer res. S’escau, a més a més, que és durant la guerra que ella descobreix que per damunt de tot el que vol ser és escriptora. Descobrir, enmig d’una guerra, una vocació ha de ser una mica frustrant. Així i tot, es tanca, simbòlicament i físicament, en un estudi i es posa a escriure. D’una manera gairebé desaforada, forassenyada, per la intensitat, per la dedicació, per la solitud. Es posa a escriure com si tingués alguna mena de sortida el que fa. I alhora sabent que no en té cap. En la dura postguerra la situació de qualsevol escriptor en llengua catalana és dificilíssima, però singularment, més per les dones perquè no existeixen les tertúlies, no formen part de cap cenacle. Combat això amb la reclusió i amb una producció abundantíssima que és la que forneix tota la seva trajectòria posterior.  

—La posa al costat de la Capmany i la Suñol. Elles sé qui són i, en canvi, l’Orriols, fins ara, no. Com s’explica?

—La Cèlia Suñol ha tingut la sort de ser recuperada. La Capmany és evident que per mil raons brilla i rebrillarà en el temps. És un cas diferent. En el cas del desconeixement de l’Orriols hi ha un factor molt gros, que és que segurament les seves dues millors novel·les es publiquen amb dècades de retard. La primera, El riu i els inconscients, va sortir l’any 1990, quan és una novel·la sobre la postguerra acabada l’any 53. I surt en aquelles col·leccions de Columna de llibres autofinançats. No va tenir cap repercussió. Amb Petjades sota l’aigua passa el mateix. És acabada l’any 55 i surt l’any 84, en una col·lecció de narrativa d’Eumo estroncada. Han passat trenta i quaranta anys i les modes han canviat. I el nom d’Orriols no sona a ningú. 

—Per què les té per les seves dues millors novel·les?

—El riu... em sembla molt bona i molt de l’època. Atrevir-se a parlar de la guerra i la postguerra l’any 53 és un mèrit afegit. I Petjades sota l’aigua és una novel·la que tracta la immigració que acaba d’arribar d’Andalusia i Extremadura. En realitat és Els altres catalans i el conflicte entre els treballadors que arriben, la gent d’aquí, els dos mons... Fa servir aquell castellà pedestre que feien servir. Des d’un punt lingüístic també té molt d’interès. És una novel·la coral sobre la construcció d’un pantà, amb uns personatges que són alguna cosa més que arquetípics. Hi veus una complexitat i densitat molt interessants. És la bomba, l’any 55.

—Què defineix l’estil narratiu d’Orriols? 

—És un doll expressiu, té una versatilitat i una força que corprèn. Això ho manté en totes les novel·les, per diferents que siguin. Té el do de la llengua natural, que ha mamat i que ha viscut. També té una facilitat per explicar històries i històries que enganxen i desperten una certa intriga i un desig de continuar llegint. I la seva concepció de la novel·la és bastant moderna, amb diversos punts de vista.

—L’esquer que la porta a aquesta investigació és la descoberta d’El riu i els inconscients?

—Sí, d’aquí em ve l’enamorament. Jo havia llegit Incerta glòria, del Joan Sales, i m’havia despertat l’interès per les novel·les de la guerra i de la postguerra. I vaig llegir el que hi havia a l’abast, que tampoc no era tant. Un dia, badant per una llibreria, descobreixo El riu i els inconscients d’una tal Maria Dolors Orriols que no em sonava de res. Em va produir una gran impressió. Després, el 2003, el PEN va publicar un àlbum Maria Dolors Orriols. I més endavant van sortir les seves memòries, que vaig descobrir també una mica casualment, perquè era una edició molt restringida. Allò em va acabar de decidir. Hi explica unes coses que la gent no acostuma a explicar. Fa com quatre anys, perquè jo havia explicat l’Orriols a tot l’univers, em diuen que algú ha conegut el fill, que té papers. I llavors ja... Pràcticament durant dos anys vaig anar setmanalment a casa seva, perquè no em va deixar endur ni un paper —no ho critico, ho constato...

—A partir de la revisió de tot el material, què canvia de la imatge que en tenia?

—No sabia res més, més enllà del que explica ella mateixa, que ja és molt, amb una vida molt sotragada, una mena de doble vida. Amb tots aquests papers, primer la sensació és de caos absolut. He d’anar picant molta pedra per classificar les coses. I llavors em vaig fent la idea que és una escriptora molt vocacional, molt constant, malgrat els temps morts. Sap molt el que vol fer i després se’n surt més o menys. Hi ha moltes versions d’una mateixa obra, de vegades vuit, deu. Té aquest desig de perfecció dins les seves possibilitats i el de fer que cada obra sigui diferent de l’anterior. El desig de no repetició segurament tampoc no la va ajudar. No és encasellable fàcilment.

—La dedicació al món de l’art li fa de vàlvula d’escapament dels canals tancats en el camp literari?

—El que se’n desprèn és que ella ho entén com una manera de guanyar-se la vida. Però també es veu que és un món que li agrada, en el qual entra molt a fons. Va ser una defensora de les avantguardes i de l’informalisme en particular. Es nota aquesta flaca per l’objecte artístic. Tu mires la seva agenda i fa impressió: a la ge hi ha Guinovart, a la ema hi ha Miró i a la te hi ha Tàpies. Va fer molta relació amb grans figures.