Inèdits de Salvat-Papasseit

Hi ha una autèntica legió d’estudiosos que es dediquen a —i aconsegueixen— desenterrar textos inèdits dels grans escriptors del país. Aparquen, provisionalment, la comprensió de la seva obra literària per aprofundir en la seva biografia, publicar textos inèdits, precisar els vincles de l’autor amb el seu entorn i mostrar el context social i cultural en què es produí la seva obra. Són aspectes complementaris de l’obra literària pròpiament dita i, normalment, estimulen la nostra curiositat erudita. 

A això s’han dedicat Ferran Aisa i Mei Vidal en un minuciós i ampli treball de recerca que els ha permès publicar, en aquest llibre, molts textos inèdits: cartes, articles i poemes de Salvat-Papasseit a més d’un recull molt interessant d’opinions d’alguns crítics sobre la seva obra i d’algunes informacions sobre la seva família especialment les posteriors a la seva mort (als 30 anys). Em sembla que els criteris de l’edició han estat una mica erràtics, amb més acumulació que clarificació, però el llibre té bastant interès. 

Un primer bloc d’informacions el proporcionen les 63 cartes (1916 i 1922) de Salvat-Papasseit, la majoria (44) adreçades a Joan Puig Oriol, director del setmanari Sabadell Federal. Naturalment, el lector no ha d’esperar-ne grans pronunciaments polítics o artístics però sí un retrat molt proper dels interessos i de l’estat d’ànim de Salvat-Papasseit durant aquests anys. És un Salvat dedicat amb una tenacitat gairebé obsessiva a la publicació de les seves idees. Tres condicionants emmarquen aquesta dedicació: la falta de diners, la semiclandestinitat de les publicacions, i la formulació, només apuntada, del seu ideari que, a mi, em sembla tan entusiasta com confós. Potser els receptors de les cartes ho entenien perfectament, però a mi em costa més. 

Hi ha dos aspectes més d’aquest epistolari que hi queden molt subratllats: la solidaritat de molts amics de Salvat per facilitar-li les publicacions, i la seva obsessió per la qualitat tipogràfica de les edicions. I, encara una tercera qüestió d’un notable interès: els seus vincles —relativament lleus— amb personatges de “la otra calle, o sea en la otra parte de la barricada”. En alguns cassos —Guillermo de Torre— per la seva sintonia amb les avantguardes, i en d’altres (López Picó) per trobar espais per la publicació de seva poesia. 

En la segona part de l’epistolari, Salvat-Papasseit mostra una nova actitud que confia, en una confessió gairebé íntima, a l’extraordinari pintor avantguardista Joaquim Torres García. Li diu que, quan era nen, llegia novel·les però que ara “tinc avorrida fins la sociologia, i he publicat només Humo de fábrica per recollir allò en què havia posat fe i honrat entusiasme, i no pensar-hi més”. I paral·lelament mostra el seu entusiasme per grans escriptors i artistes —Nietzsche, sobretot— que li serveixen de model i d’estímul. Com a ells, diu, “la societat els ha estat cruel”. I conclou “Ja no em plau la política, amic Torres [...] però seguiré avorrint el mal” però subratlla que és la fi d’una etapa que sintetitza així: “si publico alguna fulla o revista nova, no tindrà res a veure amb ‘un enemic del poble’ [el seu pseudònim]. No vull dir que no sigui valent, no; vull dir que tindrà un to més elevat i de més adhesió al jo interior”. Un “jo interior”, en la meva percepció, molt estimable. El Salvat-Papasseit que el lector, probablement, trobarà en aquestes cartes és un home coratjós i obstinat però també feble i tendre i, als que estimem la seva poesia, no ens sorprendrà. 

El lector trobarà també, en aquest llibre, la recepció que els llibres de Salvat-Papasseit trobà entre els escriptors i crítics. Costa entendre-ho: en general, hi destaca un cert menyspreu pel Salvat avantguardista i l’acceptació —tolerant— del Salvat més líric. Caldria matisar-ho i anotar les excepcions però substancialment és així. No hi ha dubte que en Salvat-Papasseit hi ha poemes molt discrets —només cal llegir bastants dels poemes inèdits que es publiquen en aquest llibre— però no es acceptable perdonar-li la vida. La seva qualitat, per a mi, és indiscutible. Un capítol a part mereix el tractament de la personalitat i de l’obra de Salvat-Papasseit després de la guerra. Se’l valorà gairebé unànimement com un gran poeta i aquesta valoració fou productiva en magnífiques edicions i en una difusió popular molt positiva. Calia, perquè, com va escriure Joan Fuster “[Salvat-Papasseit] és una de les figures objectivament més importants de la poesia de Catalunya”.