En Portada

El precedent perillós que marca el Suprem: Gemma Calvet

Els experts en dret consultats coincideixen a dir que la sentència marca una línia roja que afectarà, d’ara  endavant, el dret de manifestació, de reunió i de llibertat d’expressió. Els preguntem per la sedició, el delicte imposat de manera comuna sobre tots els presos i pel qual Carles Puigdemont —i previsiblement la resta d’exiliats durant les pròximes setmanes— és perseguit a Bèlgica, on l’instructor Pablo Llarena ha emès una nova euroordre de detenció. La sedició és la pena que els ha suposat condemnes d’entre 9 i 13 anys de presó.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els condemnats han comès sedició?

 No. El delicte de sedició no existeix a pràcticament cap ordenament jurídic europeu. Dit això, la construcció fàctica de la sentència del Suprem posa de relleu que es jutgen intencions i no fets. L’1 d’octubre i l’aspiració a un referèndum es converteix en un objecte delictiu i judicial. La manifestació del 20 de setembre es criminalitza i es provoca una nova lectura de les concentracions ciutadanes multitudinàries. Els costos futurs d’aquesta criminalització associada a la pretensió d’un referèndum a Catalunya són extraordinaris. Realment indigeribles en termes jurídics. Contravé tota la doctrina del Tribunal Constitucional en la interpretació del dret de reunió i manifestació. Molt sovint manifestacions com la dels taxistes a la Gran Via impedeixen drets de tercers i no per això es van criminalitzar. Sense l’aspiració a un referèndum a Catalunya aquest procés no hauria existit.

 Què és el que més l’ha sorprès de la sentència?

La sentència fa valoracions polítiques constants sobre les intencions dels polítics catalans empresonats i sobre la versemblança o no de la promesa de república. És curiós que reconeixent la manca de voluntat o intenció real i atribuint un engany a la gent es mantinguin les condemnes. El mateix tribunal reconeix que la integritat territorial de l’Estat mai no ha estat en risc. L’altre punt és la valoració de la malversació de fons. Es reconeix que no hi ha hagut pagaments públics, però es dona per bona una pericial de part del Ministeri d’Hisenda que diu que existien uns pressupostos. Amb aquest criteri es trenca la interpretació jurisprudencial fins ara consolidada que exigeix perjudici econòmic i pagament consumat. La sentència també posa en contradicció legal el projecte polític de la independència de Catalunya i amb això obren les portes a criminalitzacions futures. L’Estat ha entrat en un túnel del temps de repressió i a curt termini no hi veig més sortida que una correcció política i judicial europea. No pot ser que polítics pacífics i dos líders socials que van canalitzar una concentració per la seva demanda de calma i dissolució sense violència estiguin condemnats a aquestes penes desorbitades. Realment hi ha una manca absoluta de responsabilitat i de visió democràtica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.