En Portada

El precedent perillós que marca el Suprem: Isabel Elbal

Els experts en dret consultats coincideixen a dir que la sentència marca una línia roja que afectarà, d’ara  endavant, el dret de manifestació, de reunió i de llibertat d’expressió. Els preguntem per la sedició, el delicte imposat de manera comuna sobre tots els presos i pel qual Carles Puigdemont —i previsiblement la resta d’exiliats durant les pròximes setmanes— és perseguit a Bèlgica, on l’instructor Pablo Llarena ha emès una nova euroordre de detenció. La sedició és la pena que els ha suposat condemnes d’entre 9 i 13 anys de presó.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els condemnats han comès sedició?

No. El fet que, com diu la sentència, no es poguera complir la interlocutòria judicial per la qual s’ordenava a les forces i cossos de seguretat de l’Estat que tancaren les escoles i impediren la votació de l’1 d’octubre perquè la gent ho va impedir físicament —tot i que pacíficament—, quan el propòsit de la gent era dipositar una papereta en una urna sense cap efecte jurídic, jo entenc que no és delicte. Que va impedir que es complira  aquell mandat judicial? La gent no tenia aquella intenció, sinó la de participar en una votació sense efectes jurídics. I això exclou la intencionalitat penal. El delicte, per ser tal, ha d’incloure un element voluntari, el de la intenció, i quan aquesta és la d’exercir un dret fonamental, com és el de la llibertat d’expressió, reunió i manifestació, això exclou qualsevol altre motiu. No es pot donar al mateix temps la comissió d’un delicte i l’exercici d’un dret fonamental. O es dona una cosa o es dona l’altra. I la intenció de les persones condemnades no era impedir res, sinó exercir drets fonamentals. El que va ocórrer el 20 de setembre al Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda és el mateix: no es va impedir a la comitiva judicial desenvolupar el seu treball. De fet, ho va poder fer. Hi va haver una gran concentració de persones mostrant el seu desacord per com s’estava duent a terme una investigació judicial. I això exclou qualsevol altra intenció. Que l’1 d’octubre s’impedira l’actuació policial i el 20 de setembre no, tant fa. El que té rellevància és si els fets eren o no l’expressió de drets fonamentals. I si ho eren no poden conviure amb la comissió d’un delicte, per més que hi haja incidents aïllats, que requeriria la identificació dels autors concrets. Però no es poden criminalitzar els promotors ni els convocants del referèndum, perquè es castiga el poder de convocatòria i això és terrible en un sistema democràtic.

Què és el que més l’ha sorprès de la sentència?

Que s’afirme, de manera contundent, que sempre hi va haver control policial, militar, jurisdiccional i fins si tot social de l’Estat. És una frase literal i, si va ser així, em pregunte quina és la pertorbació per a la pau, la convivència i el manteniment de l’ordre públic, si hi va haver control per part de l’Estat en tot moment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.