Els condemnats han comès sedició?
La definició penal del delicte de sedició no encaixa de cap de les maneres. L’alçament tumultuari, que n’és el requisit indispensable, no l’he vist a Catalunya. Menys encara l’1 d’octubre, quan vam anar a votar i no a alçar-nos tumultuàriament contra ningú. Sincerament, tenim la sospita que anaven a condemnar per rebel·lió i que algun magistrat va dir que no firmaria una sentència així i que, per tant, hi hauria pogut haver una mena d’adaptació de la sentència de la rebel·lió a la sedició. El raonament de la sentència porta cap a la rebel·lió, però l’alçament que descriuen no altera l’ordre constitucional, sinó l’ordre públic, que seria la diferència entre els dos delictes. El disbarat és enorme. El 20 de setembre tampoc no hi va haver sedició, perquè l’escorcoll policial es va poder fer.
Què és el que més l’ha sorprès de la sentència?
Moltes coses. Si parlem d’aspectes puntuals, podem esmentar la malversació a còpia de despeses inventades, que no estan provades ni de lluny i que es contraposen amb les afirmacions del ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro. També l’atribució a Dolors Bassa de la responsabilitat de col·legis electorals quan ella no era la consellera d’Ensenyament. Un altre punt sorprenent és la condemna a Carme Forcadell: si en el cas de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart parlem de la criminalització de l’exercici de drets fonamentals, en el cas de Forcadell no parlem de drets, sinó de deures i obligacions. La seva obligació era autoritzar un debat parlamentari com a presidenta que era. Condemnar-la per fer el que estava obligada a fer en l’exercici de les seves funcions és retorçar-ho tot de manera extrema.