Si no heu llegit mai Watchmen, feu-ho. És un dels millors còmics de la història, un obra mestra que resisteix de forma implacable el pas del temps, estilísticament i pel que fa a les reflexions que genera. Si ja l’heu llegit i us pregunteu si val la pena donar una oportunitat a la sèrie de Watchmen que s’ha estrenat a HBO, la resposta és: sí, però aneu-hi amb la ment oberta. Perquè el que us trobareu fàcilment trencarà els esquemes del que podíeu esperar de la sèrie. No és una adaptació, ni tampoc una seqüela (tot i que cronològicament se situï després del final del còmic). És una inspiració. És un creador amb personalitat com Damon Lindelof inspirant-se per les pàgines d’un còmic que admira per crear la seva pròpia història. És, probablement, el millor plantejament que podria haver dut a terme tenint en compte que Alan Moore no vol que s’adapti l’obra. La idea vindria a ser: ja que no t’agradarà faci el que faci, faré el que jo voldré. I el guionista ha anat a totes amb la seva visió, que està destinada a provocar un terratrèmol entre els fans del còmic, ja que és molt més arriscada que la pel·lícula de 2009.
Watchmen
Creador: Damon Lindelof
Repartiment: Regina King, Jean Smart, Jeremy Irons
Temporades: 1
Plataforma: HBO
Damon Lindelof s’ha preguntat: què és el que fa que Watchmen sigui Watchmen? Quins són els trets essencials? I un cop localitzats, els ha traslladat en la història d’una agent de policia negra (interpretada per Regina King, que ja havia treballat amb el guionista a The Leftovers i que es mou en el seu registre habitual) que descobreix el seu passat familiar. A partir d’aquí sorgeixen reflexions similars a les del còmic, particularment al voltant de la mena de persona que és un heroi. Al còmic, s’agafava la figura del superheroi, i a la sèrie s’agafa la figura del policia. Cap dels dos són persones exemplars per dins, malgrat que ho aparentin per fora. Com que els policies a la sèrie van amb el rostre tapat (com si fossin superherois) els paral·lelismes encara es fan més evidents. Aquest paral·lelisme es reforça amb l’assassinat que posa en marxa totes dues històries i el símbol tacat de sang. En aquest sentit, podríem veure la sèrie de Watchmen com una reinterpretació dels mateixos dilemes i reflexions, però en un marc que és més reconeixedor perquè està ambientada en un context semblant a l’actual.
El principal problema de la sèrie és que no es decideix del tot per aquesta direcció, sinó que també vol ser una seqüela. Així, fa esforços per lligar l’univers de la sèrie amb el del còmic, i no sempre funciona. De vegades la connexió és natural, com la idea que en Rorschach esdevingui un símbol per un grup supremacista blanc, que al seu torn substitueix el paper que tenia en el còmic la guerra nuclear (tots dos són la gran amenaça de les respectives societats). Però quan s’introdueixen personatges del còmic com Laura Blake el resultat és forçat, i obliga el guió a fer massa explicacions sobre el que ha passat entremig que seran especialment pesades per als espectadors que no coneguin el còmic. Són molt més efectius els homenatges a través d’escenes concretes que són gairebé una rèplica del còmic (per exemple l’enfrontament entre policia i supremacistes del segon episodi). Amb tots aquests elements, Watchmen acaba sent una sèrie única, fins i tot comparada amb The Boys, que té temes similars. I això té mèrit. Aquesta singularitat és segurament la millor manera de retre homenatge al còmic original, que per molts anys que passin continuarà sent inimitable.