El febrer de 1502, Lucrècia Borja arribava a Ferrara en vaixell pel Po; entrava triomfalment a cavall a la ciutat, després d’un llarg viatge des de Roma. Els cronistes àulics la descrivien amb tota mena de lloances, idealitzaven la seva bellesa, se sentien fascinats pels seus abundosos cabells daurats, per la riquesa dels seus vestits i, sobretot, pel dot extraordinari que aportava, que la convertia en un “pou d’or”. L’acompanyaven les seves donzelles, entre les quals dues de la família Borja, Àngela, que fou sempre la seva amiga més íntima, i Jerònima, casada de poc. Havia hagut de deixar a Roma, sota la cura directa del seu pare Alexandre VI, el seu fill Roderic d’Aragó i de Borja (1499-1512), fill del seu anterior matrimoni amb el duc de Bisceglie Alfons d’Aragó, assassinat dos anys abans. Fou una imposició de Ferrara: Lucrècia havia d’arribar sola i “verge”. El seu passat recent fou, tanmateix, sempre present a la cort dels Este.
Ferrara era una ciutat més austera, prestigiosa, més gran que no Roma, que havia crescut a pols per la fèrria voluntat dels Este. Les festes d’arribada al palau ducal foren espectaculars: balls, representacions teatrals (cinc comèdies de Plaute). Diuen que Lucrècia era de natural distant i solitària. Es recloïa sovint als seus apartaments amb les seves donzelles, li agradava banyar-se i sobretot rentar-se els cabells que tanta fama li donaven. A poc a poc anà entrant en la nova societat entre recelosa i admirada. S’instal·là amb la seva petita cort al castell, on havia viscut la seva antecessora Elionor d’Aragó
El castell
El castell és l’edifici més característic de Ferrara; per les seves grans dimensions se’l veu des de tot arreu i configura tota la ciutat. La seva situació al bell mig de la ciutat, al costat de la catedral i de la Cancelleria vella, el fa un punt de referència necessari. El fossar amb aigua que el circumda és el darrer vestigi de la seva situació antiga a la vora d’un dels ramals del riu Po, que seguia la direcció dels actuals carrers Cavour i Gioveca i enllaçava, per canals en direcció perpendicular que possibilitaven circular en barca per la ciutat i arribar, sempre per aigua, al Po de Volano si es volia anar a Màntua, a Mòdena, a Bolonya, etc. El transport de persones i de mercaderies es feia pels canals, com a Venècia.
A l’arribada de Lucrècia el 1502, esdevingué la seva residència habitual, mentre el duc Hèrcules, el seu sogre, residia, més en contacte directe amb la ciutat, al palau ducal, davant la catedral i la plaça del mercat. El castell, aquests anys, havia perdut part del seu aspecte de fortalesa militar i anava adquirint una fesomia de palau. Fou erigit el 1385 per Niccolò II d’Este, per a protecció de la família i defensa d’atacs forasters, partint de la robusta Torre del Lleons preexistent, que defensava la ciutat pel nord. Més tard s’anaren edificant tres torres més (Santa Caterina, San Paolo i Marquesana) fins a formar un quadrilàter coronat per merlets, substituïts a mitjan segle XVI per una balustrada de marbre blanc tal com avui la veiem. L’edifici s’anà engruixint amb noves ampliacions i l’antic corredor que unia el castell amb el palau ducal fou transformat i cobert i prengué el nom de Via Coperta. La vella fortalesa s’havia anat transformant amb el temps en una esplèndida residència renaixentista, envoltada d’un magnífic jardí (Il Giardino del Padiglione). Quan Lucrècia hi arribà ja era considerada com un “luoco celeste”.
Lucrècia encarregà la decoració dels seus apartaments al castell, que ja havien estat d’Elionor d’Aragó i es trobaven prop de l’anomenat jardí dels tarongers (Giardino degli Aranci), construït sobre l’enderrocada Porta del Leone, amb vistes a la catedral. Se sap que encarregà unes pintures de tema històric per al sostre d’unes de les estances. Però la decoració es basava sobretot en tapissos i cortinatges luxosíssims.
Visqué també transitòriament al palau ducal, on es pot visitar l’Stanzino delle Duchesse, un petit ambient arranjat per Elionor d’Aragó i per Lucrècia, que dona al pati d’entrada. La sumptuosa decoració amb grotescs policroms sobre fons d’or dona idea de l’esplendor de la cort dels Este. El seu marit, el duc Alfons, feu construir, entre 1507 i 1517, a la Via Coperta els seus dos famosos apartaments dits Camerini d’Alabastro, ornats amb frescos, dels quals es conserven el “Trionfo di Arianna”, la “Vendemmia” i el “Trionfo di Baco in India”, copiats a partir d’un cartó dissenyat expressament per Rafael. En aquest lloc privat i secret, el duc guardava la seva prestigiosa col·lecció d’escultura i pintura renaixentistes sobre motius pagans.
El castell ofereix al visitant una curiositat: la presó on fou reclòs el germà natural del duc Giulio d’Este a causa d’una conspiració ordida contra el duc i de la rivalitat amorosa amb un altre germà, el cardenal Ippolito. I cal tenir present el fossar que envoltava el castell, ple d’aigua i el gran jardí dit del Padiglione, on el duc feia els seus experiments amb l’artilleria.
El visitant pot contemplar avui altres magnífiques sales ornamentades amb frescos que responen a una època posterior a la mort de Lucrècia, com els dels Camerins de les duquesses (1555-1560), la Sala della Stufa (1559), l’Apartamento dello Specchio, el Salone dei Giochi, la Sala de l’Aurora. La sumptuositat d’aquestes estances demostra que els arranjaments dels primers anys del segle XVI tingueren una continuació esplendorosa a l’època dels fills d’Alfons I i Lucrècia que acabà amb l’anomenada devoluzione del 1598, quan Ferrara passà sota el poder directe de la santa seu i els Este hagueren de refugiar-se a Mòdena.
El palau ducal
L’entrada al palau ducal (avui palau municipal) és a través de l’arc anomenat el Volto del Cavallo (a causa del monument eqüestre de Niccolò III d’Este) que dona al gran pati, ara plaça municipal. Ja al pati, una gran escala d’honor amb elements gòtics i renaixentistes amb arcades i coberta amb una cúpula de marbre puja als apartaments del primer pis. L’ala adjacent presenta unes finestres gòtiques que donen a les estances de les duquesses, on Lucrècia residí alguna temporada. A peu del pati hi ha un gran portal que donava pas a la capella ducal de Santa Maria di Corte i que avui ocupa un teatre. Des del definitiu trasllat dels ducs al castell, l’antic palau ducal allotjà les seccions administratives i de govern: la magistratura del Deu savis, el Consell de justícia i la Cancelleria. Només els apartaments de les duquesses foren luxosament decorats a mitjan segle XVI per les filles d’Alfons i de Lucrècia.
La catedral
La catedral està dedicada als sants patrons de Ferrara, sant Jordi i sant Maureli. Substituí l’antiga catedral de Sant Jordi situada a l’altra banda del Po. Manté encara avui l’aspecte que tenia en temps de Lucrècia i acollí les grans solemnitats religioses i profanes. Dona al palau ducal i a la plaça del mercat (avui de Trento Trieste), centre de l’activitat mercantil de la ciutat. La façana romànica d’estil llombard, amb els lleons que guarden la porta d’entrada, fou iniciada el 1135 i continuada en època gòtica. A la dreta hi ha l’estàtua del marquès Alberto d’Este. A la façana que dona a la plaça hi ha un llarg pòrtic amb botigues i vestigis de la porta lateral, dita porta dei Mesi. L’absis fou dissenyat per l’arquitecte Biagio Rossetti. El campanar fou iniciat el 1412, sembla que hi intervingué més tard Leon Battista Alberti i fou continuat fins a final del segle XVI. L’interior de la catedral fou transformat completament al segle XVIII.
La basílica i convent de Sant Jordi
L’antiga basílica dedicada a sant Jordi i primera catedral de Ferrara es trobava a l’altra banda del riu al sud de la ciutat, al centre d’un nucli de població. És d’estil romànic i gòtic i construïda a partir del 1135. Entre les tombes que es troben a l’interior de l’església hi ha la del bisbe sant Maureli. Disposa d’un espaiós claustre. El campanar és atribuït a Biagio Rossetti, el gran arquitecte de la ciutat.
La vella basílica continuava tenint culte a l’inici del segle XVI, per la devoció al bisbe sant Maureli, copatró de la ciutat. En són prova les tres plaques d’argent (15 per 26,5 cm) al·lusives a la victòria del duc Alfons I a Ravenna contra les tropes pontifícies el 1512. En una d’elles apareix el duc, vestit de guerrer, agenollat davant sant Maureli; en una segona, Lucrècia Borja acompanyada de les seves damisel·les presentant el seu fill Hèrcules a sant Maureli; i en una tercera hi ha una vista de les muralles de la ciutat i de la basílica, unida a aquesta per un pont, i a primer terme el prior agenollat davant del sant. És obra de Gianantonio Leli da Foligno, joier de la família Este, duta a terme el 1512. El perfil de Lucrècia recorda el de les medalles i té una semblança amb el seu pare. Aquestes plaques foren descobertes el 1916 dins l’arca amb les despulles de sant Maureli i avui es conserven zelosament al convent de Sant Jordi.
El convent de Sant Bernadí
El convent de Sant Bernadí és una fundació de Lucrècia Borja, erigida a despeses pròpies no gaire lluny del convent de Corpus Domini, al nord de la Via Gioveca, a la cantonada de la via Mortara. El fundà amb monges que procedien del convent de Corpus Domini, entre altres raons per allotjar dignament la seva neboda Camil·la de Borja, filla natural de Cèsar. El 1510 aquesta s’hi traslladà i el 1516 vestí l’hàbit de clarissa amb el nom de sor Lucrècia, i hi morí el 1573 essent-ne abadessa.
També hi anirien a parar tres filles d’Àngela de Borja, Camilla, Eleonora i Alexandra, que n’esdevingueren també monges. Es pot dir que aquest convent era una segona llar Borja enmig de Ferrara. L’edifici, segons descripcions coetànies o poc posteriors, tenia dos patis amb columnes de marbre. Amb el temps s’anà enriquint de pintures. Persistí fins al començament del segle XIX.
El convent de Corpus Domini,
el descans etern
L’antic convent de clarisses de Corpus Domini incloïa, per via testamentària (1483), l’anomenada casa Romei, casa privada feta edificar pel ric banquer Giovanni Romei. Des del 1952 la casa Romei és museu, independent del convent, i conserva peces procedents de diversos edificis ferraresos. Aquesta casa, de dimensions relativament reduïdes, era el refugi preferit de Lucrècia Borja. El 1503, després de la mort del seu pare Alexandre VI i de la caiguda en desgràcia de Cèsar amb l’adveniment del nou papa Juli II el novembre, Lucrècia es feu càrrec de la filla natural de Cèsar, Camil·la de Borja, nascuda l’any anterior a Ferrara, i la confià primer a la seva parenta i amiga Àngela de Borja; després fou acollida al convent de Corpus Domini, on romangué fins al 1510, en què passà al nou monestir de Sant Bernadí.
La casa està construïda entorn d’un pati d’honor quadrat, amb arcades, amb pis també amb arcades en tres dels seus costats. A la paret enfront de l’entrada hi ha un gran monograma de sant Bernat. Es conserven frescos a la galeria superior. A l’interior la visita s’inicia a la sala de les Sibil·les i la sala contigua dedicada als Profetes, anomenades així pels frescos que encara conserven en part. Aquests frescos i el pis superior foren duts a terme arran del casament (1442) del propietari amb una membre de la família d’Este, Polissena d’Este. Al pis superior, els frescos són de mitjan segle XVI, de l’època d’Hèrcules II, i s’hi conserva el basament de l’estàtua eqüestre d’Hèrcules I feta construir pel duc el 1493 i dos dels baixos relleus inspirats en monedes romanes que decoraven el castell.
De l’ampli complex conventual de Corpus Domini fundat el 1406, en queda només una petita part, l’església externa on s’entra per un portal gòtic, l’interior de la qual fou destruït per un incendi el 1665 i reconstruït des d’aleshores. La importància de l’indret ve determinada perquè el cor, situat en una sala darrera l’altar major, serveix de panteó de la família ducal de Ferrara. Els principals representants dels Este són enterrats a terra sota simples làpides de marbre: la tomba I pertany al duc Hèrcules II (1508-1559); la II aixopluga el duc Alfons I (1476-1534) i alguns membres de la seva família: la seva muller Lucrècia de Borja (1480-1519), la mare del duc Elionor d’Aragó (m. 1493), dos fills morts infants (1514 i 1516) i Isabella (1519) i el darrer duc de Ferrara Alfons II (1533-1597); la muller d’aquest darrer, Lucrezia de Medici, té tomba pròpia (III); la IV pertany a Lucrezia d’Este (m. 1572), filla natural del duc Hèrcules II, monja del convent; la tomba V a Eleonora d’Este (1515-1575), filla d’Alfons I i de Lucrècia Borja, monja del convent, i la tomba VI a la duquessa de Màntua Camilla Caterina Gonzaga (1600-1662), també monja.
Deu membres més de la família reposaven a Santa Maria degli Angeli, a la delizia de Belfiore, i després de segles d’oblit, foren retrobats i sepultats el 1960 a la tomba VII de Corpus Domini: el duc Niccolò III (1383-1441) i la seva tercera muller Ricciarda di Saluzzo (m. 1474), el duc Leonello (1407-1450) i la seva muller Maria d’Aragó (m. 1449), el seu germà Sigismondo (1433-1507), el duc Hèrcules I (1431-1505) i els seus fills Alberto (1481-1482), Giulio (1472-1561), Ferrante (1477-1540) i finalment Alfonsino (1530-1547), fill natural del duc Alfons I. Cal recordar que només Borso I (1413-1471) és encara avui enterrat a la cartoixa de Ferrara. La conjunció de totes aquestes tombes ha fet de l’església de Corpus Domini un lloc de culte patriòtic.
Lucrècia hi fou enterrada i, curiosament, és objecte de devoció per part de les monges, que avui la consideren com una santa.