Quan Lucrècia Borja, filla d’Alexandre VI, va morir a Ferrara el 25 de juny de 1519, amb només 39 anys, a la delizia de Belriguardo, el gran poeta Ariosto, en el seu immortal Orlando furioso, la va distingir amb unes octaves reials d’una manera bellíssimament tendra i profundament humana: “Lucrezia Borgia di cui d’ora in ora, la beltà, la virtù, la fama onesta e la fortuna crescerà, non meno che giovin pianta in morbido terreno”. Lucrècia, doncs, no era, d’acord amb els versos d’Ariosto, la femme fatale del Renaixement, la dona vividora, frívola i pecaminosa que tant han prodigat algunes fonts, sinó, la “bona duquessa”, esposa i mare, culta i refinada, discreta, tímida fins i tot, pietosa i caritativa, com assenyalava el seu marit Alfons d’Este, el qual, en el moment del seu òbit, després d’un fatídic part mortal (el desè; quan infantà la filla Isabel en record de la seua àvia, mare del papa Alenxandre VI, que també morí als pocs dies), esmentava que Lucrècia va morir in odor di santità. O bé, podríem recordar allò que sovint deien els mateixos ferraresos de la seua pròpia duquessa (a partir de 1505, quan de debò es converteix en duquessa consort de Ferrara en morir el seu sogre Hèrcules I d’Este), els quals sempre van considerar —i plorar— la seua bondadosa duquessa com una veritable i exemplar madre del popolo.
En realitat Lucrècia Borja, va tenir una exquisida educació, bo i pensant, des del primer moment, que acabaria maridada amb algun aristòcrata, príncep, comte o duc; una educació pulcra rebuda de la seua tia Adriana del Milà, cosina del papa; era, per tant, una dona agraciada, elegant, sofisticada i culta. A més del català, sabem que Lucrècia dominava el grec i el llatí, l’italià, òbviament, i el francès i el castellà. I en qüestions d’art, tot i que no podem escriure que fou una impulsora excepcional d’empreses artístiques, sí que podem asseverar que, una vegada instal·lada a Ferrara, i segurament emulant quelcom de la seva cunyada Isabella d’Este, protectora de Leonardo de Vinci i de Tiziano, va promoure una notable cort intel·lectual on Ludovico Ariosto, Pietro Bembo, Gian Giorgio Trissino, poetes insignes, participaven tot sovint. I ella mateixa, com diuen les fonts, tenia bones nocions de música i dansa, a més de relacionar-se, com en el cas de la seua cunyada, amb el gran pintor Tiziano, i amb altres escriptors i humanistes locals com els Strozzi, Celio Calcagnini o Antonio Tebaldeo.
Però, en realitat, és gràcies a les nombroses obres d’art en què Lucrècia Borja apareix representada que es converteix en una icona femenina emblemàtica del Renaixement italià. És veritat que no sempre hi ha una identificació iconogràfica clara entre algunes obres i la bella i refinada Lucrècia, però els historiadors han fet propostes que ja han passat com a bones en la història, segurament abusant d’una visió massa imprecisa i idealitzada, i fins i tot mitificada, de la bella donna Lucrezia.
D’aquest ampli repertori iconogràfic n’hi ha per triar, però una de les figures mestres que sempre i amb més seguretat s’ha identificat amb Lucrècia Borja la trobem en la pintura de la intel·ligent i sàvia santa Caterina d’Alexandria (c. 1493) que Pinturicchio (Perusa, 1454-1513), aquest gran mestre de la pintura umbra dels volts de 1500, va perfilar amb una mestria increïble en la Sala dels Sants dels Apartaments Borja del Vaticà. Aquí trobem una esvelta i molt joveneta figura femenina (d’uns 12 anys), de llargs cabells daurats, amb la cara finíssima, lluent i aporcellanada, amb uns ulls rodonets de merla, amb sumptuosa corona de princesa (princesa de la saviesa filosòfica), collaret de perles, túnica de vellut finíssim executada amb l’ostentós blau d’Acre, prisada i recamada amb motius àurics, i amb una ampul·losa capa vermella finament guarnida i filetejada amb geomètriques sanefes àuriques a les vores.
Es tracta de una figura femenina excepcional; del millor pintat i vivificat per Pinturicchio, un dels mestres amb més qualitat i personalitat de tot el Renaixement italià. A més, tradueix a la perfecció (ho fa tot l’Apartament Borja) aquell estil, gaio (viu, brillant, alegre, festiu), que tan bé defineix l’essència del gust i la sensibilitat estètica de la família Borja; i no tant pel que fa a la seua traducció estrictament literal (alegre i festiu), sinó com un pur signe d’identificació borgiana en clau estètica i de gust artístic. Una identificació que no s’explica només en clau de moda romana, sinó que, amb el Pinturicchio al seu bell mig com a màxim representant, s’adiu perfectament amb la idiosincràsia mediterrània, diguem-ne gaia, que tan bé va caracteritzar l’esperit de Roderic de Borja i dels seus fills, Lucrècia inclosa.
És probable que el Pinturicchio tornés a inspirar-se en la mateixa Lucrècia (aquesta afortunada icona femenina) quan va representar la Verge de l’Anunciació que es conserva a la Pinacoteca de Perusa, semblantment al que veiem en la refinada Verge anunciada de l’Anunciació que es conserva a l’església de Santa Maria Maggiore, a Spello (Perusa), pintada al fresc. Sens dubte, Pinturicchio havia aconseguit amb aquestes delicades faccions fisonòmiques un afortunat i bellíssim paradigma femení.
De tota manera, la icona més popular i que més vegades apareix arreu de la literatura borgiana i que suposadament tothom identifica (sense cap seguretat, tot siga dit; en realitat podria ser el retrat d’una cortesana per ara anònima) amb la Lucrècia més sensual, és una obra de Bartolomeo Veneto (actiu a Venècia de 1502 fins a 1555), coneguda com Retrat de Lucrècia Borja, conservat a l’Institut Städel de Frankfurt. Segurament es va pintar pels volts de 1505. En el fons, podríem dir amb força precisió que aquesta obra és en realitat un inconfusible retrat de Flora, deessa romana de la fertilitat a la primavera (coneguda també com la Cloris grega), però la historiografia borgiana l’ha presentada sempre, a tort i a dret, com un suposat retrat de Lucrècia Borja. I, com diuen els italians, se non è vero, èben trovato. Al capdavall, és la imatge preferida pels historiadors i pel gran públic en general. En tota ella se’ns mostra un atractiu bust femení amb una mirada interpel·ladora que amb una immediatesa esfereïdora sedueix, atrau i atrapa l’espectador. Apareix preciosa, tocada amb un llarg turbant blanc, coronada de llorer, amb uns cabells llargs, daurats i seductorament rinxolats, amb una diadema de safir i diminutes perles blanques al front, amb el pit esquerre —suau, molt tendre i jovenet encara— descobert, un collaret finíssim consistent en un prim fil negre rematat amb una creu daurada guarnida amb pedreria de robí, una suau túnica blanca creuada en diagonal pel pit, una capa verdosa ben executada per Bartolomeo Veneto, i amb unes floretes diminutes, segurament algunes espècies de prímules, que sosté i insinua en la seua delicada mà dreta que, fixem-nos bé, presenta uns dits gràcils, eròtics, tendres i sinuosos que honora la capacitat plàstica i executiva del mestre Veneto, de vegades confós amb el mateix Leonardo da Vinci.
Parlem, sens dubte, d’un gran retrat, però això ha resultat sempre purament accidental i anecdòtic enfront de la possibilitat de veure en aquesta bella obra pictòrica el retrat de Lucrècia Borja convertida en un perniciós i pecaminós súcube, això sí, amb aspecte de joveneta angelical del Renaixement. Una Lucrècia convertida en un monstre moral o una nova Medea romana, d’acord, per exemple, amb l’obra de teatre que Victor Hugo va estrenar amb el títol de Lucrèce Borgia el 1831, i que, només dos anys més tard, a la Scala de Milà va posar en escena operística, en dos actes, Gaetano Donizetti. I tots dos, i molts altres, bevent sempre en el pensament, sens dubte massa lleuger i apressat i crec que no sempre prou contrastat de l’historiador florentí Francesco Guicciardini, qui, el 1540 va proclamar que Lucrècia era “la filla incestuosa d’Alexandre VI, amant al mateix temps del seu pare i dels seus germans”. Massa per la bella donna Lucrezia, i massa, també, pels Borja. Ho va reblar el dux de Venècia Girolamo Priuli, en data similar a la de Guicciardini, quan va proclamar sense embuts que Lucrècia Borja fou “la més gran prostituta de la Roma del seu temps”.
Reconforten, en canvi, si més no, altres representacions més suaus de Lucrècia, en solitari o en família, com per exemple un retrat col·lectiu molt més pacífic i conciliador, on trobem Lucrècia i la seua família, Alfons, el seu marit, Hèrcules el seu fill, Leonor, la seua filla i el seu presumible germà petit, l’Infant Romà, que es conserva, sense una atribució segura, a Rocca de Fiano (Roma). Un bon quadre on Lucrècia ja no és una joveneta seductora, sinó una esposa i mare de família una mica més grassoneta, perfectament abillada amb joies i tocats al cap de veritable i respectada duquessa, i amb una mirada complaent, més maternal i sobretot molt més benefactora.
També em ve al cap el bell reliquiari-joier que conté un floc de cabells rossos de Lucrècia Borja, i que ella va regalar al seu poeta Pietro Bembo. Es conserva a la Pinacoteca Ambrosiana de Milà i ha figurat en diverses exposicions europees. Forneix i alimenta el mite d’un amor, aquesta vegada platònic, de Bembo per la seua admirada duquessa.
O, molt més innocent i innocu encara, recordo el bell reliquiari de la Santa Espina que es trobava a la Col·legiata de Gandia fins a 1936, i que hom creu que pertanyia als guarniments personals de Lucrècia i que aquesta, signe d’estima i d’amistat familiar, va regalar —tal vegada a través del papa Alexandre VI— a la seua benvolguda cunyada la duquessa Maria Enríquez de Gandia.
En fi, tires per on tires, trobar-te amb el maniqueisme historiogràfic davant la figura de Lucrècia és i serà inevitable, talment com succeeix amb qualsevol altre membre de la nissaga borgiana. El seriós historiador i hispanista americà, format a la Universitat de Yale, William Thomas Walsh (1891-1949), fa una miqueta de contrapunt a la visió de Guicciardini i es queda amb una visió molt més culta i digna d’objectiva i serena lloança de la bella donna Lucrezia; però, al capdavall, el maniqueisme, tiris per on tiris, ja està i estarà per sempre ben servit.
És veritat que queden parcel·les ignotes o de què encara no en sabem prou, però, ara per ara, és pertinent plantejar Lucrècia Borja com un personatge controvertit i no prou conegut, malgrat els bons estudis de Maria Bellonci (1939). Una persona culta i refinada que va estimar l’art i que fou una icona femenina molt representada en el seu temps. Una persona compromesa amb la seua família, especialment amb el seu ducat de Ferrara, i que, en els difícils darrers anys de la seua vida, actuant amb la greu responsabilitat de lloctinenta, a tall de penitència, va fundar una mena de Mont de Pietat per ajudar els pobres del seu petit país.