El partit d’extrema dreta Llei i Justícia (PiS, en les sigles en polonès de Prawo i Sprawiedliwosc) va revalidar la majoria absoluta a les eleccions parlamentàries de Polònia, celebrades el diumenge 13 d’octubre. De res no han servit les polèmiques que acompanyen el Govern del PiS, ni les seves bregues amb la Unió Europea, ni les crítiques que aixeca la gestió extremament dretana del primer ministre Mateusz Morawiecki –igual que passava amb la seva antecessora i companya de partit, Beata Szydlo-… El PiS ha passat de 235 diputats, sobre 460, a 239. Fins i tot ha guanyat més legitimitat que fa quatre anys, quan el seu triomf es veié enterbolit per una magra participació del 50% mentre que ara ha estat del 61%.
Entre les obsessions del Govern polonès hi ha l’explicació de la Segona Guerra Mundial. Morawiecki i els seus col·legues volen imposar una visió simplista, d’exaltació ultranacionalista. Per exemple, el Museu de Gdansk, obert el 2017, que es dedicava a explicar com la població civil polonesa patí aquell conflicte sanguinari i dramàtic, ha vist que el ministre de Cultura, Piotr Glinski, en canviava el director perquè trobava que la visió que s’hi donava de la guerra no era prou patriòtica. Al seu entendre la història ha d’ensenyar que la nació polonesa va actuar com un sol individu durant la guerra, que fou la víctima dels nazis, heroica resistent i vencedora. Res més. A partir d’aleshores el museu es dedica a glorificar l’exèrcit polonès i tot el que interessa destacar al Govern. Res d’inconveniències. Com per exemple que alguns polonesos participaren en les massacres de jueus. Això és tabú.
El tabú
El Govern de Llei i Justícia va impulsar l’any passat una llei que prohibeix parlar en públic sobre qualsevol aspecte de la Segona Guerra Mundial que vinculi el país amb l’Holocaust. Així que el simple fet de dir “camps de concentració polonesos” està prohibit, sota pena de tres anys de presó. Les autoritats nord-americanes, israelianes i de la Unió Europea ho han considerat un atemptat contra la llibertat d’expressió i advertiren el Govern polonès de conseqüències greus si s’aplica la norma a algun dels seus ciutadans. Però la llei s’aprovà.
Aquesta actitud de la ultradreta polonesa s’explica perquè s’està obrint camí una línia historiogràfica –dins de l’estudi de l’Holocaust-- que està posant de manifest l’existència d’un antisemitisme social polonès molt accentuat, el qual, segons diversos historiadors, actuà de palanca facilitadora, d’alguna manera, de les atrocitats nazis contra els jueus a Polònia durant la Segona Guerra Mundial. Això és intolerable per al PiS. Al museu de Gdansk abans referit ja només hi apareix la glorificació de la resistència contra els nazis. S’hi repeteixen consignes com “nosaltres salvàrem els jueus” i d’altres per l’estil. Aquesta és la norma que vol imposar el Govern. Dir que hi hagué polonesos antisemites que afavoriren l’Holocaust és il·legal. Que és justament el que ha posat de manifest l’historiador nord-americà, nascut a Varsòvia el 1947, Jan T. Gross, professor de la Universitat de Princeton, en diferents treballs que ha publicat d’ençà de 2001, i que han tingut continuació per part d’altres investigadors. I això posa molt nervioses les autoritats poloneses. Verbigràcia: Gross documentà que el 10 de juliol de 1941, sota l’ocupació nazi del país, els veïns catòlics del poble de Jedwabne seleccionaren els hebreus que vivien entre ells, els sotmeteren a tot tipus de vexacions i tortures i, després, els tancaren en un paller i els cremaren vius. La versió oficial diu que els responsables foren els nazis. Aquest historiador ha deixat en evidència la mentida oficial. L’any passat publicà un article en el diari alemany Die Welt, titulat “La vergonya a l’Europa de l’Est”, on deixava clara la participació de polonesos en l’Holocaust: “A pesar que els polonesos estan orgullosos amb raó de la seva resistència contra els nazis” també “mataren molts de jueus” durant la guerra a Polònia. La tesi de Gross és que la societat polonesa “ha estat antisemita abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial”. L’historiador abandonà Polònia el 1968 en temps de la dictadura comunista, entre altres raons, per l’ambient antijueu en què es vivia al país. La reacció al seu article no es va fer esperar: l’Executiu de Morawiecki l’ha denunciat, d’acord amb la llei abans esmentada.
El drama de la guerra
La Segona Guerra Mundial fou tan dramàtica per als polonesos que encara ara no tots són capaços d’enfrontar-se a una visió equànime d’aquell conflicte. En donava fe, de l’impacte de la guerra en el país, l’historiador britànic Roger Moorhouse (Stockport, Regne Unit, 1968), amb motiu de la presentació del seu llibre First to fight (literalment, “El primer a barallar-se”), sobre la invasió de Polònia per part de nazis i soviètics el 1939, quan declarava al diari madrileny El Mundo, el passat 2 de setembre, que “no només patí la invasió alemanya i soviètica de 1939, sinó que es dividí entre dos règims totalitaris brutals durant el següents 22 mesos –abans de l’atac d’Alemanya a l’URSS-- (...) Després sofrí la brutal depravació de les ambicions racials del Tercer Reich”; a més, “a pesar de crear el moviment d’oposició clandestí més gran i efectiu [contra els nazis] el país fou esclafat el 1944” i “després arribà l’ocupació soviètica”, que suposà “40 anys de comunisme”. Moorhouse recordava, així mateix, que “al voltant de sis milions de polonesos, quasi el 20% de la població anterior a la guerra, foren assassinats durant el conflicte”.
En efecte, cap país no va ser tan capolat. Amb el pacte de no agressió entre Alemanya i la Unió Soviètica de 1939 –conegut pel nom dels respectius ministres d’Exteriors que el signaren: Joachim von Ribentrop i Viatxeslav Molotov--, nazis i soviètics es repartiren Polònia. Els seus exèrcits envaïren el país el setembre, ara ha fet vuitanta anys, i des de tot d’una començaren a assassinar polonesos.
Per part soviètica un dels episodis més controvertits –negat per Moscou durant dècades, avui fora de tot dubte-- fou l’anomenada massacre de Katyn –pel bosc d’aquest nom, on s’inicià-- durant la qual l’Exèrcit Roig assassinà almenys 21.768 polonesos -és el nombre que s'ha documentat-, uns 8.000 militars presoners de guerra, 6.000 policies i la resta membres de la intel·lectualitat del país –professors, científics, músics, artistes...--. La idea era molt senzilla: aniquilar qualsevol possibilitat d’oposició i fins i tot de mera dissidència a les zones del país que controlava l’URSS. Així ho feren per ordre directa del comissari de seguretat de l’Estat, Lavrentri Bèria, seguint les indicacions directes del dictador Iossif Stalin. Encara ara hi ha àmbits historiogràfics i polítics russos que no ho accepten. No obstant, el 26 de novembre de 2010, la duma estatal de la Federació Russa aprovà una declaració que condemnava el terror i les execucions massives durant el que qualificà “la tragèdia de Katyn”. El 16 d’abril de 2012 el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencià que l’URSS va cometre un crim de guerra a Katyn. A pesar de declaracions simbòliques i la sentència de rellevància política, la realitat és que a Rússia s’han posat tots els pals possibles a la investigació sobre la massacre. Vladímir Putin decidí el 2004 que es declarava secret tot allò relacionat amb la massacre i el Govern rus declarà que ja no calia investigar més perquè “tots els oficials [soviètics] implicats ja són morts”.
Si salvatges es mostraven els comunistes, els seus socis nazis els superaren. A la tardor del mateix any crearen el gueto jueu de Varsòvia, el més gran dels creats pels nazis a Europa. S’hi arribaren a acaramullar a la força més de 400.000 persones, tant de la ciutat com d’altres regions del país. Eren tants com un terç de la població de la capital polonesa, però en un espai que no superava el 2,5% del conjunt de la ciutat. Es fàcil d’imaginar-ne el resultat: fam, malalties...i, a més, deportacions als camps d’extermini. Com a conseqüència de tan terribles condicions el jueus del gueto es rebel·laren contra els nazis entre el 19 d’abril i 16 de maig de 1943. Mal armats i pitjor alimentats, no aconseguiren aguantar molt la pressió militar fabulosa de les forces nazis. El resultat: foren esclafats. Segons les dades que els historiadors d’aquells fets donen per correctes, 56.065 jueus van ser capturats durant els dies d'enfrontament i 631 búnquers destruïts, s’estima que entre 5.000 i 6.000 jueus van morir en combat, 7.000 van ser afusellats i 7.000 més van ser deportats al camp d’extermini nazi de Treblinka, on van morir. Els jueus capturats no deportats a Treblinka van ser enviats als camps de treball forçós de Poniatowa, Trawniki i Majdanek, on la immensa majoria hi moriren. Es calcula que dels més de 400.000 jueus tancats inicialment al gueto sobrevisqueren al final de la guerra entre 40.000 i 50.000 persones. No gaire més del 10%. La resta van ser massacrades mitjançant la fam, les malalties, durant l’aixecament i als camps d’extermini.
El drama per als polonesos no acabà amb l’aniquilació del gueto jueu el 1943. Quan la guerra entrava en la recta final, la resistència decidí l’aixecament armat contra l’invasor. L’anomenat Armia Krajowa o Exèrcit Nacional, tal com s’autointitulava la resistència –que es declarava fidel al Govern exiliat--, equipat sobretot amb armes lleugeres, confiava de resistir prou temps perquè arribés ajuda dels aliats occidentals i així poguessin fer fora els nazis abans que l’Exèrcit Roig envaís Polònia. Aconseguí ajuntar prop de 50.000 efectius, entre homes i dones --i també menors d’edat que hi col·laboraven-- tot i que deficientment armats, ja que la potència de foc de què disposava era molt inferior a la dels ocupants nazis. A pesar de tot, els caps de la revolta creien que podrien assolir l’objectiu d’aguantar fins que arribés l’ajuda britànica, francesa i nord-americana. Així que s’alçaren contra els nazis. L’1 d’agost de 1944 l’Exèrcit Nacional atacà les posicions alemanyes a Varsòvia. Els enfrontaments duraren fins al 2 d’octubre. Foren 63 dies de resistència ferotge. L’ajuda occidental no els arribà mai. Pitjor encara: Stalin ordenà a les tropes soviètiques, que es trobaven a poques desenes de kilòmetres de Varsòvia, que s’aturessin i no hi intervinguessin. Els nazis massacraren els revoltats. Més de 250.000 polonesos moriren, la majoria assassinats. El 85% dels edificis de Varsòvia foren esbucats per l’artilleria alemanya. Hi ha coincidència general entre els historiadors que Stalin s’estimà més que els nazis li fessin la feina bruta i, així, un pic acabada la guerra, tindria –tal com va resultar-- mans lliures per convertir el país en un satèl·lit soviètic.
Quan acabà la guerra, aproximadament una cinquena part dels polonesos havien mort. Durant sis anys, entre 1939 i 1945, el país havia rebut tant d’occident –els nazis- com d’orient –els soviètics- però, igual que passà amb la resta de països de l’Europa de l’Est, el malson no s’acabà amb l’armistici i la fi de la Segona Guerra Mundial. Els soviètics ocuparen aleshores el país de 1945 a 1947, quan formalment es creà la República Popular de Polònia. En realitat, però, el nou Estat sempre estigué en mans de l’URSS, fins que la degradació del règim totalitari comunista rus –que desaparegué el 1991-- deixà la porta oberta a unes eleccions lliures a Polònia, que se celebraren el juny de 1989, ara ha fet trenta anys.
El dramàtic passat no queda lluny a la Polònia d’avui dia. La sagnant història del segle XX encara cueja, tal com deixa en evidència l’actitud de l’actual Govern ultradretà.