—És una veu reconeguda per haver analitzat seriosament la dreta que l’any 2015 va conquerir el poder. Què va entendre Macri aleshores?
—Dit molt grollerament, l’Argentina està dividida en tres terços. Hi ha un terç peronista, més o menys kirchnerista; un terç no peronista que expressa el macrisme i un terç fluctuant que pot votar a un o altre. Aquests darrers són els que va conquerir el macrisme, ho va fer amb alguns corrents que el preexistien. L’estructura de Cambiemos va entendre que així com l’Argentina té una memòria de construcció col·lectiva, d’assemblea, de sindicat i de moviment social molt fort, també té una memòria de progrés d’acord amb el mèrit individual. Hi ha una dita que fa broma amb el fet que els peruans descendeixen dels inques, els mexicans dels asteques i els argentins dels vaixells. El macrisme va entendre que podia apel·lar a l’empremta immigrant per dir que cal esforçar-se, cal treballar. Per fer la seva crítica a l’Estat. Per recollir la idea que hi ha una Argentina competitiva, que té molt a veure amb el camp, amb la globalització, amb la tecnologia. Va construir un sentit comú basant-se en això i li va anar molt bé.
—A això cal sumar-hi els dèficits del kirchnerisme, molt mancat d’arguments el 2015.
—Exacte, i això no li serà suficient per mantenir el poder. Una vegada arribes al Govern no només has de generar expectatives, sinó realitats i fets concrets. El macrisme no ha aconseguit això. De fet penso que el peronisme ha demostrat que té l’habilitat per governar l’Argentina, i el no-peronisme, no. El no-peronisme xoca sistemàticament. Macri tenia totes les condicions per fer un bon Govern, va rebre una situació complexa però molt manejable. Tenia minoria al Senat, però en un primer moment els governadors peronistes el van acompanyar, li van votar tot. Dominava el govern de la ciutat de Buenos Aires i el de la província de Buenos Aires, que juntes representen el 45% de l’electorat. Ho tenia tot a favor, i si no ha fet un bon govern és perquè no ha sabut. No pots quedar-te en la crítica al rival.
—Qui sí que ha sabut recompondre’s ha estat el peronisme. Hi havia una demanda social per generar una unitat que derrotés Macri?
—Aquesta demanda hi era i el peronisme l’ha sabut llegir molt bé. Si no ho hagués fet hauria guanyat en segona volta, ara ho farà molt probablement en la primera. D’altra banda, hi havia una consciència cada vegada més forta dels dirigents peronistes que havien d’articular una posició comuna. La que va fer el gran pas va ser Cristina, que va desbloquejar la situació amb una decisió molt inspirada. Va deixar l’espai principal a un tipus que li generava confiança i que alhora havia estat crític d’un munt de qüestions del seu Govern, però amb qui havia reconstruït la relació. Ho va fer perquè Alberto podia garantir la unitat del peronisme. Des del punt de vista polític ha estat extraordinari.
—Tot i així, hi ha una part important de l’electorat que està molt disconforme d’haver de votar dues opcions que considera que ja estan esgotades.
—És una bona consideració, però jo crec que el que diu és vàlid només per a un sector de la societat. Hi ha un sector de la societat que vota al peronisme content i un sector que vota al no-peronisme content. Els tercers es queixen del sant tornem-hi. Però el que passa és que el peronisme i el no-peronisme són part del que els argentins som, de la nostra idiosincràsia.
—Què representa cadascun?
—El no-peronisme són les classes mitjanes urbanes amb major poder adquisitiu, la major part de la gent que viu al voltant de la zona nucli on hi ha la soja, els pobles al voltant de Córdoba, Santa Fe, Entre Ríos, nord de San Luis, una part del Chaco... La gent més gran i conservadora. Tot aquest sector de l’Argentina connecta amb una llarga tradició que ve de fins i tot abans del peronisme. I el peronisme són els conurbats empobrits, el Gran Buenos Aires, la gent que necessita l’Estat per sobreviure… A això el kirchnerisme hi va sumar les sensibilitats progressistes, com el feminisme, la diversitat sexual, i més recentment ha capitalitzat la demanda de l’avortament legal.
—A l’Argentina la divisió social que genera la política es coneix com a ‘grieta’, amb seguidors molt intensos de tots dos costats. Què han fet uns i altres per la reconciliació?
—A mi m’agrada definir la grieta com un model de Govern, que és el següent: l’Executiu de torn té una intensa minoria favorable –que pot ser peronista o no– amb la qual governa fins que arriba el moment de les eleccions. Aleshores intenta expandir-se una mica per intentar guanyar, i després ràpidament torna a replegar-se. Aquest estil de Govern et permet mantenir el poder i fins i tot guanyar eleccions, però no fer grans transformacions. Macri ha fracassat perquè no ha pogut arribar a fer tot el que li hauria agradat fer de fons, i els últims anys de Cristina en aquest sentit també van ser poc reeixits, perquè no va aconseguir imposar els seus programes i les mesures de reformes perquè no li arribaven els suports. Necessitava una majoria més àmplia. Ara se n’ha adonat i ella mateixa diu que el peronisme s’ha unit en una coalició per governar, no només per donar un cop d’efecte. Ella ha vist que no podia garantir l’estabilitat, i per això va triar Alberto Fernández. Em sembla que estem davant la possibilitat que aquesta grieta es comenci a tancar.
—Vostè mateix escriu que en la seva darrera època el kirchnerisme va abusar de la “batalla cultural” i va sobrecarregar molt d’ideologia totes les seves decisions. Creu que si governa Alberto es podria tornar a alguna cosa així?
—De la mateixa manera, no. Quan l’últim cristinisme va començar a trobar dificultats per mostrar avanços en termes socials i econòmics, un tenia la sensació que el Govern no parava de fer plans i programes, però la situació de la gent era la mateixa. És a dir, va mirar de compensar aquest dèficit amb una mena de saturació retòrica, recorrent molt al relat. I en comptes de generar l’efecte que buscava, va generar el distanciament d’un sector de la societat que va dir “se’n riuen, de mi”. El macrisme va entendre això i va decidir aplicar una fórmula que li va anar bé en el seu moment, la d’abaixar-li la veu al president. Passaven setmanes i un no sabia què estava fent Macri. Als països europeus això és normal, però aquí teníem algú anunciant mesures cada dos per tres.
Per respondre’t, no penso que Alberto pugui tornar a tot això, però sí que crec que haurà de buscar algun tipus d’apel·lació simbòlica. En un primer moment, tindrà molta dificultat per mostrar grans conquestes econòmiques, i per tant alguna cosa haurà d’oferir. Macri va optar per l’antikirchnerisme, la justícia i la persecució als funcionaris acusats de corrupció. Néstor va fer política amb els drets humans i va reformar la Cort Suprema de Justícia, qüestions que des del marc simbòlic institucional van tenir molt impacte i molt valor. Quina serà l’esma d’Alberto? N’ha de trobar una.
—Les campanyes electorals d’ambdós són interessants perquè sembla que la por ha canviat de bàndol. Macri amenaça que amb el retorn del populisme l’Argentina serà Veneçuela i Alberto i Cristina es presenten amb noms propis, dibuixen un sol al seu logo i han robat els globus al macrisme.
—Això té a veure amb diverses qüestions. El meu primer diagnòstic és que aquests quatre anys han estat una corba descendent en pràcticament tots els ordres. No se m’acut gairebé cap aspecte en el qual el macrisme hi hagi reeixit. Per exemple, han instal·lat la idea que han desenvolupat un nombre rècord d’infraestructures, però falta verure-ho. Sí que és cert que van recuperar l’Indec [l’Institut Nacional d’Estadística i Censos, que durant els últims anys del Govern de Cristina Fernández va deixar de reportar dades com ara les taxes de pobresa i inflació] i això cal destacar-ho. Les enquestes ens van confondre a tots perquè donaven un resultat més ajustat, però després dels 16 punts que Alberto li va treure a Macri a les primàries quedava clar: amb aquest nivell de crisi econòmica era impossible. Després és veritat que el peronisme va entendre que havia d’oferir a la societat algun tipus de perspectiva de futur i oferir un missatge de no bel·ligerància. Fixa’t en el missatge d’Alberto: ell és un senyor molt crític, molt argumentatiu, molt dur en la manera com s’expressa, però no és en absolut agressiu.
—En campanya, Alberto Fernández ha fet molts esforços per evocar la imatge del nestorisme, una època de creixement que es recorda amb optimisme. Quines opcions té d’emular el mandat de Néstor Kirchner?
—Per a mi, molt poques. El seu primer espot de campanya és molt explícit, ell comença dient: “Potser no ho recordes, però al costat de Néstor Kirchner vaig ajudar a treure el país de la crisi”. El que està fent és molt intel·ligent, primer perquè remet a la idea que heretarà un país en crisi, cosa que és molt certa. Després perquè no diu que farà el mateix que Cristina, sinó que va més enrere.
Ara, sí que crec que les condicions en què va assumir Néstor el mandat eren molt diferents a les que li tocaran a Alberto Fernández, tot i que hi hagi alguns punts en comú. En primer lloc, al 2003 els preus dels commodities estaven en alça, de fet van acompanyar el mandat de Kirchner quasi matemàticament. La soja aleshores valia 600 dòlars la tona, i ara està a poc més de 300. Això ho canvia tot a l’Argentina. D’altra banda, en termes de deute la situació era diferent: Néstor va heretar un país en default, i de fet tenia una mena de període de gràcia durant el qual no estava pagant i que va aprofitar per renegociar millor. Per últim, l’acompanyava un context regional favorable, amb Amèrica Llatina emprenent un gir a l’esquerra que dibuixava una sintonia política molt important.