Marcela Galup treballa com a oficial de justícia per a l’Estat a la província de Buenos Aires. Té 60 anys i com a mínim recorda quatre crisis greus: “Una es el Rodrigazo l’any 1975, quan un ajust econòmic va fer duplicar els preus. Però la que més em va impactar va ser la hiperinflació que vam patir als vuitanta, durant el govern de Raúl Alfonsín. En aquella època no es podia ni llogar un pis perquè era impossible saber si al cap de tres mesos el podria pagar”, recorda. Fa més memòria: “Després hi ha la del 2001, és clar. A ningú no li tornaven els diners dels bancs, la gent que havia demanat hipoteques perdia les cases… I a mi a la província em pagaven amb una mena de xecs anomenats patacones que pràcticament no acceptaven enlloc. I ara tenim aquesta”. Entremig, n’hi ha hagut d’altres.
Aquesta sensació general de la crisi perpètua ve recolzada per les dades. A partir del nou ordre global després de la Segona Guerra Mundial, l’Argentina ha tingut 16 episodis recessius que han comportat 26 anys de caiguda en l’activitat, segons dades del Centre d’Implementació de Polítiques Públiques per a l’Equitat i el Creixement (CIPPEC). És a dir, que un de cada tres anys s’ha viscut amb contracció. Per què sembla impossible superar definitivament el desgavell?
Cada crisi té la seva conjuntura concreta i diversos factors que la modelen, però si en un diagnòstic coincideixen els economistes és que l’Argentina arrossega, des de fa dècades, un problema de generació de divises: no produeix la quantitat de dòlars que necessita per funcionar. Fins i tot amb diversos enfocaments, alguns de més intervencionistes, d’altres més propers a la idea del lliure mercat, els successius governs no han pogut o no han sabut resoldre aquesta mancança que limita el desenvolupament.
L’extensió del terreny i la fertilitat dels seus camps fan de l’Argentina un país que eminentment viu de les exportacions de les matèries primeres. Actualment, és el tercer exportador mundial de soja, el primer de llimones i el sisè de carn de vaca. L’agroindústria és, per tant, un dels pocs sectors de l’economia veritablement competitius a nivell global, i l’únic que produeix dòlars en quantitat.
El camp viu amb una forta tensió amb la indústria, un sector que si bé és un dels més desenvolupats d’Amèrica Llatina i el que genera el gruix més gran de treball per a la població, no ha aconseguit assolir la competitivitat global per fer-se sostenible i es veu obligat a importar prop del 7% dels components de cada producte fabricat a nivell nacional.
Aquesta dinàmica suposa una forta dependència del país dels preus internacionals dels commodities —la manera com el mercat coneix les matèries primeres—, que fa que quan els valors estan a l’alça i les condicions internacionals —com les baixes taxes d’interès o l’excés de liquiditat— són favorables, l’Argentina aconsegueix cobrir la falta d’ingrés de dòlars provinents de l’intercanvi comercial gràcies als dòlars que generen les exportacions del camp.
Però després del període de creixement del país, les importacions que demana la indústria creixen més que proporcionalment, i l’activitat es frena, a vegades —com és el cas del 2018— de forma molt brusca. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i Censos (Indec), en els últims deu anys, les vendes argentines a l’exterior van caure un 17%, mentre que les compres al món es van incrementar en un 16%. Amb l’equació macroeconòmica sense resoldre, els economistes observen com sempre arriba un moment en què el procés s’estrangula i el país cau definitivament en una crisi.
El context advers que ha conduït finalment al col·lapse actual ja va començar a aparèixer als darrers anys de la gestió kirchnerista, que es va allargar fins al desembre de 2015 sostinguda per mesures molt restrictives com per exemple el control de canvis —que limitava l’accés a les divises—, i les restriccions a les importacions.
Un rescat enverinat
Quan Macri va assumir la presidència ara fa quatre anys, la seva estratègia va ser aprofitar la visió favorable que els mercats tenien d’ell per jugar totes les cartes a les inversions estrangeres i encarar un cicle d’endeutament. “El principal problema és que el Govern no va treballar sobre la macroeconomia ni sobre cap qüestió estructural de fons”, diagnostica l’economista i professor a la Universitat de Buenos Aires, Agustín D’Attelis, “la qual cosa només va postergar dos anys més la crisi, ja que en 2016 i 2017 es va tapar amb deute”.
A principis de l’any 2018, el finançament extern es va acabar i els inversors van abandonar el país. Per no caure en default, el Govern va recórrer al Fons Monetari Internacional (FMI), prestador en última instància que, en senyal de confiança, va arribar a l’acord més gran de la seva història amb l’Argentina: un préstec stand-by de 57.000 milions de dòlars. A canvi, va demanar un ajust fiscal dur que es va concretar principalment en la pujada de tarifes de serveis i la baixada dels subsidis.
El Govern, però, no va treballar mai sobre la regulació dels fluxos de capitals especulatius. De fet, en arribar al poder, Macri va desmantellar i liberalitzar al màxim tot l’aparell de control, cosa que no han fet altres països de la regió que, com per exemple Xile, són molt més estables que l’Argentina. Això va desembocar, finalment, en el fet que l’ingrés de dòlars que havia arribat a través de l’endeutament va acabar marxant del país mitjançant la fuga de capitals.
“Això genera altres problemes. Al cap d’uns mesos, el mercat va tornar a fer els comptes i es va adonar que els diners de l’FMI ja no hi eren, els problemes estructurals eren els mateixos i els números no donaven”, apunta D’Attelis. “L’única cosa que havia millorat enguany era que hi havia un superàvit comercial, però degut a la caiguda de les importacions i la davallada del mercat intern, no és que hi hagués hagut cap boom exportador”.
El mercat, aleshores, va reaccionar molt fortament i en els darrers dos mesos l’Argentina ha vist com el seu risc país pujava per sobre dels 2.000 punts i els seus bons cotitzaven a preus que indiquen un més que probable incompliment a l’hora de pagar el deute. Tot plegat es veu agreujat per la incertesa política: si bé, molt probablement, el proper 27 d’octubre el candidat del kirchnerisme, Alberto Fernández, serà president, encara no té legitimitat política perquè no ha guanyat cap elecció.
La inflació, un problema quotidià
La crisi macroeconòmica es tradueix en recessió, baixada de l’activitat i un augment de l’atur, però en el dia a dia el problema més palpable dels argentins és una espiral de la qual, per ara, no se n’ha trobat sortida. I és que en pocs països es dona un vincle tan directe entre devaluació de la moneda i inflació, i entre inflació i creixement de la pobresa.
Contra la tempesta de les envestides devaluatòries que pateix la moneda local, el qui pot estalviar només ha trobat un refugi: el dòlar. Sovint es fa broma amb l’obsessió dels argentins amb la moneda estatunidenca. Però, lluny de ser un capritx, el preu del dòlar té un impacte real a la butxaca dels ciutadans d’un país que té una taxa de dolarització del 70%, segons dades de l’Institut Interdisciplinari d’Economia Política de la Universitat de Buenos Aires (IIEP), una de les més altes de la regió.
El peso ha perdut més del 65% del seu valor en el darrer any i mig, i ha reduït extremament el salari real i el poder adquisitiu dels argentins. Aquí, els immobles es paguen en dòlars, gran part dels insums per a la producció són importats i productes com ara la benzina o els electrodomèstics es valoren a preu internacional.
La variació de la divisa també es trasllada ràpidament als preus quotidians: aliments, roba, bitllets d’avió, productes i serveis. Quan és molt accelerada, com en els casos en què es produeix una correguda canviària, genera caos i deixa sense valors de referència els comerços, que a vegades retiren els productes de la venda fins que la moneda s’estabilitza.
Però la conseqüència quasi immediata és la inflació. Segons les últimes dades de l’Indec, la inflació del mes d’agost va ser del 4% i acumula una pujada del 54,5% en els darrers 12 mesos. Els analistes ja avancen que les dades de setembre poden batre un nou rècord mensual en el que portem de 2019, situant-se en un 5,8%.
“Només per citar-te tres augments que em venen al cap ràpidament, fa un any i mig al restaurant de baix de casa pagava 210 pesos per un menú complet, 75 pesos per un quilo de pa i 6.000 pesos per una habitació en una casa compartida. Avui el menú en costa 390, el pa uns 110 i pago 10.500 pesos per la mateixa habitació. El sou m’ha quedat molt enrere d’aquestes pujades”, es queixa Catalina Arce, dissenyadora gràfica en una agència de publicitat. “I si per a mi, que soc de classe mitjana, viure en aquesta espiral és molt cansat, per a gran part de la gent d’aquest país és una qüestió de poder menjar o no. Desgraciadament, estem acostumats a viure així”, es lamenta.
La puixança de dos models
El 27 d’octubre, l’Argentina passarà per les urnes per escollir el nou Govern que haurà de comandar un país convuls i en crisi. El candidat del kirchnerisme, Alberto Fernández, té tots els números per recuperar el poder per als peronistes i prendre el relleu de l’actual president Mauricio Macri. Haurà d’enfrontar-se a grans reptes que seran difícils d’assolir sense amplis consensos.
En cas que res ho impedeixi i Mauricio Macri arribi al final del seu mandat com a president el 10 de desembre, es convertirà en el primer dirigent no peronista a completar una legislatura. Malgrat la importància del significat, serà difícil que la fita faci revertir de la memòria dels argentins la imatge d’un Govern amb una taxa de desaprovació que s’acosta al 70% i que, en un pas previ a la convocatòria definitiva de les urnes, l’electorat ja ha rebutjat amb contundència.
Enginyer de formació i empresari de carrera, hereu d’una família que havia teixit un imperi econòmic de reconeguda influència política, Macri va assumir la presidència l’any 2015 després de vuit anys al capdavant del govern de la ciutat de Buenos Aires. S’hi va presentar amb l’aliança electoral Cambiemos com a assot del populisme per deixar enrere 12 anys de governs kirchneristes, els de Néstor Kirchner (2003-2007) i Cristina Fernández de Kirchner (2007-2015).
En un dels discursos més simbòlics de la seva gestió, poc després d’assumir el càrrec, Macri va demanar ser avaluat segons els tres objectius principals dels quatre anys de govern: caminar cap a la pobresa zero, combatre la polarització que dividia els argentins i lluitar contra el narcotràfic. Aquell dia, el nou oficialisme el va ovacionar a la Cambra de Diputats. Era el començament d’un projecte polític que, amb el temps, ha patit força ensopegades.
En aquell moment, els indicadors de l’Indec assenyalaven que al país hi havia un 32,2% de persones vivint sota el llindar de la pobresa i els indigents sumaven 1,7 milions d’habitants en un país de 44 milions de persones. Les dades d’aquest mes de setembre indiquen que ara la taxa de pobresa ja suma el 35,4% i 3,4 milions de ciutadans són indigents. Els seus esforços per la unitat popular han quedat molt qüestionats després de quatre anys de culpar el kirchnerisme de tots els mals del país, i en matèria de drogues és cert que han augmentat les xifres de detinguts, però les dades de l’Institut Llatinoamericà de Seguretat i Democràcia (ILSED) reflecteixen que moltes de les detencions són a persones acusades de tinença de drogues pel consum personal, irrellevants als efectes de l’abordatge de la narcocriminalitat.
Camí a les urnes
El 27 d’octubre, el dia de la primera volta electoral, era la data que havia de desxifrar el misteri de la identitat del proper ocupant de la Casa Rosada. Però les eleccions han perdut la intriga després d’una victòria aclaparadora dels peronistes a les PASO, unes primàries celebrades l’11 d’agost que, en presentar-se amb tots els candidats definits, van convertir-se en un macrosimulacre electoral per mesurar la temperatura del país. I el termòmetre va treure els colors a totes les enquestes, que auguraven un frec a frec entre ambdues forces; les urnes van ratificar una pujada de la febre kirchnerista, donant al Frente de Todos el 47% dels vots, davant del 32% de la coalició governant, Juntos por el Cambio. El dia 27, quan a l’hora del recompte s’excloguin del cens total les abstencions i els vots en blanc, un 45% serà suficient perquè Alberto Fernández pugui guanyar la presidència en primera volta sense passar per una segona contesa al novembre.
A la vista de la davallada del candidat que gaudeix del suport de Washington, l’FMI i els mercats, la pressió sobre l’economia s’ha precipitat d’ençà l’11 d’agost; entre la incertesa i el buit de poder, l’Argentina arribarà al desembre amb la llengua fora. En l’esprint final, amb forces renovades, Macri intenta apuntar-se la transparència, les obres d’infraestructura i la lluita contra la corrupció i la impunitat com a triomfs de la seva gestió. Per la seva banda, Fernández evita definir massa com farà enfront de la situació que hereti, de la qual difícilment se’n podrà sortir sense un ajust que no sé sap fins a quin punt podran resistir les butxaques dels ciutadans.
“Al final, guanyi qui guanyi, un dels problemes que té el país és que la política es mou amb una lògica pendular”, opina Eugenia Mitchelstein, professora a la Universitat de San Andrés i investigadora en ciències socials i comunicació política. “Tots els dirigents que arriben tenen aquesta mística fundacional, creuen que construiran l’Argentina de zero i destrueixen tot el que va fer la gestió anterior”.
Dos paradigmes… irreconciliables?
La història recent argentina ha estat una muntanya russa on els seus passatgers transiten entre l’adrenalina de la pujada i la por de la caiguda lliure. Això té un fonament econòmic, però és també una puixança cultural de dos models i dues concepcions de la societat que s’alternen al poder, però que mai han no pogut imposar-se completament l’una sobre l’altra. Els seus exponents polítics més recents són Mauricio Macri i Cristina Fernández de Kirchner, en aquesta ocasió amb un paper secundari al ticket com a vicepresidenta d’Alberto Fernández.
Macri és de tendència liberal, pressiona per una economia oberta i uns impostos baixos sobre les exportacions de matèries primeres, una desregulació financera més gran i una política exterior en sintonia amb les grans potències que consumeixen aquests béns. Fernández aposta pel desenvolupament del mercat i el consum interns, amb una classe mitjana robusta i els treballadors protegits, i una política exterior que afavoreixi la integració regional.
“La pregunta que ha de fer-se el país és si només pot avançar a batzegades”, assenyala Mitchelstein. Malgrat les dificultats de conciliar liberalisme amb desenrotllisme, sembla que tant Macri com Kirchner han buscat ens els seus companys de fórmula electoral la manera d’ampliar els consensos per assegurar una major governabilitat.
El vicepresident macrista, Miguel Ángel Pichetto, és un peronista de l’antiga escola que porta 25 anys al Congrés Nacional, fidel als expresidents Carlos Menem, Eduardo Duhalde i Néstor Kirchner, però molt crític amb Cristina. Enguany va abandonar l’espai de la tercera via entre els dos grans partits per unir-se a la candidatura de Juntos por el Cambio.
Però qui sembla haver trobat la fórmula de l’èxit per arrossegar la part decisiva de l’electorat ha estat Cristina Fernández de Kirchner. Conscient que les penombres de la seva última gestió, els casos de corrupció i els recels sobre la seva figura establien un sostre massa baix per convèncer els desencisats, l’expresidenta va fer un pas enrere per prendre la segona posició en una fórmula que lidera Alberto Fernández.
Fins al mes de maig, Fernández, advocat i professor de dret a la Universitat de Buenos Aires, estava retirat de la política. Abans havia estat cap del gabinet de ministres durant el mandat de Néstor i el primer any de Cristina, però amb aquesta última va partir peres l’any 2008 en termes molt durs i des d’aleshores havia estat molt crític amb ella. Moderat i conciliador, s’esforça per mantenir un to amigable, prendre distància amb els errors de Fernández de Kirchner i transmetre tranquil·litat. La seva missió principal ha estat sumar els vots necessaris per assegurar el triomf del peronisme. Així va quedar palès a les PASO, i tot fa pensar que així quedarà rubricat el 27 d’octubre.