La Rambla és una de les artèries més emblemàtiques, bigarrades i concorregudes —de dia i de nit— de Barcelona. Als seus diversos trams, hi ha de tot i per a tots els gustos: teatres, mercats, quioscos, parades de flors, hotels, terrasses de bars i botigues de tota mena. Com el conjunt de la ciutat, La Rambla ha viscut moments de calma i de convulsió, d’alegria i de tragèdia; ha celebrat victòries esportives apoteòsiques i protestes multitudinàries, i ha estat motiu d’inspiració per a escriptors de tot el món.
La Rambla de les floristes
Autor: Josep Maria de Sagarra
TNC, Sala Gran, 10 d’octubre
Direcció: Jordi Prat i Coll
La Rambla de les floristes de Josep Maria de Sagarra, amb direcció de Jordi Prat i Coll, vol ser un cant al passeig més popular i bulliciós de Barcelona i un homenatge a les seves cèlebres floristes. Estrenada el 1935, l’obra té com a protagonista Antònia, una florista, simpàtica i faceciosa, quinta essència del gremi, que atreu a la seva parada tota mena de galants calents d’armilla, polítics amb ínfules, joves enamorats, cupletistes frustrades i guardians de la moral pública. Com diu Antònia, la Rambla és una gran sala de ball oberta, acollidora i interclassista, on tothom té el seu lloc.
Sagarra combina a La Rambla de les floristes un costumisme deutor d’Emili Vilanova amb un polsim de sàtira, a l’estil russinyolesc, de la classe política local i dels senyors de Barcelona, àvids de concubinatge. No és una de les seves millors peces: la història d’Antònia té molt de fulletó vuitcentista, amb gotes de naturalisme zolià; una certa gosadia moral de seguida avortada, i un desenllaç apte per a les bones digestions. Els personatges resulten molt estereotipats, caricaturescs, i la sàtira que se’n deriva, innòcua. Una monumental concessió al públic burgès, al cap i a la fi.
El muntatge de Prat prescindeix per fortuna dels farciments del gall d’Els Jocs Florals de Canprosa i, com més avança, deixa via lliure a la paraula de Sagarra. Opta per una proposta un punt txekhoviana, nostàlgica i colorista, i, en la part final, més intimista. Introdueix també algunes discretes coreografies fantasmagòriques, al·lusives a les ànimes de la Rambla, unes picades d’ullet operístiques en homenatge al Liceu i un estrèpit de bombes en record de la violència del pistolerisme o de l’atemptat de l’agost de 2017.
Rosa Boladeras interpreta el paper d’Antònia amb gràcia i desimboltura. Aviat es posa el públic a la butxaca. Reviu aquesta florista valenta, que, com la Glòria de L’hostal de la Glòria, no té pèls a la llengua i gasta un cor com una catedral. La seva veu i els seus gestos es fan sentir enmig d’un espai escènic presidit per uns immensos plàtans, enduts pel vent, i unes immaculades parades de flors, que canvien de rams i colors en cada acte. Una Rambla de postal, de joguina, colorista, idealitzada i naïf, que fa olor de perfum car i, sens dubte, complaurà el públic més conformista.
Entre els espectadors notoris de l’estrena, hi havia la màxima autoritat del país, el Molt Honorable president Torra, un dels més llegits que hem tingut mai. La seva presència esdevé un signe de normalitat cultural, en un moment d’excepció en què la societat catalana està en peu de pau davant de l’agressió més greu que hem viscut des del franquisme: les injustes sentències condemnatòries dels líders polítics i socials del procés, una lawfare en tota regla, una venjança política pròpia d’una dictadura feixista, secundada de censura i repressió.